Literatura - Contes | Revista 68

Petits fours

DEUTES
 
 
        Em vaig acostar apressadament al meu cotxe, feia tard, però no era pas conscient de cap de les maneres del que m’havia de passar.

        Tot just després d’incorporar-me al seient, cordar-me el cinturó de seguretat i donar el contacte al cotxe, es va accionar el dispositiu d’encesa de la bomba que uns terroristes m’hi havien instal·lat per error.

        Efectivament, el vehicle va explotar i volar en mil bocins, i va provocar el caos en un radi de centenars de metres a la rodona. El resultat va ser clar: no van trobar ni un petit tros de la meva existència, tot era ferralla, foc i cendres.

        De totes maneres, mai no hi he patit gaire per aquest fet: sempre m’ha quedat el consol que tenia el cotxe pagat del tot.
 

 
AMOR

 
        Fa pocs dies, mentre feia l’amor amb la meva dona, em vaig posar a pensar en el programa de televisió que havien fet la nit anterior sobre les balenes i els seus costums: és ben estrany veure com aquests cetacis van movent-se i desplaçant-se per tots els mars, esquivant els arpons il·legals que els disparen els caçadors furtius. Em sembla que tant japonesos, com soviètics i finlandesos hi estan especialitzats i no m’equivoco si dic que els beneficis que en treuen són suficientment sucosos i substancials com perquè aquest obscur negoci perduri més anys. No obstant això, jo no crec que el futur passi per seguir cobrint les nostres necessitats de bellesa i nutrició amb l’extermini erràtic d’aquests gegantins i bells animals.

        De totes maneres, estic segur que l’alumna que ha vingut a fer-me una consulta al despatx de la universitat i que ara precisament paga el seu aprovat compartint el seu llit amb mi, no deu estar pas pensant precisament el mateix que jo. La noto avorrida: segur que sap, mentre fem l’amor, que segueixo pensant en aquell apassionant programa que l‘altre dia van fer a la televisió i que avui he explicat a la classe de “Zoologia Aplicada-Introducció”.



COMPTAR UN COMTE

         Hi havia una vegada un rei que volia ser rei però que no tenia reialme. La cort, preocupada, no sabia pas què fer per aconseguir acontentar el seu rei. Els nobles es desfeien en continus esforços per fer real el reial somni.

        Així de somniador com era, el rei havia anat pintant en el quadre de la seva vida els colors de l’esperança que algun dia tindria a la seva disposició un verdader regne del qual dur-ne les regnes amb mà sàvia. Però la realitat era i havia estat fins llavors una altra de molt diferent, perquè ni tan sols de la manera més ridícula imaginable s’havia pogut fer amb el més mínim bocí de terra.

        Fins que va arribar el dia que un noble, el vescomte de Vesambcompte, va apropar-se al seu rei i li va dir:
- Majestat, valga’m Déu que tal com sou rei mereixeu tenir reialme!

        A la qual cosa el rei respongué:
- Ben cert és que teniu raó, senyor de Vesambcompte, i que vós en sereu degudament recompensat en agraïment als serveis que heu reiterat a la corona que tinc l’honor d’ostentar i defendre.

        El vescomte, hàbil estratega com era, va adreçar-se immediatament al rei per recordar-li:
- Majestat, vos sabeu que la vostra cort us admira i estima, i que l’última cosa que desitjaria seria de causar-vos cap mal o contratemps.

        - I, noble senyor, què preteneu amb tals paraules? - Va preguntar-li el rei.
        - Doncs que ens ha semblat interessant i necessari de reunir-nos en secret per intentar solucionar el panorama polític actual per mirar d’arreglar les coses.
        - Seguiu si us plau, senyor de Vesambcompte, estic neguitós per descobrir el motiu de tan noble discurs!
        - Bé, amb tots els respectes i sense voler ofendre la seva reial persona, hem decidit que la millor opció per tal de seguir endavant dignament, i sobretot de cara al benestar del poble, era fer un cop d’estat. Per això seria necessari que el rei morís, víctima d’un atemptat, per a així poder el poble accedir al poder tot instaurant una república sense estat.

        Astorat, el rei el respongué:
- Ai!, senyor de Vesambcompte, bé prou que us conec des que encara us alletaveu, xuclant amb avidesa aquella llet del pit de la vostra mare, formós i turgent, i del qual tan juganerament i lasciva havia gaudit en els meus primers batecs libidinosos. És d’aquí que em ve l’admiració que professo a la vostra persona, més encara si penso, com infinitat de vegades he pensat, que podríeu ser sang de la meva sang, a més de recordar la capacitat que teniu per governar el meu reialme inexistent, la meva cort i les relacions amb la resta de nobleses estrangeres. Però no voldria pas ser massa agosarat si us faig una consulta, d’amic és clar, amb la qual cosa voldria assabentar la meva reial persona i alhora donar crèdit al que les reials orelles han percebut dels vostres nobles llavis: Interessa la vostra comtal persona de rebaixar-se a viure tota la vida suspesa del dèbil sustent que proporciona el desagradable tràngol d’un magnicidi?

        Em sembla, i mal m’està el dir-ho, que no teniu pas cap motiu, ni polític ni personal, per fer-vos amb les pertinències del rei, per escasses que siguin, més encara sabent com sabeu que sóc vidu i no disposo de descendència ni de reialme!

        Per tot això i pel poder reial que jo mateix m’atorgo, us ordeno, com a cap militar dels meus exèrcits que sou, que sufoqueu la rebel·lió, aplaqueu els ànims exaltats i n’executeu els inductors. A canvi, si aconseguiu fer-vos amb les brides d’aquesta bèstia desbocada, us proposaré com a candidat únic i principal al tron que tinc a bé d’ostentar, una vegada jo hagi mort o decidit abdicar. Així és, doncs, com vull que sigui que passi i tal com ha de passar, amb la qual cosa dono per acabada la present insurrecció política!

        I així va ser com l’hàbil rei va superar aquella crisi política en un tres i no res. I el comte, com a únic membre d’aquella cort i reialme tan íntim, va decidir de perdonar i absoldre de tot càrrec els rebels, ci concedir-se la llibertat.
Pep Mestre Anguera



+ Publicar el meu comentari