Unió de Pagesos | Revista 911/10/2002

Pere Guinovart. Portaveu de la friuta seca de la Unió de pagesos

LA SITUACIÓ DE L’AVELLANA ABANS D’ENTRAR AL MERCAT COMÚ

Abans de ser del Mercat Comú, teníem la sort que tota la fruita seca, tant l’avellana, l’ametlla com la nou, a Europa eren deficitàries. Així, doncs, amb l’entrada al Mercat Comú el sector no havia de tenir problemes. Mentre havíem estat en un mercat tancat com és l’espanyol, sense obrir fronteres, l’avellana se n’anava sortint, i abans dels 90 vam passar uns anys que havien anat bé. La gent havia millorat molt les seves explotacions, ja que se’ns havia incentivat perquè les modernitzéssim. Però a partir dels 90, molt més immersos a Europa, es van obrir fronteres a Turquia i el sector de la fruita seca entrà en crisi.

EL PAPER DE LA UNIÓ DE PAGESOS

L’any noranta, veient que tot el sector de la fruita seca (l’avellana, l’ametlla i la garrofa) entraven en crisi, des de la Unió de Pagesos ens vam plantejar que es parés l’entrada d’ametlla californiana, o d’avellana turca a Europa, o no podíem continuar. L’any 1990 amb la primera presidència espanyola amb el ministre Romero, perquè els productors europeus ens conforméssim, vam aconseguir que es creessin les organitzacions de productors de fruita seca. Així la gent ens enquadràvem dins el marc de diferents organitzacions de productors i, dins aquest marc, se’ns donaria una quantitat per hectàrea com a ajut per la modernització. L’ajut, amb la caiguda de preus, el vam fer servir pràcticament com a ajut a la renda.

Aquests plans havien de solucionar una mica l’entrada de l’avellana turca i l’ametlla americana, però vam poder comprovar i corroborar, l’any 1996, amb la famosa 1ª guerra de l’avellana -que és com se la va batejar-, que tot i l’ajuda a través dels plans de millora, amb 40.000 pessetes per hectàrea, no era suficient. Va ser llavors que es va haver d’engegar una lluita molt dura per aconseguir que el sector pogués tirar endavant.

Des de la Unió de Pagesos hem intentat que el sector de la fruita seca aconsegueixi un ajut a la renda que garanteixi el futur de les nostres explotacions. I a la Unió de Pagesos, com a sindicat reivindicatiu, unitari i democràtic, no ens toca res més que afrontar i defensar qualsevol problema que sorgeixi a la pagesia, en general o sectorial. Els sindicalistes som els primers que hem de pensar que hi ha uns pagesos al darrera que ens donen la seva confiança perquè els representem davant els estaments.

El nostre model és assembleari, i per aquest motiu molts polítics ens critiquen, ja que avui les assemblees al país s’han perdut, perquè el model de fer política és de dalt cap baix i no de baix cap dalt.

Si a l’any 96 no hi hagués hagut tota la força social que hi havia al darrera de la gent de la Unió de Pagesos, no hauríem aconseguit el que vam aconseguir. Sempre dic que la Unió de Pagesos tenim el mèrit d’haver encapçalat una lluita important, que hauria pogut fer qualsevol altre sindicat.

Ara bé la vam dur a terme nosaltres, perquè hi ha hagut unes executives que han tirat endavant uns projectes importants. Però sense la força dels pagesos al darrera difícilment al 96 ens n’hauríem sortit. Pensem que els èxits del 96 d’aconseguir un ajut directe de 25 pessetes per quilo de closca, ningú se’ls imaginava. Ni els propis polítics espanyols ens donaven suport a l’inici de la reivindicació. Al final, doncs, ho vam aconseguir; i a l’any 2000, 2001 i 2002 se’ns han concedit dues pròrrogues dels ajuts que teníem. Penso que l’èxit nostre ha sigut la constància.

Ara estem al final del camí, i ve allò que diem els catalans: “O caixa o faixa”. Estem en una situació difícil. Hem entrat al mes de setembre. Repleguem la collita i després cal concentrar-nos fins al mes de març. Durant aquest temps hi haurà negociacions, i haurem de decidir com seran. A finals de setembre possiblement tornarem a emprendre les assemblees,ja que començaran les reunions a Madrid, importants per als pagesos.

EL PAPER DE LA PAGESIA

Alguns economistes ens diuen que hem de ser competitius, que si no ho som hem de plegar. Que ens hem adaptat a viure del món de les subvencions i que si no n’hi haguessin no podríem viure. A mi m’agrada parlar del paper del pagès, no com una persona productiva, sinó analitzar-lo cada vegada més com aquella persona que fa una altra funció al territori, ja que si ho mirem des de la vessant productiva, no a Catalunya sinó a tot Europa, d’aquí a uns anys no caldrà que n’hi hagi,perquè tots els productes podran venir dels països subdesenvolupats.

Però nosaltres, els pagesos, a Catalunya fem un paper d’equilibri territorial important, de mantenir el nostre entorn net, a part de fer productes de qualitat. I també fem un paper molt important que és mantenir l’entorn, per evitar l’erosió. El món rural és una filosofia de vida. Si no fem un equilibri entre món rural i urbà, cada cop els serveis concentraran més a les poblacions amb més habitants, amb la qual cosa els municipis rurals cada vegada tindran menys serveis, menys avantatges per poder-se quedar a viure al lloc on es treballa.

