Literatura - Ressenyes literèries - Portada | Revista 82

OLIVERES FARGUES, EN UN VIATGE SENSE RETORN

(Escrit de presentació del poemari El bres de les oliveres de Conxita Jiménez)

Avui, just fa 15 dies que anava per l’autopista en direcció a Vilafranca del Penedès. Capficat més en la jornada que m’esperava que en cap altra cosa, sentint la ràdio de fons sense escoltar-la,  vaig avançar un camió. Un tràiler.

La imatge em va semblar esgarrifosa. De seguida em va venir al cap el transport d’esclaus. Forts i sans. Els millors exemplars. Desposseïts de personalitat després de ser arrencats del lloc on van néixer i que, un cop passada la quarantena, van esperar, arrenglerats, el comprador que acabaria amb tota esperança. Ben lligats dalt del camió, els veia resignats a la fatalitat. Amuntegats, el just per sobreviure al viatge.

Les branques tallades per l’enforcat d’uns troncs recargolats. Les arrels, les justes, ben embolicades no fos cas que els sortissin cames i poguessin fugir. Eren oliveres fargues. Mitja dotzena, segurament menys. A mi em van semblar moltes, massa, com si en aquell tràiler hi fossin totes. Oliveres fargues en un viatge sense retorn. De les terres càlides de l’Ebre a terres llunyanes i més fredes, segurament cap a França.

Patrimoni viu dalt d’un tràiler cap a un exili forçós, sense probabilitat de retorn, sense esperança. Ves a saber on aniran a parar. Com els esclaus aniran a servir un senyor, a decorar un jardí, o el que pot ser més ignominiós: decorar una rotonda d’una carretera o una plaça d’una ciutat. Quin pecat han fet aquestes oliveres per ser castigades d’aquesta manera?

Quin sentit té ser olivera si no és el de fer olives? Quin sentit té ser olivera si no el de fer oli per alimentar persones o ungir els malalts? Quin sentit té ser olivera si no venen els tords a menjar olives ni el rossinyol a cantar la primavera ni l’òliba a fer-hi el niu ?

Quin sentit té ser olivera si no et tenen com a olivera? Quin sentit té ser olivera si et desposseeixen de tot el significat per ser un simple element de decoració? De què ha servit sobreviure a segles de dificultats per acabar en un jardí, humit, rodejat de gespa tot esperant que al proper caprici acabis en un abocador, sense tenir ni la sort de ser incinerada en una llar de foc...

Quin sentit té ser olivera farga lluny de la teva terra, sense olives ni tords, sense balones ni la protecció del Montsià?

En capturar l’olivera, es captura tot el que representa.

El poderós captura el símbol de la pau per dominar-lo. Captura la bellesa per al seu ús privatiu. Captura la seva presència per representar l’èxit del seu amo, talment com es feia amb els esclaus del segle XVIII. Captura el temps, tot el temps de l’olivera, centenars d’anys perquè no pot suportar que el seu temps és finit.

Aquestes oliveres la meitat moren al cap de 10 o 15 anys. I no és ni de tristor, ni d’enyorança, és perquè qui ha viscut mil anys en un lloc s’hi adapta fins al punt de formar-ne part. Sense el seu terreny, sense la cura del pagès, amb humitats excessives i treballs poc adequats, la mort esdevé, pel que fa a la proporció dels anys de vida, quasi sobtada.

No us vull enganyar, aquest espoli patrimonial d’oliveres fargues que pateixen les terres de l’Ebre em sembla un horror, un pecat que no sé com qualificar, perquè s’aprofita de la vulnerabilitat d’una terra i d’una gent que ho té tot molt difícil, on els recursos són escassos, i la terra, generosa arreu, aquí requereix d’un esforç constant, d’una tenacitat i una voluntat que l’olivera farga representa de manera exemplar. Davant aquesta vulnerabilitat el poderós sempre actua de la mateixa manera, intercanvia l’or per miralls en un tracte desigual i ofensiu.

Afirma Eduardo Martínez de Pison. Que l’home no té territori, sinó que té paisatge, que és territori més cultura.

Quant valen mil anys d’història? Com es pot permetre l’espoli dels monuments? O no és un monument un arbre que ha sobreviscut a més de mil anys d’història, plantada pels romans però que ha requerit de la cura constant de generacions i generacions fins al dia d’avui.

Les oliveres han arribat a ser centenàries i algunes mil·lenàries gràcies a la cura del pagès. Es considera centenària quan el tronc a 1,3 metres d’alçada mesura més de tres metres i mig de perímetre. Poca broma! Això vol dir que en alguns casos, les oliveres provenen de finques romanes, la Farga de l’Arion I es calcula que té 1.700 anys, ja era a Ulldecona quan Constantí I, el Gran liderava l’Imperi Romà. Quan se n’arrenca una es fa una ferida irrecuperable.
A la zona que envolta el riu Sènia hi ha la concentració d’oliveres mil·lenàries més gran del món. Són uns 5.000 exemplars, ara segurament molts menys, cada un que es perd es perd per sempre. Al municipi d’Ulldecona n’hi ha més de 1.300.

