La nostra gent - Efemèrides | Revista 82
PREGÓ DE LA FESTA MAJOR 2020
Bon vespre, gent de Vilaplana! Ja hi tornem a ser!
Com cada any, quan comença a treure el cap la tardor amb alguns dies de ventades fortes i algun aiguat inoportú (per a l’avellana és clar), arriba la Festa Major. I aquest any, oidà, i com bé prou sabeu, serà un pèl estranya i diferent, doncs aquest bitxet anomenat Sars-CoV-2 ens ha empestat amb aquesta pesada pandèmia de la COVID-19. I sí, és una gran tocasonada haver d’estar tots emmascarats i separadets com si fóssim en temps de lepra.
Sabeu, però que el bitxo aquest tant emprenyador no va sortir de Wuhan, allà a la Xina? No, no, d’allà no ve.
Es veu que va sortir d’aquí. Sí, sí, d’aquí de Vilaplana, diuen alguns. I ja sabeu exactament d’on, no?? Jo per mi, que en lloc d’una casa rural hi han muntat un laboratori secret, a Cal Còbit. Oh, i es veu que fa sis mesos que ja no els funciona la web, ja que totes les cerques del món sobre la malaltia els l’han col·lapsat. De fet, no és d’estranyar, amb la banda ampla que tenim al poble... (Anna, no t’ho prenguis malament que és broma!!!)
Es veu que per aquesta raó, que d’amagat, investigadors de tot el món han vingut al poble a buscar-hi la soca mare del virus (curiosament han anat venint tots els dissabtes al vespre.... ja m’enteneu), però no se n’han sortit, no n’han trobat gairebé ni rastre en tot Vilaplana, tu.
I és que a Vilaplana ens n’hem sortit prou bé, de moment, d’aquest mal dimoni. Toquem fusta! I sabeu per què ens n’hem sortit prou bé?
Doncs perquè aquí la gent és com déu mana, i majoritàriament s’ha comportat i es comporta com toca en aquesta situació. I això és una de les coses que fa que a Vilaplana s’hi visqui molt bé. Sí, sí, a Vilaplana s’hi viu molt bé!!! Ho hem pogut ben comprovar durant l’enclaustrada de més de dos mesos d’aquesta primavera. I si no, pregunteu-li a qualsevol que visqui a Reus o a Barcelona en un pis.
No en va, ja fa molts anys que en aquest poble hi ve a viure força gent de fora, com jo mateix, atrets pel magnetisme que encomana el poble i els seus magnífics encontorns.
I molta més gent que hi vindria si hi hagués disponible més parc d’habitatge. De fet, tots sabem el buscades que van les cases per comprar o pisos per llogar, i els desorbitats preus de sortida a la venda que molts d’ells tenen, fins i tot en temps de crisi.
El cas és que a Vilaplana s’hi viu molt bé (i ho torno a repetir). I per què s’hi viu tan bé? Al meu entendre hi ha diversos factors, però n’hi ha 4 que són fonamentals:
Primer - (i el principal) L’entorn natural excepcional que ens envolta, presidit per l’alterosa Serra de la Mussara, a mode d’amfiteatre per al poble.
Segon - L’entorn rural encara viu (tot i que tocat de mort), amb els conreus abancalats i de petites dimensions, estesos per tot el voltant del poble.
Tercer - L’entorn humà, bàsicament i pel fet de no haver-hi sobreexplotació humana ni presència d’urbanitzacions. Altrament dit, el poble no ha crescut gaire les darreres dècades, ans el contrari, ha minvat.
i Quart - La proximitat i la bona comunicació amb les grans ciutats i per tant, amb tots els serveis.
D’aquests quatre factors, els tres primers (l’entorn natural, el rural i l’humà) per a mi s’engloben en el que en podem anomenar PATRIMONI en majúscules, o sigui tot allò que existeix per raons històriques o actuals i que fa que el nostre paisatge sigui el que és:
El Patrimoni natural, amb els impressionants boscos arreu del nostre terme, la ufanosa geologia mostrada en les cingleres i barrancs, la fauna que s’hi amaga, les fonts i un llarg etcètera... i això sí, amb el seu bon o mal estat de conservació.
