Literatura - Contes | Revista 67

PETITS FOURS

APROFITAR L’AVINENTESA
  
El senyor metge al senyor Sanxís:

“Senyor Sanxís, em sap greu haver-li de donar aquesta mala notícia, sobretot en casos com aquest en què em sento encara molt més impotent. No voldria que una informació tan important com aquesta l’hagués d’incomodar de cap manera pel senzill fet d’haver-la rebut de terceres persones, per això he volgut ser jo, personalment, l’encarregat de donar-la-hi: senyor Sanxís, repeteixo i ho sento de tot cor, tinc la mala sort de comunicar-li que s’ha de morir demà, a més tardar passat el migdia”.

Amb aquestes paraules el senyor metge li ha dit al senyor Sanxís que s’havia de morir, “a més tardar passat el migdia”, ha puntualitzat.

El senyor Sanxís no sabia què fer, s’havia de morir i encara no havia preparat res de res, ni tan sols s’havia preparat ell mateix per a un esdeveniment tan important com aquell. El senyor Sanxís acostumava a tenir-ho tot acuradament predisposat, la previsió era l’arma que amb més embranzida solia enardir ostentosament davant de qualsevol que se li posés davant gosant contradir-lo. Per això, bé podríem dir que mai res se li escapava. No es cansava de repetir a les seves converses i habituals tertúlies: “cal tenir-ho tot molt lligat i preparat, perquè la previsió és senyal d’ordre, l’ordre és clar símptoma de revisió de la de consciència, i la consciència clara fa que tot rutlli correctament”.

Després de rebre la notícia, el senyor Sanxís va decidir que havia de procedir d’acord amb el seu mètode habitual d’acció. El senyor Sanxís tenia un mètode, infal·lible segons ell mateix, que feia servir sempre i que el conduïa inexorablement pel camí adequat. Per això, el senyor Sanxís va decidir que per qualsevol cosa que fes, no n’importava pas la magnitud o les repercussions que tingués, representaria que no hi hauria de cap de les maneres el temps suficient o necessari per ser reconeguda com a causada per ell o imputable a cap acció induïda per la seva persona.

El senyor Sanxís era molt més llest del que es pensaven tots els seus coneguts o fins i tot els seus parents (inclòs el senyor metge o el mateix senyor Sanxís).

El senyor Sanxís sabia què havia de fer.
     
  
 
EL LLADRE OCASIONAL
 
Ell, realment, no n’era pas de lladre. Allò que se’n diu lladre lladre no ho era. L’únic que li passava era que, ocasionalment, això sí, havia pres, agafat, collit o arreplegat alguna o qualsevol cosa la propietat de la qual no havia quedat prou definida per ningú.

De fet, ell demanava sempre permís per exercir de lladre. Mai va emprendre cap acció sense el vistiplau de cap de les seves, diguem-ne,  “particulars víctimes”.

Tampoc podríem afirmar que fos per cap necessitat peremptòria, neguit incorregible o patologia malaltissa, allò que el movia a ser lladre ocasional, més aviat es tractava d’atendre a una força interior, notòriament primitiva, que l’obligava a fer allò que feia, gairebé instintivament.

Per tots aquests i per molts altres aspectes (que potser ara no vindrien pas al cas per diferents raons), va esdevenir lladre ocasional. Però això sí, lladre ocasional de guant blanc.



EL PREMI
       
Quan vaig guanyar el Premi ja vaig suposar que la vida em canviaria totalment. Aquella quantitat de diner escrita al xec era tan gran que feia realment feredat posar-se a pensar què coi s’hi podia arribar a fer amb aquesta. Almenys no es presentava tan fàcil de resoldre com quan es vol buidar l’amor acumulat a l’interior entre les cames de qualsevol club d’amistats fàcils (i cares!).

La meva dona mai havia confiat en mi, mai es va creure que jo pogués escriure ni una sola lletra sobre un full blanc de paper. Ni tan sols aquell dia que li vaig declarar el meu amor amb uns versets adients per al cas la vaig poder convèncer que els havia escrits jo mateix, ben sol, amb l’ajut únic d’un bolígraf.

Han estat molts anys de compartir exclusivament amb mi mateix les delirants migranyes i nits d’insomnis allò que m’ha comportat arribar fins aquí avui. Per això, ara que ja sé que he estat la persona escollida pel jurat com a únic i millor, sense desmerèixer els meus companys i rivals en la cursa que duia a la consecució d’aquest Premi, no sé pas a qui dedicar-lo (o si més no, de dedicar-me’l a mi mateix).

De fet, realment i per fer honor a la veritat, hauria de dir que no en sóc l’únic responsable i que, per això, em podria sentir obligat a compartir-lo amb algú, molt proper a mi, que hauria col·laborat en l’elaboració i posterior transcripció, però un sentiment d’egoisme irracionalment innat no em permet de fer-ho, almenys d’una manera prou educada i airosa. Ja que si bé he dedicat bona part de la meva vida a la meva dona, sóc conscient que aquesta particular forma d’esclavatge en cos i ànima no ha contribuït per a res en la concepció i finalització del llibre que ha estat premiat.

