Història | Revista 2727/02/2007

Origens de La Febró i formes de vida (Cap. II)

(...) Josep Iglésies, Joaquim Santasusagna i Ramon Amigó a l’obra Les muntanyes de Prades, el Montsant i Serra la Llena (Barcelona 1960) escriuen que la Febró “és un vilatge assentat en el vessant dret del riu Siurana, en l’inici del seu curs i allà on s’eixampla entre els engorjats de la Foradada i de la Cova Serena”. Situada al fons d’una vall, el terme és molt accidentat i amb poques zones planes. Hi trobem també els llegendaris Avencs de la Febró, als Montllats, on diuen que es refugià el general Prim, el didot del qual, de ca l’Ignès, una vegada a Vilaplana, d’on era, el va amagar en una bota, dividida en dues parts. I quan els qui l’empaitaven van arribar al celler, Ignès obrí l’aixeta i els convidà dient: “Vinga, que beureu sang del Prim”. No el van arribar a trobar...

Al segle XIX hi havia plantades de vinya, com ho palesen els marges que encara trobem en ple bosc. De vegades rebrota algun cep americà. Fa cent anys alguns febronencs tenien terres davall de Siurana i hi feien vi, sovint “per al gasto”. Per això en algunes cases encara hi ha els cups. M’explica Joan Martorell i Salvadó que molts anys enrera la collita principal era la nou. Ara a penes es conserven noguers, només per a menjar-ne la família. Després van plantar-hi ametllers, donat que, encara que trobem una vintena de fonts al terme, les zones de regadiu són escasses i generalment vora el riu Siurana, que passa pel peu de la Febró. L’ametller (pronunciat “aumell-ller”) és propi del secà. Al segle vint es van plantar, fins cap al 1950, bastants avellaners i em van dir Modesto Martorell i Altès, que va ésser alcalde, i Eugeni Bonet i Martorell, lo “Queni”, que el 1963 es van arreplegar dos-cents sacs d’avellanes. Tots dos fa uns trenta-cinc anys em van acompanyar pel terme per recollir-hi els noms de lloc, la toponímia. D’ells vaig aprendre que al Desenrocat dels Castellans, avenc que s’esbalçà, vora el riu Siurana, a l’altra banda del poble, en el segle XX encara hi van trobar cranis i pots de pólvora. La veu popular deia que durant una guerra – potser la de Successió (1714) o abans la dels Segadors (1640) contra les monarquies espanyoles – l’alcalde hi feia llançar, vius, els presoners. Segons la tradició eren estrangers i parlaven, diuen, “belga”, cosa que fa suposar que devia ésser la de Successió. També la veu popular ens ha transmès que, anys després, el batlle criminal, cercant un cabrit, va caure a l’avenc i hi morí. La gent ho considerava un càstig del cel...

Tornant a d’altres collites cal dir que la provatura, segurament al segle XIX o abans, de plantar-hi olivers no hi va reeixir quasi mai perquè hi fa massa fred a l’hivern.

Gent de la Febró feia una carbonera l’any, prop del poble, però els professionals, uns quants tortosins que compraven boscos d’alzines, s’hi quedaven en una barraca i hi feien carboneres, de les quals encara es conserva algun rastre entre els pins. A cal Gran van vendre un bosc d’alzines i en van sortir 400 quintars (un quintà són quaranta quilos). D’una alzina del Mas de la Verda en van sortir cent quintars.

Una collita menor, més aviat per al consum propi, eren la verdura (tomaques i bajoques) i també pataques i fesols, una part dels quals es podien vendre. La sembradura és molt més antiga i s’aprofitaven parades grans o planes, com les dels masos de Galseran. La collita principal eren el blat i l’ordi i en menor grau la civada per als animals. Avui algun febronenc encara sembra civada per al bestiar, ja que al poble hi ha un ramat de béns. La faram (gallines) i els conills eren també – i poden ésser – una altra font d’aliment per a la casa.

Al voltant de l’any vint es va construir la carretera que va donar vida al poble. S’hi va instal.lar un ferrer, que era de Colldejou. Calia ferrar molts animals de càrrega que hi treballaven.

Al poble no recorden cap més ofici que el de pastisser. Anaven a Ulldemolins per al baster, però el pastisser, que era de la Juncosa, va tenir botiga molts anys a la Febró. Ara han d’anar a Prades. Quasi totes les cases tenien forn de pa i moltes duien al pastisser la farina per a pastar, però la collita no els arribava més enllà de mig any. Quan algú tenia prou farina per a menjar-ne tot l’any era considerat un gran propietari. Entre els grans propietaris de fa setanta anys hi havia cal Joan de la Font, cal Gran, cal Bernat (als masos de Galseran) i cal Mestret.

Al segle vint i fins després de la guerra civil es recorden dues botigues de queviures: cal Joan de la Font i cal Francino. Ara hi trobem l’Hostal de la Perdiu, que amb més de trenta anys ha consolidat tradició i hi va molta gent forastera.

Fa més de mig segle la necessitat del pa era la primera de totes en molts pobles. A la postguerra, quan el blat estava intervingut pel govern, es venia o es bescanviava clandestinament d’estraperlo i a la Febró recorden que anaven a moldre blat al molí del Gegant, a Cervià de les Garrigues. A la Febró ni amb la guerra ni després no va haver-hi dificultats de menjar. “Naltros aquí no vam estuviar mai lo pa”, em diu Joan Martorell. I em precisa que els anys quaranta, època de gana, a Lleida canviaven una quartera de fesols per seixanta litres d’oli.

Durant la guerra civil el 1936 no van assassinar ningú, però tres fills del poble – Josep Martorell i Altès, de cal Ballador, Josep Llort i Roig, de cal Josep Abelló, i Anton Altès i Olivé, del mas de Panxonill - , van morir als fronts de guerra. Joan Martorell i Salvadó, en entrar els “nacionals” i tornant de la Cova del Corral, on s’havia amagat molta gent durant la retirada de l’exèrcit republicà, va estar amenaçat i a punt de morir a mans d’un soldat moro que el tenia apuntat. No li va fer res perquè va sentir que des del poble l’oficial cridava els soldats (2). Pel terme van trobar una seixantena de cadàvers de soldats que van haver d’enterrar i moltes bombes i altres artefactes per explotar.

A la Febró abans hi havia llebres i encara hi ha la fagina i la geneta, nom del gat mesquer. I musteles, però les pestes del conill han afectat aquests animals carnissera i també els ocells nocturns o diürns, de l’àliga a l’esparver. Se sent poc el gall carboner, un ocell de nit que té molts noms a Catalunya i que jo sostinc que el van batejar a Prades on de nit els carboners anaven a vetllar les carboneres i el sentien cantar amb el seu crit força esfereïdor.

La festa major del Roser se celebra el segon diumenge de maig i la de Sant Esteve el dos de setembre, però fa anys que es traslladà al darrer dissabte d’agost. Crec que aquest sant és Esteve I d’Hongria, que va viure al segle X.
Convindria que els conreus del terme, amb l’ajut de nouvinguts, es tornessin a recuperar en part. I potser encara hi seríem a temps de refer algun mas enderrocat. I cal que l’ajuntament encarregui a un expert una història breu del poble i el terme de la Febró. Ara molts pobles cerquen les arrels en la pròpia història.


(2) Aquest fet i altres els explico en el meu llibre La guerra civil i la repressió de 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (Cossetània, Valls, 2006) on hi ha un apartat sobre la Febró.

Albert Manen



+ Publicar el meu comentari