El Patrimoni cultural i arquitectònic, com són la cura dels camps d’una forma encara prou tradicional i tot allò que històrica i actualment ho fa possible, com els camins empedrats o no, els marges de pedra seca, les masies, les eres, els aprofitaments dels recursos hidràulics (fonts, mines, pous, basses, rescloses, aljubs, conduccions, etc.), la indústria associada al medi rural (molins, forns de rajola i de calç, pous de neu, carboneres, les pedreres de llambordes, etc.), com també les diferents construccions necessàries per a viure al poble (les cases, els ponts, l’església, les fonts, els dipòsits, el cementiri, els horts, etc.)
El Patrimoni humà, en definitiva, la seva gent, des dels petits als vells, i la seva evolució en la història, modelada per les diferents possibilitats de supervivència que han tingut en cada moment segons el grau de disposició de serveis bàsics, de serveis culturals i d’esbarjo, d’abastiment de qualsevol producte o a les possibilitats de relació amb altres col·lectius.
És doncs per mi molt important estudiar, conèixer, comprendre, estimular, restaurar, afavorir i difondre tots aquests nostres patrimonis. Això que sembla tan evident, i que en general és pel que vetllen les nostres administracions, no sempre està plantejat així, ni està prou ben considerat.
És clau per poder realitzar tot això, aquestes tres coses:
Saber d’on venim
Saber on som
Saber on volem anar
Doncs si no, el que farem és sols navegar a les palpentes i deixar-nos portar cap on bufi el vent i a no se sap cap on.
Saber d’on venim vol dir conèixer la història que ens ha precedit, l’evolució de la demografia, de les diferents economies que hi ha hagut i els seus perquès, reconèixer, protegir, restaurar i difondre el patrimoni llegat de cada època. Crec que encara estem a les beceroles en aquest sentit. Un gràfic exemple: arran de la petita intervenció a la Font de la Vila feta aquest estiu amb un Camp de Treball per a joves, molta gent que viu al poble em preguntava “i on és aquesta font?”
Quan un patrimoni cultural i arquitectònic es coneix, és més fàcil respectar-lo, comprendre’l i posar-lo en valor. Quants elements patrimonials s’han destruït per desconeixement dels seus propietaris o de les administracions?
Saber on som és clau per poder preveure cap a on volem anar i avaluar-ne les possibilitats que tenim per fer-ho. Saber si tenim prou allotjament perquè els nostres fills es puguin quedar al poble, saber si hi ha prou espais per a poder obrir-hi negocis, saber que no es pot viure sense una xarxa telemàtica com cal, saber quin patrimoni està en risc, saber quines necessitats tenim tots els vilatans, etc.
Un parell d’exemples del saber on som:
Si et poses a la rotonda d’entrada al poble de 6 a 9 del matí de qualsevol dia feiner, és fàcil observar que la gran majoria del poble treballa fora vila, veient la quantitat de cotxes que marxen esperitats. Segurament tan sols un 5% o menys de la població treballa al poble, la qual cosa ens converteix en un poble dormitori. Saber on som és saber que som un poble dormitori, afavorit pel quart factor que deia, de la proximitat a les grans urbs.
Un altre exemple... què passarà quan els jubilats que cuideu els trossos, ho aneu deixant per causa de l’edat? Doncs el que ja va passant actualment, que inexorablement el bosc es va menjant cada dia el nostre patrimoni rural, ja que la quantitat de pagesos joves en actiu que tenim és molt minsa, tan minsa que no sé fins a quin punt seguiran sent viables tant la Cooperativa com la trencadora d’avellanes ...
Saber on volem anar és l’aposta absolutament necessària que hem de fer tots com a col·lectivitat; i quan dic això no em refereixo sols a les administracions (local, comarcal, nacional o estatal), sinó a cadascú de nosaltres per aconseguir que a Vilaplana s’hi segueixi vivint molt bé.
I això ha de passar, crec jo, perquè s’hi pugui treballar molt bé, s’hi pugui estudiar molt bé, s’hi pugui fer cultura molt bé, s’hi pugui fer esport i lleure molt bé...
Seguint els exemples d’abans, saber on volem anar té a veure en si volem fer coses per afavorir que no sols un 5% dels vilatans hi treballin, sinó potser un 10 o un 15 i perquè no un 20%.