La carta d’Atenes del 1931- desenvolupada més tard al que es va anomenar la  Carta de Venècia 1964, diu a l’article 7: El monument és inseparable de la història del qual es testimoni i del lloc on s’ubica. En conseqüència, el desplaçament de tot o part d’un monument només  pot ser permès quan la salvaguarda del monument ho exigeixi.

La Convenció Europea del Paisatge creada a Venècia l’any 2002. Va dir: “El paisatge (...) constitueix un element essencial del benestar individual i social. Protegir-lo, gestionar-lo i ordenar-lo són un dret i una responsabilitat per a tothom.”

El Parlament de Catalunya va ser el primer parlament d’Europa que es va adherir a la Convenció i va crear l’Observatori del Paisatge, a partir d’aquí es van catalogar els paisatges de Catalunya i es poden fer les cartes del paisatge, sense caràcter normatiu, però que esdevenen un element molt útil per la planificació territorial i urbanística.

Tot i això cal anar més enllà i protegir aquest paisatge. La protecció és possible. Sense anar més lluny al País Valencià les Oliveres Mil·lenàries estan protegides des de l’any 2006, la qual cosa fa encara més vulnerable la situació de la zona del Sènia.

La Farga de l’Arion representa la voluntat de no resignar-se a aquest espoli. Només hi ha una manera de fer-hi front i és amb la complicitat de tots nosaltres. Sí, el turisme n’és una forma, la visita a les oliveres és una manera de generar consciència, de comunicar el significat i el valor. L’altre és pagar el preu que val aquest oli i que en cap cas pot ser el preu de l’oli convencional.

El cas de les Oliveres Mil·lenàries fa temps que forma part del temari de les meves classes. Quan explico que el Molí de la Creu envasa oli d’aquestes oliveres i el posa al mercat sempre em fan la mateixa pregunta. I aquest oli és més bo? Jo els dic l’oli és bo. Molt bo. Però si tu convides a casa una persona a sopar, prepares una amanida i treus oli d’aquestes oliveres i els expliques tota la història, d’on ve i què representa; si els parles de l’espoli natural d’aquestes terres, els expliques que quan els romans les habitaven, aquestes mateixes oliveres, aquests mateixos arbres ja feien oli... Què li estàs dient al convidat? Li estàs dient, molt benvingut a casa, no ets una persona qualsevol i per tant et trec una cosa especial.

Quin preu té això?

Durant els darrers 20 anys he dedicat part de la meva feina des de la Universitat Rovira i Virgili a promoure el desenvolupament d’àrees rurals, especialment de la demarcació de Tarragona però també altres de Catalunya. He coordinat més de vuitanta documents orientats a posar en valor els recursos endògens de zones deprimides i la clau de volta sempre està a recuperar el valor simbòlic d’aquests recursos, previ a convertir-se en valor econòmic.

El Bres de les Fargues, aquest llibre deliciós, contribueix a reforçar el valor simbòlic d’aquest element d’identitat de les Terres de l’Ebre.

Participar de la presentació d’aquest llibre m’ha emocionat, perquè també representa el reconeixement d’una terra d’oliveres i de pagesos que són dignificats a través de l’art. En aquest cas l’art de la paraula i de la imatge. Dues formes complementàries, la imatge evocadora de pensaments i la paraula en forma de versos evocadors de mil imatges.

El llibre, en dues parts, la primera que en dona títol: El Bres de les Fargues. La segona el Clam de la terra. El clam de la terra és un crit que explica en el sentit literal de la paraula aquesta relació íntima entre el món vegetal i la terra. No és una protesta ni una reivindicació, almenys així ho he vist jo, es tracta d’una descripció precisa que fuig de la idealització per ser, com les imatges, directa. M’ha captivat, també, aquesta forma poètica d’explicar les oliveres a través del bres- quina millor paraula es podia trobar!, bres multidireccional entre la terra, l’arbre, la història i la gent. El bres és la seguretat, la protecció, l’acaronament, l’aliment, l’acompanyament incondicional de segles i segles, de generacions i generacions que el voldríem, com diu en un vers del llibre tret conscientment de context:

en un cor
que se us fon
en un vincle inconclús.

He utilitzat la presentació del llibre de la Conxita Jiménez com un clam reivindicatiu de la Terra i dels paisatges agraris que també són paisatges culturals, especialment el de les fargues perquè en podem resseguir la història fins als orígens de la nostra cultura. I disculpeu-me també la pretensió, molt  personal, de voler formar part del bres cap a les oliveres en un moment que estan tan amenaçades.

Em sento amb l’obligació d’abraçar-les, d’abraçar aquests paisatges que no ens pertanyen, que ens els han deixat en préstec les generacions futures igual que ens els van deixar els romans.

No podem manllevar del seu gaudi, les noves generacions. Hi tenen tot el dret.

Jaume Salvat Salvat



+ Publicar el meu comentari