Història - Història local | Revista 73

Pedreres i Picapedrers

Vilaplana s’ha identificat sempre com un poble bàsicament pagès, on l’agricultura ha estat l’activitat econòmica quasi exclusiva, només acompanyada per unes escasses activitats complementàries de serveis necessaris per a la vida de la comunitat (comerços, fusters, paletes, ferrers…)
 
La ramaderia ha tingut un paper més aviat secundari, tot i que la toponímia ens indica que en el passat potser no ho era tant (Camp de vaques, les Deveses, els Freginals, els Bouars…)
 
La cacera i la recol·lecció, amb el temps, han passat a un àmbit més aviat lúdic, però no fa tant que podia tenir un paper important a l’hora d’omplir el rebost de moltes famílies. L’explotació dels boscos també va tenir força importància amb activitats com les dels carboners.
 
Però un sector d’activitat econòmica que el nostre poble ha tingut, i que ara ha caigut pràcticament en l’oblit, és el de l’aprofitament dels recursos del subsòl, és a dir, l’activitat minera i el d’extracció de materials de construcció, en el nostre cas, bàsicament, pedreres, tot i que tenim també restes de forns de rajoles i teules que, per força, havien de portar associada l’extracció d’argiles i materials complementaris.
 
Pel que fa al primer punt, l’activitat minera sembla que, al llarg de la història recent, s’ha limitat a l’explotació d’una mina de barita que havia en terrenys del Mas de Mariner (El Coster de la mena). Sembla que dita mina va ser explotada durant el primer terç del segle XX per diversos arrendataris. La barita extreta de Vilaplana s’havia de baixar amb carro fins a l’estació de ferrocarril de Reus.
 
La barita o baritina és la principal font del bari i té diversos usos en la indústria química, paperera, petroliera....
 
Però, sens dubte, l’activitat econòmica que durant un temps va canviar la fesomia únicament agrària de Vilaplana va ser la de les pedreres de granit que, a començaments del s. XX, va revitalitzar notablement l’economia local i va impulsar el creixement demogràfic del municipi que a la dècada de 1920 superava els 900 habitants.
 
Les pedreres de granit es van explotar bàsicament per a la obtenció de llambordes (“adoquins”) que van ser la base del primer pavimentat de moltes ciutats. Era l’època de l’obertura de grans eixamples i també del triomf de l’higienisme, que pretenia sanejar els entorns urbans amb la construcció de clavegueram eficient i un entorn lliure d’aigües superficials que eren el focus de moltes malalties infeccioses.
 
Així sabem que el granit de Vilaplana va servir sobretot per cobrir el terra de molts carrers de l’Eixample de Barcelona i, fins i tot, sembla que es va usar en alguns sòcols de l’Estació de França, una de les obres d’enginyeria de més anomenada d’aquell període, en el context de les grans reformes urbanístiques al voltant de l’Exposició Universal de 1929. Segurament les nostres llambordes també es van fer servir en altres poblacions més properes, com ara Reus i Tarragona.
 
D’on s’extreia aquest granit gris blavós del nostre municipi? A les muntanyes de l’entorn de Vilaplana hi havia diverses pedreres que tenim documentades i encara són recordades per molta gent del poble. La Toponímia de Vilaplana  d’Albert Manent ens en fa una llista força detallada de les pedreres: la de l’Apotecari, la de l’Ignès, la de la Negreta, la de la Plana, la del Ganxins, la del Marió, la del Morell, la del Pere Jaume i la del Ton Ferrer. També ens ofereix la localització de cadascuna d’elles i veiem que hi havia dues zones bàsiques d’extracció de pedra, la dels Garrigots, en una àrea que giraria al voltant de la Font del Marió, i la de les Valls, encara que també al Racó del Mas n’hi hauria una (la de l’Ignès).
 
Aquestes pedreres eren explotades per petites empreses locals, com la de ca l’Agustí, però també hi devia haver interessos de companyies importants de fora vila, com ho testimonia el fet que arribessin al poble un nombre important de picapedrers bascos, contractats per l’empresa Lezama Leguizamón, una de les més potents de la mineria del País Basc (1). Durant els anys 20 l’activitat devia ser molt notable, però va anar decaient durant el període republicà. Després de la Guerra Civil hi va haver alguna iniciativa per revitalitzar aquesta activitat, però es va anar esllanguint fins a la seva total desaparició.
 
El treball a les pedreres havia de ser força dur i va requerir l’aparició al municipi d’una professió força especialitzada, la dels picapedrers. En aquells moments aquesta feina ja comptava amb tècniques modernes, com l’ús d’explosius (les populars barrinades), però moltes de les tasques encara s’havien de fer amb mitjans tradicionals (macetes, escarpes, punxons...) que feien necessària l’ajuda de ferrers per tenir-los a punt. Sembla que a la pedrera del Morell ho feien allí mateix amb una forja pròpia.
 
El transport de les pedres s’havia de fer a llom de mules fins al poble i, a partir d’allí amb carros fins a Reus o Tarragona. Més endavant la introducció del camió degué representar un gran avenç.
 
En definitiva, un patrimoni, en part perdut, que només podem resseguir a través de la memòria d’alguns dels nostres vilatans més grans, alguns espanalls de pedra trencada escampats pel terme i eines antigues oblidades a les golfes d’algunes cases del poble.
 
Jordi Serra Ferré Jordi Serra Ferré



+ Publicar el meu comentari