Esports | Revista 4826/06/2012

Pep, gràcies pel meravellós futbol que ens heu regalat

Benvolgut Pep!

Abans que res, vull que sàpigues que aquesta carta l’he escrit especialment per a tu. Encara que sóc conscient que possiblement mai l’arribaràs a llegir, m’hi esforçaré, tan com pugui, per expressar l’excel•lent tasca que has realitzat per millorar el nostre club de futbol. Són tantes les coses que m’agradaria explicar-te sobre les meves vivències i sentiments sobre el Barça que, abans d’intentar ordenar-les de forma entenedora, a través d’una patina més aviat impressionista, no voldria oblidar el principal motiu pel qual l’he escrita: les més sinceres Gràcies pel meravellós Futbol que ens heu regalat, durant les quatre darreres temporades.

No sé, si després d’aquest temps de futbol captivador i fructífer, amb el que ens heu fet gaudir plenament, amb una persistència inusitada (nota 1), s’haurà acabat un cicle o una etapa... la qual ha estat, probablement, la millor del club i que ha deixat una petjada inesborrable dins de la història d’aquest esport que tant ens agrada. Tanmateix, i independentment si tenen continuïtat o no els nombrosos èxits que heu aconseguit -14 títols, en quatre temporades- el que sí vull afirmar fort i clar és que mai m’havia sentit tant agraït i realitzat amb una forma d’entendre, desenvolupar i exemplificar la màgia i els valors d’un joc col•lectiu, amb el qual ens heu il•luminat, en tots els àmbits i amb tota la seva màxima esplendor.

I tots aquests èxits que heu aconseguit, jugadors i staff tècnic, amb tu com a guia i impulsor, per a tots nosaltres, potser ha estat, almenys en bona part, gràcies a creure i apostar fermament molt més pel joc de creació que pel de destrucció, a prioritzar més la possessió i el toc a la passada llarga, a incidir més en l'acció col•lectiva que no pas en la solució individual, a l’anticipació i la pressió al camp rival abans que l’espera o l’especulació a la rereguarda, a la lluita i la persistència sense treva en qualsevol terreny de joc abans que esperar només els partits de gala, a assentar unes bases formatives futbolístiques en la pròpia pedrera, abans que dilapidar diners a cop de talonari per a fitxar estrelles mediàtiques, a persistir en l’esforç, la humilitat i la unió constant d’un grup humà, de grans jugadors de la talla de Messi, Puyol, Xavi, Iniesta, Piqué, Valdés, Busquests, Touré, Alves, Mascherano, Keita, Villa, Pedro, Sergi Roberto... abans que alimentar la supèrbia i l’egocentrisme, però sense perdre la puresa de la seva màgia futbolística personal... I, tot això, penso que encara té molt més mèrit, si em poso a evocar la dificultosa i, de vegades, trista història que tinc la sensació d’haver escoltat i viscut en el meus primers passos com a perseverant seguidor d’aquest club centenari. M’intentaré explicar.

Pep, si t’he de ser sincer, no recordo, ni possiblement recordaré, el dia, el mes o l’any que vaig saber que el Barça era el meu club de futbol. Però, sí que en ve present com la meva mare em recordava la tristesa, la frustració o els plors que prodigava quan, de ben petit, el Barça, el meu equip, perdia. Que aleshores, per desgràcia, no era un fet gens estrany. Suposo que et preguntaràs perquè no era el meu pare qui m’ho recordava, ja que, segons m’han dit, a ell també li encantava jugar i veure futbol. Doncs bé, era perquè, desgraciadament, es va morir d’accident quan jo tenia només cinc anys i, potser per això, no he pogut mai recordar cap vinculació del Barça amb la seva persona.

Més tard, sí que encara em ve a la memòria, com a finals dels 60, un grup de culers del meu poble, Vilaplana (Baix Camp), asseguts, al voltant d’una taula de marbre del Café de Cal Rito, escoltaven atents i amb cara de pomes agres, els partits del Barça a través de les locucions en castellà del “Carrusel Deportivo”. Recordo que, a la mig part del cinema, enfilava corrents les escales interiors que comunicaven la sala del cine amb aquell entranyable Café. Llavors, abans de demanar l’entrepà de pops vermells (nota 2) de la Natàlia amb el corresponent “Plim” (nota 3) , el primer que feia, encuriosit i neguitós per saber el resultat del partit, era fer-los una pregunta que sempre venia a ser, més o menys així: - Què, com anem? La seva resposta variava en funció del resultat, és clar. Tanmateix, les paraules de qualsevol d’ells sempre desprenien un to de profund pessimisme, decepció, desil·lusió, etc. Si, per exemple, guanyàvem, la resposta, posem per cas fos la del Valentí, era: - Ara guanyem, sí, sí... però no patiu que ja ens empataran. Si empatàvem, el Siscu ens aclaria: - Ja ens fotran un altre gol, ja. Si anàvem perdent, en Josep Maria puntualitzava: - Que vols què fem noi, perdre, com sempre...

