Literatura - Contes | Revista 76

Petits Furs: el Justicier

        No sé pas quant de temps fa que parlo amb aquest esperit, sergent. (Em fa l’efecte que no es creu cap paraula que li dic). El primer record que dec tenir-ne es remunta a un dia que vaig notar com m’increpava amb males maneres mentre estava mirant embadocat el bellíssim miratge d’una flor que, calçada amb un generosíssim escot, estava segant-me el sentit de la oïda, deixant-me orfe enmig del carrer que estava travessant, a l’empar del clàxon exageradament ensordidor del vehicle que se m’acostava a tota velocitat, mortal de necessitat. (Aquest home té ganes d’arribar aviat a casa, prendre una dutxa relaxadora i oblidar les penes i problemes quotidians ofegant-los en un revitalitzador got de licor barat, abans de tirar-se la seva dona) Aquell dia em va salvar la vida, potser per això es pensa que he de ser esclau seu per la resta dels meus dies! Cregui’m oficial, aquest esperit m’està crucificant! (No m’escolta i acabaré per fotre-li una hòstia!)

        (Em sembla que canviaré de tàctica.) Miri oficial, em sembla que em veuré obligat a demostrar-li que no estic boig i que tot el que dic pot comprovar-ho amb els fets que, si més no, gairebé ni jo mateix sóc capaç d’explicar-los si no és perquè realment m’han passat i no pas perquè siguin fruit d’un somni infantil. (Res!, no hi ha manera que em faci cas!)

        Senyor Oficial (Se m’està acabant la paciència!), li juro per tot el que tinc i més aprecio en aquest món, que no li estic dient cap mentida i que no el vull enganyar! només li demano que em faci una mica de cas!, i gairebé ni això! (No entenc pas per què ha agafat aquests papers de la taula del costat i fa veure com que no hi sóc o que no em sent...) Li prego que se’n faci càrrec senyor Agent. (A mesura que em noto cada vegada més irat, van minvant-me les forces que retenen el meu cul empegat a la cadira infecta de la comissaria.)

        No es pot arribar a imaginar ni fer-se càrrec del caos que es pot crear del no-res si es desboca la malèfica força descomunal que aquest pervers esperit emmagatzema des de fa tant de temps al seu interior corromput! (Li donaré la darrera oportunitat.) No s’ho creu i li va la seva pell i la dels seus familiars i amics més propers i estimats! No s’adona que amb vostè, i per la seva culpa, pot acabar-se la dimensió de la humanitat que tant estima? Els seus congèneres el recordaran com la persona que va arruïnar l’existència de la raça humana! (Vaja, ni cas!)

        (No m’espero més, no puc deixar-ho endarrerir més, tinc el Final tan al damunt que m’està aixafant! La culpa l’ha de tenir el sergent!, no m’ha fet gens de cas i per això mereix deixar de viure en aquest món, que ja fa unes hores l’ha jutjat sumaríssimament i l’ha declarat “persona no apta per viure-hi”. Cal que mori i deixi d’existir-hi. Per això ara l’estic escanyant, agafant-lo tan fort com puc pel coll fins que deixi de bategar-li el cor. L’he ofegat amb les meves pròpies mans. S’ho mereix perquè no m’ha escoltat. La Veu hi ha insistit: li havia arribat la seva hora, no calia que el món hagués d’aguantar gens més la seva existència.

Ara cal que foti el camp d’aquí ràpidament, queden massa ineptes i incompetència per eradicar. El món em reclama perquè el redimeixi i em queda molt poc temps)


UN TOMB

        “Me’n vaig a donar un tomb”. Això és el que li ha dit a la seva dona. Havia de ser un tomb diferent, perquè volia fer un tomb diferent. De fet tots els tombs són diferents, i ella ho sabia. Tots dos saben que cada vegada que ell va a fer un tomb pot passar qualsevol cosa prou inversemblant o estrambòtica com per considerar cada cas com a diferent als anteriors.

La seva salut era immillorable, o això va ser el que li havia dit el metge que el visitava uns dies abans, però ja feia dies que notava que li tornaria a passar Allò. Avui  mateix al matí s’havia aixecat amb Aquell neguit que havia reconegut. Ell ja el coneixia, però havia decidit d’anar a treballar com cada dia havent-se rentat solament la cara, sense esmorzar. Tornant de la feina, sense gana encara, ha estat meditant una mica repenjat al vidre de  l’autobús. La darrera vegada, i ja en fa d’això una pila de llonganisses, va acabar prou lluny com per creure’s que s’hi havia de quedar. Sols un cop de sort li va permetre de tornar i no perdre la feina. Ara serà diferent, almenys això és el que s’està intentant inculcar mentre posa la clau al pany de seguretat de la porta del carrer.

Ha saludat la seva dona. Ella també li ho ha notat i no li ha dit res, sap que no paga la pena, és infructuós. Les dones són totes unes bruixes.

“No dinaré”. “Està bé, com vulguis”. S’aixeca del llit, la migdiada no li ha servit de res, no ha fet l’efecte que desitjava. “Me’n vaig a donar un tomb”. Ella l’ha sentit i l’ha vist passar, però no li ha dit res. No vol pensar res, sap que se’n va, sap que potser lluny, sap que pot ser que tingui problemes, sap que no pot ajudar-lo de cap manera, sap que no pot fer-hi res, solament esperar-lo, com sempre. No ha dit adéu, mai no diu adéu, potser alguna vegada li havia dit ara torno, no se’n recorda, però com que anava a fer un tomb no sabia quan o si tornaria.

        Truquen a la porta. Ella obre. Els dos personatges que té al davant no semblen pas ni venedors ni testimonis de cap tipus de religió sectària. Se li adrecen amb unes maneres correctíssimes: “Bon dia senyora, som de la policia: sentim molt comunicar-li que el seu home és mort; ha estat víctima d’un accident de trànsit, el seu cotxe ha donat un tomb de campana i ha mort a l’acte”.
Pep Mestre Anguera



+ Publicar el meu comentari