Hi ha una altra persona, però, que sí que ha confiat en mi, que m’ha ajudat durant tots aquests darrers anys i que m’ha donat el suport necessari per escriure el llibre que ha estat guardonat. Aquesta persona ara és aquí amb mi, al meu costat, acabant-se la “mousse de xocolata al forn” tan bona que ens han servit de postre. La seva sola presència infon en mi el benestar necessari, calma els meus neguits diaris i m’ajuda a assaborir els fruits de la bellesa. Certament aquesta persona és el millor premi que he tingut mai a la meva vida.

Per això, i una vegada confessat el meu secret, em sembla que és convenient agrair per partida doble la concessió del Premi, ja que tinc previst destinar bona part d’aquest per indemnitzar la meva exdona i els advocats que portin els tramits de separació.



PUDOR
 
Fa uns dies em vaig trobar unes ulleres a la butxaca de l’americana. La veritat és que no sé pas com podien haver-hi fet cap ni qui podria haver-me-les-hi posat; i, la veritat, no sé de ningú que en porti entre els meus coneguts, familiars o companys de feina.

De totes maneres, no havia de ser aquell fet el que més em preocupés, per això no em vaig espantar pas i me les vaig “calçar” (si he de fer honor a la veritat he de dir que de debò m’esqueien força!: eren senzilles, molt senzilles, una vegada instal·lades, donaven a conèixer quelcom més que unes ulleres normals).

De fet, d’ençà de l’operació, molts coneguts ja gairebé ni em reconeixien pel carrer i el metge hi havia contribuït molt a arribar a aquella situació tan grotesca, perquè, a més d’aconseguir desanimar-me, em va comunicar els resultats de l’analítica de manera un pèl freda:

Em va dir que la rehabilitació seria llarga, penosa i sobretot cara, molt cara, i que les seqüeles (tant físiques com emocionals) esdevindrien molt difícils de superar.

Potser per tot això encara ara em pregunto com vaig ser capaç d’engegar-lo a passeig!, ja que ell era l’únic que em podia donar suport per seguir sobrevivint dignament en aquest món mentre durés la que es preveia com molt llarga convalescència.

És per això que m’he hagut de resignar a ser i quedar tal com estic ara.

Actualment les operacions per aconseguir restablir la fesomia resultarien massa dificultoses, per no dir impossibles. Aquesta deu ser la raó per la qual amb les ulleres de plàstic sense vidres que em vaig trobar fa uns dies a la butxaca (d’aquelles que porten un gran nas i un bigoti incorporats a sota), m’hi sento tan bé -deu ser perquè em permeten amagar al món la quasi inexistència d’apèndix nasal, resultat d’un mal accident de moto que vaig tenir fa uns anys.



ELLA

Mentre pugui mantindrà encesa la flama que li va prendre molt endins. Estic segur que el seu record es mantidrà impertorbablement escrit i inesborrable en el testament de la seva ànima.

La vaig conèixer aquell dia, allà dalt d’aquell edifici tan alt, entre el vent, el ciment i els núvols. Ella m’esguardava de lluny. Recordo que era un puntet fosc a la pregona llunyania, en el fons del meu destí, volia conèixer-la!

Sé que no l’oblidaré mai, segur. Llavors mateix ja sabia que no estaríem massa temps a conèixer-nos: el destí ens havia de presentar aviat.

De totes maneres, fins i tot podria semblar-me que potser no era encara el moment adequat o idoni: no hi havia pressa per conèixer-nos, parlar i veure’ns; possiblement encara hi havia massa coses abans que ella per veure-m’hi definitivament hipotecat.

Per això em vaig sorprendre tant quan, dret allà dalt, vaig descobrir com el meu amor de tota la vida, presa d’un atac, m’havia seguit fins aquell terrat i es disposava a empènyer-me per fer-me caure al buit sense que jo tingués la més mínima possibilitat de defensar-me.

Tot just en el moment que vaig notar el seu alè al clatell, vaig girar el cap per veure el meu millor amic darrere la porta que donava accés a aquell terrat: també ell m’havia estat enganyant.

La veritat és que tot plegat no m’importava pas massa: jo sabia que això faria que tingués cada vegada més a prop el meu verdader amor.

I mentre l’aire refrescava el rubor de les meves galtes, a causa de la velocitat de la caiguda, la visió s’anava fent cada vegada més nítida. Aleshores, i escassament durant el brevíssim espai de temps que va permetre’m la llei de la gravetat, a pocs metres del sòl, la vaig poder contemplar en tota la seva magnificència i bellesa, just abans d’esberlar-me com un meló al bell mig del carrer.

En aquell precís instant m’hauria agradat haver disposat del temps suficient per recordar el que havia estat l’amor de la meva vida i insultar-lo, però no va ser possible. Pep Mestre Anguera



+ Publicar el meu comentari