I així, en aquest ambient de derrotisme i patiment finisecular, que es repetia jornada rere jornada i any rere any al meu poble, i suposo que arreu on hi hagués qualsevol culer, com podia ser, per exemple, el teu poble natal Sampedor, se’m visualitzen de nou els meus records del Barça durant la meva etapa d’infantesa. Però, malgrat tot, mai vaig tenir cap dubte de que els meus colors sempre estarien tenyits dels colors blau i grana de l'equip que m’havia guanyat el cor per sempre més. El perquè no te’l sabria explicar ja que els sentiments, com diria el poeta romàntic G. A. Bécquer, són molt difícils de traduir en paraules.

Tot i així, no et pensis que tot era penombra en aquell ambient culer de poble petit a peu de muntanya, on, per cert, encara podem veure el campanar del nostre poble veí. De tant en tant, i amb comptagotes, es podia escolar una mica de llum amb els comentaris d’algun que altre culer sobre els seus records d’algunes victòries passades o sobre alguns jugadors mítics que jo no havia pogut veure, però que tinc guardats en el meu imaginari mitològic culer: el Barça de les cinc copes, les parades d’en Ramallets, la màgia d’en Kubala, els gols d’en Cèsar, els tres pals de la final de Berna que no vam poder guanyar, però que ens ho vam merèixer... Llavors pensava, quina pena no haver-ho pogut veure ni viure amb directe.

Més tard, i tot just coincidint amb l’arribada del profeta del gol, en Johan Cruyff, a finals de la dictadura d’en Franco, van arribar els millors anys de la meva adolescència culer. Corria la temporada 73-74. El Barça, després d’onze anys de penúries, tornava per fi a guanyar una nova lliga. Aquella mateixa temporada, al camp del Madrid vam guanyar 0-5 i el porter del nostre equip, fou, ni més ni menys, que un jove que havia nascut a Vilaplana: Pere Valentí Mora Mariné. Imagina’t Pep, què era per a tots nosaltres, i sobretot per als joves, com ara jo de només 13 anys, tenir un porter al Barça, i que abans, a finals dels 50 i principis del 60 havia jugat de porter al Vilaplana amb el meu pare que feia de central per defensar la porteria d’un jovenet i àgil porter de 15 o 16 anys. Poc després, en Pere marxà de juvenil com a porter del Reus Deportiu. Continuà la seva carrera en el segon equip del Barça, el Comptal de Barcelona. Al 68, fou porter de la selecció espanyola sub 18 a les Olimpíades de Mèxic. Més tard, fou cedit pel Barça al Oviedo i després al Elx... I seguidament, durant 5 o 6 temporades, per la nostra alegria i orgull com a vilaplanencs i per nodrir els nostres somnis idealitzats d’adolescents, defensava la mítica porteria del nostre Barça. Doncs, suposo que ja t’ho pots imaginar, quan ell venia a passar les vacances al seu poble i podíem jugar-hi, al nostre camp del Bosc de l’Olla, on havia fet els seus primers passos com a jugador de futbol, i que, encara que fos només en somnis, intentàvem emular els seus passos.

De fet, la joia va ser efímera perquè, al marge de la famosa Recopa del 79 a Basilea, fins a onze anys després no tornaríem a guanyar una lliga al camp del Valladolid, amb la famosa frase d’en Joaquim M. Puyal: “Urruti t’estimo”. Corria la temporada 84-85. Tu, llavors devies tenir 12 o 13 anys, feies de recull pilotes i miraves admirat el rostre d’en Víctor al marcar el gol a la tanda de penals contra el Göteborg, el qual ens classificaria per la trista final de Sevilla. La resta de la història ja la saps molt més bé que jo, ja que tu Pep en vas ser clar protagonista amb només 19 anys. De nou, en Cruyff va donar-nos un nou alè de vida al creure fermament en un joc atractiu, d’atac i de combinació, el qual va plasmar amb sapiència el vostre “Dream Team”. Fou la dècada daurada dels 90, amb una copa del Rei, quatre lligues consecutives i la tan desitjada primera copa d’Europa de 1992 al vell Wembley de Londres, que canviaria per sempre més la història recent del nostre club. Uns temps que ens permetrien un profund canvi de joc, de resultats i, sobretot, de mentalitat en el complex món del culer, la qual cosa han tingut la gran sort de veure i viure els nostres fills.