El model que la Unió de Pagesos defensa és el de l’explotació familiar agrària.

LA SITUACIÓ DE LA FRUITA SECA EL 2002-2003

Ens hem de plantejar si hi hem de ser o no. Aquesta pregunta a vegades no té resposta, però per a un pagès n’ha de tenir, no pot continuar un sector de producció, sigui el que sigui, any rere any, havent-se de mobilitzar per si et donaran o no ajuts, si els preus seran bons o seran dolents, en definitiva si podràs continuar. Un pagès pot acceptar que un any no hi hagi collita, pel motiu que sigui, tenir problemes de secà, que un any plogui i s’ho endugui tot, però no podem acceptar estar supeditats a uns preus que no sabem si garantiran el futur de les nostres explotacions, i a la vegada si hi hauran ajuts o no.

Davant d’aquesta situació hem de ser realistes, i pensar que hi hagi un ajut a la renda que garanteixi el futur. Però no n’hi haurà si no es donen dues coses importants: la una que els preus siguin uns preus d’equilibri, o sigui que si les avellanes van a 125 pessetes la lliura, com van ara, per molt que ens donin 100.000 pessetes per hectàrea, no es garanteix el futur de les nostres explotacions.

Els pagesos europeus sempre parlem que per sota de les 200 pessetes per lliura no ens surten els costos de producció. I així ha estat el preu des del 96 fins al 2001. Hi ha d’haver un preu de referència, no un preu marcat, perquè això està prohibit; i uns ajuts, i que tot plegat serveixi per tirar endavant les explotacions. I si no és així nosaltres mateixos hem de dir que no en volem, d’ajuts. Hem de ser agosarats i dir que això és una agonia per acabar morint.
En definitiva, no teníem res, se’ns han acabat els plans de millora, se’ns han acabat els ajuts, però hem sigut capaços d’aconseguir un ajut directe, o una proposta d’ajut directe al sector. Són 100 euros, i és ridícul, però no teníem res i hem aconseguit que hi hagués una proposta.

D’aquí al mes de març, en totes les reunions de consells de ministres que hi hagi -als comissaris, al ministre, al conseller...- els hem de forçar que l’ajuda directa sigui més important, ja que aquests 100 euros no són suficients. Tampoc seria suficient amb els 100 més que hi volia posar Espanya; 200 no són suficients, perquè encara es queda per sota de l’ajut de les 40.000 pessetes que teníem. Nosaltres demanem 80.000 pessetes per hectàrea d’ajut directe.

Aquest sector es pot trobar que tinguem una ajuda directa de 300 euros o 400, i que no sigui suficient perquè no ens garanteixi poder continuar.
És aquí on ens trobem amb la primera incongruència de la política comunitària. Si al Mediterrani haguéssim de reconvertir, és a dir, arrencar els avellaners, el pla d’arrencada és d’1.200.000, 1.300.000 pessetes per hectàrea, tal com s’ha fet amb la poma, amb els productes excedentaris comunitaris. I aquesta incongruència es produeix pel fet que la fruita seca no pot tenir un ajut d’un tant per hectàrea per arrencada perquè és deficitària al Mercat Comú, i segons la normativa els productes deficitaris no tenen plans d’arrencada. Però no diu que el mercat mundial l’està subministrant Califòrnia i Turquia!

La segona incongruència és pel fet que nosaltres podríem reconvertir les nostres explotacions, a zones on hi ha vinya, com ara a la Terra Alta, el que passa és que no ho podem fer perquè no hi ha drets de plantada. Si ens passem cap a l’olivera (Maspujols, Riudecanyes, etc.), també hi ha inconvenients, perquè les oliveres no declarades abans del 98 no tenen ajut comunitari. I per últim, hi hauria les zones cerealístiques que tampoc poden reconvertir i posar cereals perquè no tindrien ajuda de la PAC, ja que on hi havia llenyosos abans de l’any 90 no tenen ajuda comunitària.

Som al final d’un camí i l’hem de deixar ben definit. Ara hem d’estar molt centrats en Europa i el ministre, i després preguntar-nos si el govern de Catalunya vol que desapareguin 70.000 hectàrees de fruita seca, entre elles 18.000 d’avellaner.

Estem en una situació realment difícil però no insalvable. Jo sóc dels optimistes i crec que tenim possibilitats de poder garantir un ajut a la renda al sector de la fruita seca, però per aconseguir-lo hi haurà de participar tothom. Penso que si aconseguíssim una ajuda directa més o menys digna i poguéssim buscar un preu de referència, aquest sector, tot i les dificultats se’n sortiria. No serà fàcil. És molt trist que els professionals de la terra no puguem viure de la nostra feina i que haguem d’anar a fer dues feines (a la fàbrica i al tros), avui que tothom parla de l’estat del benestar, de les 35 hores de treball... i nosaltres hem de fer dos jornals. Així doncs, com a pagesos no ho tindrem fàcil.

Ser pagès no és fàcil, és una vocació. Té les seves dificultats però també les seves recompenses, dóna aquella llibertat que no esclavitza i a les 8 has d’anar a fitxar.

Dolors Joanpere