Pregó de la Festa Major d'octubre 2013

Alcalde, Regidora i Regidors; vilaplanencs i vilaplanenques, amigues i amics; família present i absent; així com, tots aquells que estimeu Vilaplana i tots els que avui, pel què sigui, us trobeu en aquest entranyable raconet de món... principio el Pregó de la Festa Major 2013 agraint-vos la vostra presència, amb el desig que tingueu molt bona nit.

Des d’aquesta Plaça Major, tan íntima i tan pública, alhora, us vull donar la més cordial Benvinguda, amb una cançó que ja és tot un himne i que de ben segur recordareu:

<<Fa una nit clara i tranquil•la / hi ha una lluna que fa llum / els convidats ja heu arribat / i heu anat omplint tota la plaça/ de colors i de perfums. Oh, benvinguts, passeu passeu/ de les tristors en farem fum/ que aquesta plaça és casa vostra/ si és que hi ha cases d’algú (...)
Ara ja no falta ningú /O potser sí, ja me n’adono / tan sols hi faltes tu,/ també pots venir si vols,/ t’esperem, hi ha lloc per tots. / El temps no compta, ni l’espai, / qualsevol nit pot sortir el sol>>

Disculpeu que hagi emprat, un altre vegada, aquesta lletra de benvinguda d’en Sisa. Però no em direu que, com a traca inaugural de festa, no valia la pena arriscar-se. Ja que en unes poques imatges en vers aconsegueix condensar el sincretisme de tantes idees, sentiments, vitalitat, musicalitat, Duende... , de tanta bellesa ètica i estètica, que no m’he pogut resistir a que ho escoltéssim junts aquesta nit.

En primer lloc, m’agradaria aclarir que em va fer molta il•lusió que el Sr Alcalde, en nom del Consistori i, en especial, del seu Regidor de Festes, em convidés a ser el Pregoner de la Festa Major d’enguany. Des d’aquí, i davant vostre, vull agrair-los tal distinció. Per a mi, és un tot un Privilegi. Encara que, si us he de ser sincer, també vaig tenir cert temor i dubtes a l’hora d’acceptar la seva proposta ja que, com possiblement sabeu, estic passant a nivell personal per una etapa delicada que, ara i aquí, trobo que no cal abordar.

I si ho apunto és perque penso que el “Jo i les Nostres Circumstàncies”, com filosofava Ortega i Gasset, determinen en gran part la forma de pensar, de viure i d’expressar els nostres sentiments. I en definitiva, la nostra vida que vivim, al costat de les persones que més estimem, afecta, i molt, en la forma de ser com som, o del que semblem ser i de com ho volem donar a conèixer als altres. I sigui per les circumstàncies actuals o pel que sigui, a l’hora de focalitzar el tema i el to d’aquest discurs m’he sentit més posseït per les Muses del Sentiment que per les de la Raó. Potser, perquè sé que serà el primer i l´últim Pregó que recito davant del meu poble, dels meus amics, de les persones que més estimo. Per això, he volgut fer meu l’impuls romàntic, des de dins cap a fóra, de “mullar la ploma al cor que és on cal sucar l’eina” com diu amb tendresa el vers d’en Joan Salvat Papasseit.

Ara bé, tampoc puc negar que no he volgut deixar de banda, a l’hora d’elaborar el discurs i de declamar-lo, la utilitat de sustentar-me en les màximes clàssiques llatines de l’Art de l’Oratòria estipulades per Ciceró; les quals determinen els preceptes de la claredat, l’ordre i la concisió; sense oblidar una bona dosis de delectació i eloqüència, amb la justa mesura d’ornament, per a fer-lo més grat i entenedor a la concurrència. Al menys, així ho espero. Un altre cosa és, si aquesta nit, ho aconseguiré, o no.

D’altra banda, i al marge d’un cert punt de narcisisme del qual no nego patir, no puc evitar pensar que, si avui estic en aquesta plaça Major, no és per mèrits personals o laborals, ni per haver estudiat filologia ni per dedicar-me professionalment a la Pintura Decorativa. Si no que si avui m’han atorgat el títol de Pregoner és, sens dubte, gràcies a totes aquelles persones o col•lectius que m’han acompanyat en el meu llarg viatge per treballar conjuntament per anar construint a la nostra manera una Vilaplana Ideal.

