Recerca - Medicina | Revista 66

Osteoporosi i activitat física

No només es tracta d'un element dur que fa de carcassa al nostre cos per mantenir-nos drets, protegir òrgans i mantenir la nostra estructura. L'os és un teixit amb molta vida al qual, entre altres, es formen cèl·lules sanguínies i del sistema immunològic.

Està en remodelació contínua, compta amb unes cèl·lules que creen os (osteoblasts) i amb altres que n'eliminen (osteoclasts) per tal de ser renovat constantment. Durant la joventut l'activitat dels osteoblasts és superior a la dels osteoclasts amb el qual el creixement del nostre cos està plenament garantit. Acabat el nostre desenvolupament corporal, aquesta activitat cel·lular s'equilibra, i durant la maduresa comença a ser major l'activitat osteoclàstica amb la consegüent pèrdua de massa òssia.

Aquesta disminució de massa òssia és coneguda com a osteoporosi per l'augment de la porositat de l'os que comporta.
L'osteoporosi es relaciona amb l'edat, es desenvolupa en l'envelliment i afecta amb major percentatge el sexe femení. La seva importància recau en el gran risc de fractures i les greus conseqüències que impliquen. És l'activitat física una de les diverses accions adreçades a una intervenció, tant preventiva com terapèutica.

Els objectius són l'augment de la densitat de massa òssia i millores a nivell neuromuscular, com són la coordinació, l'equilibri i els reflexos, en detriment del risc de caigudes. Per a la consecució d'aquests objectius es tenen com a eines de tractament més eficaces el treball d'impacte (exercicis on calgui córrer, saltar...), seguit de l'exercitació de la musculatura; s'obtenen resultats positius amb altres alternatives físiques (treballs de resistència aeròbica sense impacte com nedar, caminar...), però amb un efecte menor que les anteriors.

L'activitat física té una incidència directa sobre el teixit ossi a través de les tensions provocades en l'os durant la realització de l'exercici físic. L'acció d'aquestes càrregues provoca una reorientació de les trabècules per adaptar la seva massa i la seva arquitectura en la direcció principal de les càrregues. En absència de càrrega mecànica, l'os s'atrofia.

Resumint, a l’igual que la musculatura, el creixement de l’os s’estimula mitjançant l’activitat física. Per arribar a l’envelliment amb un bon índex de massa òssia cal fer un bon treball físic des de la infantesa i joventut mentre el ritme de producció supera la pèrdua de densitat. Tenint en compte que la producció d’os té lloc amb l'estimulació mitjançant la demanda de càrrega, l’activitat física més adequada serà la que suposi un major impacte, com ara esports que suposin córrer i salts (footing, voleibol, basquet, futbol, tenis...) practicat sempre tenint en compte la situació, característiques, edat, patologia prèvia i actual de cada un i realitzat, preferiblement, sota la supervisió professional.

Cal destacar, però, per una banda, que l'exercici físic no evita la pèrdua de massa òssia però sí que la redueix, i per una altra banda que la importància de l'activitat física és com a teràpia complementària d'altres tractaments, i no com a única solució a la malaltia osteoporòtica.

Pep Chaparro

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat