La nostra gent - Literatura - Records - Poemes | Revista 75

Paraules pel Pep

SI COMENÇA EL DIA I JO NO SÓC AQUÍ, de David Romano
Traducció d'Alfred Sargatal

Si demà comença el dia i jo no sóc aquí;
si el sol s'aixeca i tens els ulls plorosos per mi;
m'agradaria que no fos així i penséssis
en totes les coses boniques que avui ens podríem dir.
Sé com t'has preocupat per mi i com jo ho he fet per tu,
i sé que cada instant que em recordes, és perquè m'has perdut.
 
Quan despunti el dia i jo no estigui al teu costat,
pensa si us plau que ha vingut un àngel del cel estant
i m'ha anunciat que el meu lloc es troba més enllà
on no hi sou els que sempre he estimat.
 
A mesura que m'allunyi arrencaré el plor
sabent que encara era molt jove perquè m'arribés la mort.
Tenia molt per viure i moltes coses a fer
i era impossible pensar que no hi podria ser.
He recordat l'amor que ens teníem i tot el que vam compartir,
i si pogués tornar per un segon a aquest món
t'abraçaria i et besaria amb un somrís pregon.
 
Però sé molt bé que això no podrà ser
perquè el buit i el record ho omple tot:
les petites coses que no tornaran,
tant punyents com els pensaments i la tristor que nit i dia m'embargaran.
 
Més tard arribaré a un lloc que en faré casa nova.
I algú, des del seu tron daurat, obrint els ulls somriurà i dirà:
"-Heus ací l'eternitat, allò que tots busqueu.
Aquí torna a començar la vida,
lluny del que en la terra vau ser.
Aquí no hi ha demà, només present
ja que cada dia és el mateix i no existeix el passat.
No importa el què vas fer, si vas ser bo o desgraciat,
ara ets un ésser lliure i has de viure en llibertat.”
 
Així que si demà comença un nou dia, i no estic al teu costat,
pensa que no estaré tan lluny, em tindràs molt a prop.
No hi haurà cadenes que ens lliguin ni cor que ens pugui separar;
serem lliures per sempre i algun dia, segur, ens tornarem a retrobar."
 
SPONSAE MEAE, de Josep Sebastià Pons

Quan seré un pobre mort, abandoneu mon cos 
en aquella garriga i vora la figuera,
que bressarà la nit amb sa remor lleugera,
lluint a cada fulla l'estel pietadós.

Quan seré un pobre mort, deixeu a l'abandó,
estepa i romaní sobre la terra amiga,
i que ragi la font en aquella garriga,
abrigant sa mirada, sensible a la fredor.

Girarà sense fressa una ombra de fullatge.
En la serenitat de la vessant salvatge,
vindran a esquellejar les cabres del matí.

I si vas, mon esposa, a la soledat clara,
no passis pena, no, que hi seré viu com ara.
La figuera i la font hi parlaran per mi."
 
DIMECRES DE CENDRA, de T.S.Eliot
Tradaptació de Francesc Cerro-Ferran
 
(I)
Com que no espero tornar mai més,
com que no espero,
com que no espero tornar
a desitjar els dons d'aquest i les oportunitats d'aquell altre,
ja no m'afanyo en l'afany de tals coses.
Per què jo hauria de lamentar
el poder esvanit del reialme habitual?
 
Com que no espero conèixer mai
la insegura glòria de l'hora positiva,
com que crec que no,
com que sé que no he de conèixer
l'únic veritable poder transitori;
com que no puc beure
allà on floreixen els arbres i brollen les deus, car allà res no torna a ser...
 
Com que sé que el temps és sempre temps,
i el lloc és sempre i només lloc,
i que el que és real ho és només per un moment
i només en un sol lloc,
m'alegro que les coses siguin com són,
i renuncio al meu semblant,
i renuncio a la meva veu,
perquè no espero tornar mai més.
Per això m'alegro, perquè haig d'inventar quelcom
en què pugui delectar-me
i prego a Déu que tingui pietat de nosaltres,
i prego que jo pugui oblidar
això que amb mi mateix discuteixo massa
i explico en excés.
Perquè no espero tornar mai més
que aquestes paraules responguin
d'allò que és un fet, perquè no es repeteixi
tant de bo el judici no sigui massa sever amb nosaltres.
 
Com que aquestes ales ja incapaces de volar
no són sinó aspes per batre l'aire,
l'aire que ara és tan tènue i sec,
més tènue i més sec que no pas la voluntat,
ensenyeu-nos a fer cas i a no fer cas;
ensenyeu-nos a estar tranquils.
 
Pregueu per nosaltres pecadors ara i a l'hora de la nostra mort,
pregueu per nosaltres ara i a l'hora de la nostra mort. Companys i amics del Teatre



+ Publicar el meu comentari