Un altre motiu cabdal pel qual vaig dir que sí al alcalde d’aquesta Vila, en Tomàs Bigorra, company d’internat al Salesians de Reus, a finals dels 60, va ser, en certa manera, per rememorar als meus familiars absents, a qui em dirigia al principi. Ja que estic convençut que tots ells sentirien il•lusió i orgull de veure al seu fill, al seu net, recitant el Pregó de la festa Major del seu poble. ( - Oi que sí, estimada padrina BRÍGIDA: el teu NENE aquí, com un “monje”, predicant davant de tots. Qui ho diria) Un poble que van estimar i on crec que també van sentir-se estimats. Per això, Qualsevol Nit com aquesta, tan assenyalada, m’agradaria que estiguessin al meu, al nostre costat.

UNA NIT Qualsevol com aquella, idíl•lica i utòpica com ens cantava Sisa. Una nit com aquesta, festiva i molt nostra. Una nit que és, sens dubte, molt especial per a mi, i , espero que també per a tots vosaltres. Ja que és el preludi de la nostra Festa Grossa. Una nit de festa en la que m’agradaria captar la vostra benèvola atenció. Per això, m’esforçaré tant com pugui per a establir ponts de comunicació, d’anada i tornada, entre el “Jo”, que pregona, i el “Vosaltres” que escolteu.

Una Festa que comença donant protagonisme a un dels trets distintius dels éssers humans: La Paraula. Primer pensada i escrita. Després declamada i interpretada. Ja sigui estructurada en forma de Reflexió filosòfica, de Pensament Polític, d’Exegesi literària, d’Exercici memorialista per evocar Sentiments personals o col•lectius, d’Elegia o Critica sobre un poble i la seva gent: Vilaplana. La qual cosa és, sens dubte, com deia en Joan Masdeu, en el seu lluït Pregó de 2008, citant al poeta Miquel Desclot, una mostra que aquí, els vilaplanencs, també desitgem festejar la cultura i la civilització:

<< Qui, com vosaltres, reverencia la paraula, estima la civilització. I la festa, no en dubteu, és una manifestació de civilització...”

Un tret cultural que a Vilaplana també mantenim viu a través de la PARAULA escrita. I ho fem, gràcies a tot l’esforç de l’equip de redacció de Lo Pedrís, amb els quals treballem de forma constant, des de ja fa tretze anys, amb harmonia i respecte mutu, perquè surti a llum cada trimestre la revista del nostre poble. I així poder transmetre i compartir la pluralitat de coneixements que ens dona la cultura del llegir i del escriure. La qual cosa ens ha de servir, com deia Lorca, per desvetllar-nos i ensenyar-nos nous i millors horitzons:

<< Moltes vegades un poble dorm com l’aigua d’un estany un dia sense vent, i un llibre o uns llibres, poden estremir-lo, inquietar-lo, ensenyar-li nous horitzons de superació i concòrdia>>

Per això, en l’inici d’aquesta nit de Festa, en què les paraules prenen protagonisme, voldria retre el meu homenatge als professors i professores de la Universitat Rovira i Virgili i de l’Accés a Majors de 25 anys, que vaig tenir a la dècada dels 90. Alguns dels quals, no gaires, eren molt bons. Però, tot i tenir-ne pocs de bons, n’eren prou, i prou savis, per fer-me sentir les ganes d’aprendre i d’entusiasmar-me pel fascinant món de la Filologia, en general. La “Libido sciendi” de la què parlava el savi medievalista, Martí de Riquer, és a dir, el desig ardent de comprendre i fer llegibles els textos. Així com també ho faig extensiu a tots els Mestres que tenen una clara vocació docent. Per la seva voluntat constant d’esforçar-se a donar, als seus alumnes, lo millor de si mateixos, cada dia i en cada classe.

Una nit per recordar i felicitar també a tots els pregoners que em van precedir, i als Ex Alcaldes que ho van fer possible. Perquè van deixar constància de com escriure un bon discurs, de com recitar-lo en públic i, sobretot, de la profunda estima pel seu poble i per la seva gent. La qual cosa, m’ha servit, sens dubte, de referent i motivació extra per a vehicular i interpretar el meu. Per tant, em sento deutor de tots ells i, per això, els dono les Gràcies. Com ells, m’he esforçat tant com he pogut a fer-lo, amb el tot el respecte i estimació de la qual he estat capaç. Tenint en compte, el savi consell d’en Joan Maragall, en el seu poema Elogi de Viure:

<< Estima el teu ofici, / la teva vocació, / la teva estrella, / allò pel que serveixes, / allò en que realment, / ets un entre els homes, / esforçat en el teu quefer / com si cada detall que penses,/ de cada paraula que dius, /de cada cop de martell que dones,/ en depengués la salvació de la humanitat./ Perquè en depèn, creu-me.>>

Per això, m’agradaria elogiar l’ofici de Pregoner, el qual cada dia oficia amb art, respecte i estima pel seu poble, el Pere Ramon Aymamí, qui segueix l’estela que li mostrà el seu pare, el Pep Cinto.