Té a veure també en si volem un terme amb paisatge rural encara per molts anys o en un paisatge boscós, des de la Font de Les Creus enllà.
Segurament tot tindrà els seus avantatges i desavantatges, però cal que hi reflexionem per veure què més ens convé.
I en aquest camí, que necessàriament les administracions juguen un paper clau, els vilatans i vilatanes també l’hi juguem. Perquè no s’hi val a pensar que els governants ens salvaran el cul i ens ho faran tot. Ben just, amb els temps que corren, ens podran abastir dels serveis bàsics essencials i de qualitat per a mantenir i tenir cura del Patrimoni humà del poble.
Per la resta de Patrimonis (el natural i el cultural - arquitectònic) és on els i les vilatanes juguem un paper clau, ja que tant la iniciativa privada com el voluntariat són els que poden inclinar, o no, la balança cap on volem anar.
La iniciativa privada pel que fa a fomentar i a invertir en petits negocis al poble, que són possibles: en pocs anys hem passat de 0 a 3 restaurants, oidà, però ens manca forn de pa... Vam tenir relleu en la botiga, i en la perruqueria, però el tindrem en la carnisseria en el seu moment? I en els paletes del poble? Cada setmana ens visiten centenars d’excursionistes, corredors i ciclistes, i molts joves del poble en són afeccionats. Perquè no prendre la iniciativa, per exemple amb una empresa de serveis a la muntanya, guiatges, una escola de running, un parc de tirolines i ponts penjats, etc? (vés per on com s’han espavilat en aquest sentit a Cornudella, a Margalef o a Arbolí per posar uns exemples propers). Per sort alguns pagesos joves han començat una nova aventura al poble fomentant l’agricultura ecològica i diversificant els productes. Jo crec que ens faltaria algun petit negoci d’elaboració de productes alimentaris artesanals per donar valor afegit i sortida a l’avellana, l’ametlla o l’oliva amb preus sota terra en el mercat tradicional. I així podríem seguir desgranant molts altres exemples de diferents i variats sectors econòmics.
No fer res o seguir somiant en ser funcionari o acomodar-nos en feines foranes significarà seguir sent un poble dormitori amb cada vegada menys possibilitats d’activació econòmica i social.
Quant al voluntariat, crec que és més que mai el moment de potenciar-lo, tot i que en aquest sentit a Vilaplana hi ha hagut i hi ha moltes iniciatives realitzades mitjançant el voluntariat. Em consta que, en bona part, així es va fer l’edifici del Casal i la piscina. No cal dir la quantitat d’activitats, actes, i concerts, etc. que promou cada any el Grup de Joves, o les activitats de l’AMPA, el Grup de Teatre, Lo Pedrís, el Festival d’estiu, les Sortides nocturnes a peu o en bici, l’Aplec de La Mussara, i últimament, La Xalateca o el Fridays for future, i un llarg etcètera. Potser el que mancaria en aquest sentit és la part més referida al patrimoni arquitectònic i tradicional, sabent, i em consta, que molta gent del poble és estudiada i estudiosa en aquests temes (i a mi personalment és un dels que més m’interessa), o també la quantitat de vilaplanenques i vilaplanencs lletraferits, que han potenciat el Mussart, la lectura de poemes de Nadal, les tertúlies literàries. Potser, i ho deixo a l’aire, moltes d’aquestes iniciatives es podrien coordinar i potenciar amb la creació d’un Centre d’Estudis Vilaplanencs, a l’estil de molts altres que hi ha en diferents poblacions catalanes. Llenço la idea a l’aire...
En definitiva, el meu pregó d’enguany és una reflexió sobre qui som i qui volem ser com a poble, i que a les nostres mans està la clau per aconseguir-ho. Sols hem de sortir un moment de la nostra zona de confort i veure què pot fer cadascú per, a banda de dir que a Vilaplana s’hi viu molt bé, fer que a Vilaplana s’hi visqui encara millor.
Gràcies a totes i a tots per escoltar-me i que tingueu, malgrat tot, una Festa Major encara millor.
Bona Festa Major!!!
Àlex Masdéu Font
+ Publicar el meu comentari