Contes | Revista 3222/05/2008

Paper Mullat

Abstret com havia estat escrivint durant una hora llarga, va adonar-se que plovia tot just quan va voler sortir de la cafeteria, ja al llindar de la porta. Una espessa cortina d’aigua suïcida assola els carrers. S’ajusta al cos la jaqueta, la cremallera fins al coll, i gira la vista a l’espectacle del carrer, que ara és més blanc, irònicament més lluminós, tot i la tempesta i el cel de plom, perquè quan les gotes de pluja esdevenen exèrcit en caiguda lliure sobre el terra, canvien la seva essència incolora per una uniforme claredat líquida.

La tardor ja comença a ser tardor, reclama el seu lloc, es diu, encara que sense paraules, amb la veu del pensament; el món solament sembla tenir un sentit quan plou... però més, encara hauria de ploure més. Més fort, amb ràbia, els núvols famolencs de sang; que únicament els bojos i els assassins s’atrevissin a sortir de les seves cases, deixar enrera els seus particulars inferns... Ell, per descomptat, seria un d’ells, pensa; jo seria allí, al bell mig dels carrers inundats, tanmateix com ara, xop fins als ossos... Encara que per això caldria molta més aigua. Que plogués. Un autèntic diluvi. Molt més. Moltíssim més.

Baixa el carrer per la vorera esquerra, es troba amb dos que pugen aferrats als seus paraigües, ambdós cops s’aparta a un costat entre dos cotxes aparcats, baixant a l’asfalt, als tolls, mullant-se sabates i mitjons. S’espera a que passin i torna a pujar. Bé podria haver simplement baixat a la calçada, seguir avançant per l’exterior, però s’estimà més esperar. No té pressa. Cap mena de pressa. La sensació que mai abans ha disposat de tant de temps, adherida al nus de la seva gola.

La gent ja no té cap, te n’adones? o l’han canviat, per un paraigües, un bolet de tela amb ossamenta de filferro sota la pell; escut de covards. A la primera que cauen quatre gotes tots es disfressen, es transmuten en Magrittes apòcrifs, malsons humits sense cara ni ulls; sense aquesta humitat que és l’ànima de qualsevol vida. I mira al seu voltant, com volent confirmar les seves teories.

L’ofensiva d’aigua avança satisfactòria sobre la ciutat, a ritme vertiginós, però així i tot no és suficient. Més, més aigua, s’ho repeteix, necessitaré molta més aigua... Gira a la dreta i continua baixant fins a desembocar a l’avinguda, allí l’espera una bústia groga, senzilla, tant que no permet distingir aquesta ciutat de qualsevol altra. Una única obertura, ella sí plena d’humitat, sense por a la intempèrie, s’ofereix per a totes les probabilitats, totes les destinacions, inclosa la més llunyana... També la més propera? Aquest és un interrogant que el neguiteja; i un altre cop la gola escanyada pel pànic.

Palplantat finalment allí, davant una bústia estoica que solsament ven possibilitats, estoic també ell, tanmateix, inassequible a l’infern de blanquíssimes fletxades d’aigua que li cauen al damunt, s’ho pren amb calma: “Per què sóc l’únic que s’atura? Hauríem d’ésser més... Sí, sens dubte, hauríem... Condicional simple, primera del plural. Però si ja no tenen ulls, que els han perdut, que són tot i solament cos i paraigües coronant el cim dels seus pensaments, què han de veure, fins i tot per a què mirar. Únicament el terra mullat als seus peus, moixos, atents al vitalíssim eslàlom sobre els xiclets, les burilles i les tifes de gos: acabar el dia impol•luts, i eixuts, i buits, i després dormir a la fi el cansament dels dies... Pot haver-hi més gran aspiració?”.

Treu el sobre doblegat de la butxaca interior de la jaqueta, la carta que ha escrit durant aquella hora llarga, allà al fons de la cafeteria, mentre fora, aliena als seus sentits, s’armava fins a les dents la tempesta. Aquesta mateixa tempesta que, almenys avui, potser també demà, ha de guanyar la seva batalla d’una guerra perduda molts anys enrere. Però s’ha de lluitar. S’ha de plantar cara. Ningú espera menys de tu...

Ara mateix està pensant en ella, no en la tempesta, aquest cop, sinó en la destinatària d’aquesta carta que sostenen les seves mans tristes, segellada, llesta i a punt per a la seva missió, el seu objectiu; una incursió precisa, una bala directa al centre obscur d’un cor que va poder ser-ho tot. Que ho fou, de fet. Però que allí és ara; pretèrit perfecte simple, primera del singular... Singular, únic, soledat.

Finalment es decideix i llença la carta, però no a la bústia, sinó a terra, i al cap d’un segon la pluja cau al damunt com un tumor de piranyes sobre un fetge desprevingut. La tinta s’esborra. La adreça desapareix del sobre. Ja és il•legible. En segons patiran la mateixa sort les paraules de dins, plenes de la rancúnia de la impotència, malaltes de desesperació.

Si tan fàcil ha estat acabar amb aquesta adreça, tan poca resistència va poder presentar aquesta llar que mai va voler estimar-me, és que ja a aquestes alçades ni tan sols existia. Potser no va existir mai. Només en la meva ment. Que necessitava estimar-te. Però molt aviat fins i tot això haurà desaparegut.

Una mica més, una mica més de ràbia i estarà fet, s’ho repeteix, i mentrestant s’allunya. De la carta que ja no és una carta. Que és un sobre calat en meitat del no res. Poc més que paper mullat. Abandonat a la seva sort per la tinta covarda.

“Solament caldria una mica més. Que plogués. Un autèntic diluvi. Molt més. Moltíssim més. Això ho netejaria tot...”


© Javier Iglesias Plaza, maig ‘08


Javier Iglesias Plaza



+ Publicar el meu comentari