Tanmateix, el primer Pregoner de la meva vida; la persona que em va captivar amb el poder seductor i transmissor de La Paraula va ser la Tieta: “Tot just, quan d’infant passava per una de les etapes més fosques i dificultoses de la meva vida: Era com una mena de pou del que em resultava difícil sortir-me’n a la llum i, des d’on, m’era dolorós extreure’n cap a fora les paraules”. És clar, la tieta Maria. I tot gràcies a escoltar, a cau d’orella a la Nit, sempre de Nit, la seva acollidora veu explicant 1001 vegades aquells bonics contes. De traspassar-me, oralment, l’amor pel seu poble i el seu paisatge, Vilaplana, a través de les seves 1001 aventures de quan era petita... amb les seves amigues del ànima: la Pilarin, la Mariana Ritu, la Roser Bruno... arraulit dins del seu llit.

Sí, sí, la Maria Castellana. La tieta familiar i entranyable. L’única Maria de Vilaplana que porta incorporat l’adjectiu toponímic foraster de “Castellana” per diferenciar-la de totes les Maries d’aquí. Perquè que fou una de les primeres emigrants que va arribar. I s’hi va integrar plenament. Vivint i estimant el poble que la va veure créixer, la seva gent, el seu terme, la seva escola, la seva llengua: La Catalana, amb la que sempre s’ha expressat. Fins i tot, amb els seus progenitors. Però sense renunciar mai a perdre els seus orígens i la seva identitat, a cavall entre l’ideal del Sud i la realitat del Nord. Una estimació sana i sense prejudicis que, de ben segur, em va traspassar a mi. I que aquesta nit sento el poderós impuls, en nom de tota la família, de poder-li-ho agrair amb amor.

Una Nit de festa que ens és familiar, entranyable i que, per tant, ens és reconeguda. Una festa de tradicions antigues, de vells envelats, de convits pels músics de fora vila, de vermuts negres i tapes de pops vermells, de balls de l’escombra, valsos, “pasodobles”, i cine i més cine a cal Rito, de casetes de tir amb cançons del Àdamo , tot just situades aquí, en aquesta petita plaça major. Nits de jocs i de cucanyes el dia del gos, de focs, de Balls de diables, de Cercaviles amb la comparsa afí de Taronjada Natural, de recitals mítics o menys exitosos, d’antics cafès amb la façana verda, on manteníem infinites tertúlies amb els meus companys de lluita. Nits d’ideals als que no renunciaré i d’amics de l’ànima que mai oblidaré:

<<Vaig començar a anar cada vespre, al cafè de Cal Rito on es reuníem aquell grup d’amics del meu poble i on vam començar a confraternitzar. Teníem llargues converses fins a altes hores de la nit, mentre la lluna brillava, i discutíem sobre coses humanes i divines (... )Era la primera “Escola” a la que anava de gust i que el concepte de cultura del saber era diferent al que m’havien inculcat fins aleshores. >>

Nits de festa Major, on era i és habitual convidar les amistats a menjar a casa nostra, de repetir, com és de precepte, els bons canelons de la padrina, de beure molt o poc, de carreres “d’Acorets” amb disfresses per xalar i riure, de castellers enlairant les nostres arrels, de grans batalles de futbol lliurades amb els companys del Vilaplana al bosc de l’Olla , sobretot contra l’Aleixar, de 1001 nits de 24 hores de Futbol Sala jugades pel Vilaplana, i quasi sempre perdudes per culpa d’aquells benvolguts “dimoniets vermells” tan competitius dels Patxengueros d’Alforja.

Nits, com no, de festes boges, de “Titius” amb porro i turca, de petons, arramblades fogoses i músiques inoblidables al Mini Club, de Gegants, Grallers i timbalers sorgits del nostre poble, la qual cosa té un gran mèrit. Nits de petits concerts, mogudes i cerveses al Llúpol. Nits joves i de Djs noctàmbuls a la Sala del Casal. Nits d’amors a primera vista, d’amors prohibits o eterns, de desamors. Nits de músiques i de cançons entranyables per ballar amb l’Estimada En Qualsevol Festa, com aquesta de La Mode que sona així:

<<Quan tot s’acabi, i ningú ens recordi, segur que ens veurem en Qualsevol Festa. Quan el temps es perdi, sense que ningú el gasti, segur que ens veurem en Qualsevol Festa. Jo m’aproparé a la teva taula, et preguntaré si balles, i donarem tombs per la pista buida. Tu em miraràs somrient, amb un expressió cansada, serà en qualsevol festa, una nit qualsevol.>>

Qualsevol Nit, en Qualsevol Festa, com aquesta, en què la plaça se’ns ha fet més íntima. I s’ha engalanat tota ella per rebre’ns amb els braços oberts per celebrar amb Alegria que avui comença la nostra Festa Major. Qualsevol nit, com aquella, tranquil•la, serena i de lluna blanca per il•luminar aquell camí que ens guiava perquè es fes realitat l’enyorat somni de reobrir l’Escola de Vilaplana, l’any 2005.