Però aquesta carta en forma de crònica impressionista, no voldria que l’interpretessis com un catàleg de títols. Per a mi, és tant o més important: la forma, l’estil, la filosofia, els valors universals, que heu intentat transmetre aquets darrers anys, a través del que sabeu fer més bé i que alhora és més difícil: tenir la pilota, fer-ho senzill i jugar bé a futbol.

Tinc la percepció, o millor dit la intuïció, que el vostre equip ha anat agafat el bo i millor del futbol que jo he admirat i he idealitzat, des de petit, i que l’heu sabut, conscient o inconscientment, sincretitzar: l’excel•lència tècnica i de “Jogo Bonito” de combinació del Brasil de Mèxic 70 (nota 4) , amb Pele al capdavant; la polivalència tècnica, tàctica i física de La Taronja mecànica holandesa de Munich 74, amb la màxima tots per a un i un per a tots, amb l’anomenat futbol total, on Cruyff brillava com una estel rutilant; la bellesa i elegància futbolística de la quinta del buitre dels anys 80, on la cantera del Madrid era un clar exemple a seguir; el Milan de Sacchi, on la pressió ofensiva i l’ordre defensiu eren portats als màxims nivells... Però, sobretot, sou hereus futbolístics del teu equip com a jugador, el “Dream Team” del mestre de mestres, en Johan Cruyff. I també del teu predecessor en Rijjard, i potser, de tants i tants altres de la llarga escola de futbol blaugrana i mundial, que aquí no he pogut o sabut recordar.

El primer dia que vas arribar Pep, recordo bé que ens vas prometre que només podies assegurar esforç i persistència, fent gala d’una tendència realista d’arrels rurals com ho són les nostres. Ens vas explicar que apagaries qualsevol brot d’eufòria o d’arrogància i denunciaries a qui no ho dones tot dins i fora el camp. Que series sobri en la victòria i aprendries com perdre amb dignitat mantenint la passió. Que apostaries més per l’ànima que pel talent, que aprofundiries en el bé amb legitima ambició. I vas persistir i persistir fins fer-nos tocar les estrelles amb la punta dels dits. Però, si algun dia, sigui pel què sigui, s’apaga la llum de les estrelles que ens heu fer tocar amb el vostre meravellós i inoblidable Futbol, recordaré la felicitat i el bon exemple d’aquesta història que hem compartit i que he intentat desgranar fins aquí.

Benvolgut Pep, infinites Gràcies, i fins aviat.




NOTES A PEU DE PÀGINA

Nota a peu pg 1-
Serien molts partits els que aquí ressenyaria com a clars exemples, però, si n’hagués de triar un, em quedaria amb l’èxtasi visual i emocional del vostre meravellós joc que vaig sentir amb la victòria sobre el Madrid, amb el 2-6 al Bernabeu.

Nota a peu pg 2-
Els pops vermells estaven fets amb una salsa a base d’oli d’oliva i pebre vermell.

Nota a peu pg 3-
El Plim és una beguda refrescant bastant dolça que és típica de la comarca del Baix Camp i que abans comercialitzava la fàbrica Gili S.A situada a Reus.

Nota a peu pg 4-
La primera vegada que tinc consciència d’encisar-me d’una manera de jugar a futbol, va ser a la final del mundial de 1970 entre els equips d’Itàlia i Brasil. Al marge del resultat, 4 a 1 a favor del Brasil, el que més em va impactar va ser l’estil, la bellesa, la elegància... que irradiava el joc de toc i samba que desplegava en cada un dels racons del camp la selecció carioca. Quina meravella. Quin futbol. La pilota circulava d’un costat a l’altre, del darrera al davant com per art d’encantament. Els moviments dels jugadors, amb una tècnica individual exquisida per dominar la pilota, semblaven guiats pel ritme d’una música alegre i vivificadora. Encara em ve a la memòria la imatge de la preciosa jugada de combinació de l’últim gol del Brasil. En Pelé rep una pilota alta, a prop de l’àrea, des del centre del camp, de com col•loca el cos per adormir-la amb el pit, de com la orienta amb el peu, de com li posa rasa i de forma precisa a l'espai obert per Carlos Alberto, que la remata per posar-la de xut fort i ras en el camí de la glòria. Llavors, tenia 9 anys i encara ho recordo.


A Vilaplana, 24 de Juny de 2012 Josep M. Garcia Abelló



+ Publicar el meu comentari