Tot el mèrit per a tots aquells qui vau fer possible que aquell somni es convertís en ferma realitat: Famílies, Mestres, Educadors, Àngels Custodis, Ajuntament, Departament d’Ensenyament i, sobretot, pels meus companys de la Junta de L’Ampa i per la nostra directora, Conxita Espinosa, la qual va acomplir amb escreix les nostres grans expectatives.

Nits també de festes culinàries amb Tapes noves creades pels Joves per alimentar la il•lusió dels més grans. Nits de Nous Envelats, on les atxes són agafades pels nostres Joves per impulsar l’ànima d’un poble que portava massa temps adormit. Un despertar que, com a poble, ens omple d’Alegria i d’Orgull de creure que TOT és possible, quan descobrim que els somnis del Grup de Jóvens s’enlairen per anar JUNTS ben lluny. Nits per evocar aquells vells amics que ja no hi son...

Una nit de festa que és de tots els vilaplanencs ja siguin de naixement, d’adopció, de casa nova o vella, de pensament o de cor... Una festivitat que no és millor ni pitjor que qualsevol altre festa d’arreu del món. Perquè l’important és que tingui ànima, que ens la sentim nostra, que la vivim i que deixem que la visqui qui vulgui. Perquè l’hem heretat així dels nostres pares i avis. Tan si val, si la voleu celebrar a l’octubre o al setembre. El més significatiu és mantenir-la plena de vigor per traspassar-la als nostres fills. Celebrem-la per tot arreu on sentiu que l’hem de festejar. Però també trobem-nos altre cop a la Casa Comuna de tots: El Casal Vilaplanenc. El nostre lloc d’encontre per celebrar-la i gaudir-la junts.

Tanmateix, la Festa no ens pertany com a propietat particular ja que té intrínsecament un sentit d’universalitat, d’hospitalitat, d’obertura a tothom qui la vulgui gaudir. Ja que per naturalesa les nits de festa també estan imbuïdes de transgressió, de ritus ancestrals que es perden en la foscor de temps Passats... O que també poden esdevenir nits màgiques que albiren l’Ideari de creure en un Futur més solidari entre tots els Homes, en el què Qualsevol Nit, com aquella o, com aquesta, pugui sortir el Sol.

En definitiva , i per anar ja acabant, com deia l’historiador francès Paul Hazard: Tot està en tot, ja ho sabem. Res és nou, també ho sabem. I és clar, el PREGÓ d’aquesta nit tampoc no n’és cap excepció. Ara bé, si aquesta Nit de Festa; a través d’aquesta al•locució pública i personal alhora; ideada i exposada mitjançant un cert impuls o propòsit innovador, heu passat una bona estona i heu pogut sentir o imaginar de nou, encara que només sigui per un breu instant, qualsevol idea, record, imatge, sensació, silenci... amb les què us hi hàgiu pogut sentir, mínimament, identificats, ja em dono per ben satisfet.

Només em resta acomiadar-me. O millor dit, donar-vos el tret de sortida per a la Nostra Festa Major que tot seguit comença. Per això, en nom de la Comissió de Festes i dels Grup de Joves, veritables protagonistes i impulsors del que anem a festejar, us dic fort i clar:
“Carpe Diem”, Aprofiteu el moment. Viviu la Festa. Ja que com Aquesta no em viurem cap més.
Benvolgut Públic, moltes gràcies, de nou, per la vostra presència i, sobretot, per la vostra paciència. BENVOLGUDA VILAPLANA, només et demano un últim esforç: Ajuda’m a escampar als quatre vents, la proclama amb què el Pregoner d’en Sisa enceta, altra vegada, ara ja sí, la Festa de veritat.

<< Sortiu dels bars, obriu els balcons/ Els timbalers arriben/ I la geganta crida/ A la plaça Major que no hi falti ningú/ Hi ha el pregoner que parla/ Entre misteris llibertaris/ I escapularis ateus/ Jo soc el corredor dels somnis/Aquell qui us fa venir la son/L’anunciador de l’impossible/ Quan els carrers van plens de gent/ Entre banderes i campanes/ El traficant oblida els noms.>>