Contes | Revista 2028/05/2005

No tothom viu igual

Diu la història que vet aquí una vegada uns treballadors d’una ONG de Barcelona per les notícies se’n van assabentar que a un país del sud d´Àfrica la majoria de gent es moria a una mitjana d’edat de 45 anys a causa de la fam, la malaria i el tifus, i que hi havia 1000 morts per dia en el país.

Aleshores els que estaven més preocupats d’aquella ONG van agafar un vol per al cap d’una setmana. Quan ja estaven dalt l’avió, tots pensaven en com podrien arreglar aquella situació, i cadascú deia la seva opinió, fins que al final van arribar a una conclusió: van decidir que per arreglar aquella situació haurien de tenir algun grup de gent que des de Catalunya els hi enviés més menjar del que havien près ells, perquè no en tindrien prou, i que d’injeccions, medicaments i altres materials per les malaties ja en tenien.

En arribar a l’aeroport d’Etiòpia van veure que allí mateix a l’aeroport hi havia molta gent vivint-hi perquè no tenien lloc on viure, hi havia molta més gent afectada de la que ells s’imaginaven. Després van agafar l’autobús per anar al lloc més pobre: Addis Abeba, la capital on hi passa el riu Shebeli. En arribar-hi tots quatre van quedar-ne parats, no sabien que aquell lloc fós tan pobre.

Miraven per les finestres de les cases i veien cases molt deixades, fins i tot una que d’allà dins en sortien coloms.
Fins que al final van anar a una casa turística on s’hi quedarien a viure per una temporada.
L’endemà van anar a un hospital a veure la situació d’aquella gent. Van preguntar on era la gent més afectada i els van dir :
-Al final a la dreta.
-Moltes gràcies –va respondre un d’ells.

En entrar a aquella sala van veure afectats de totes menes, la majoria eren a causa de la fam però també hi havia malària, tifus...
Tots quatre es van quedar glaçats, amb la pell de gallina.
Un d’ells, que es deia Jordi, va començar a reaccionar, va pensar que si no començaven a ajudar no farien res. Aleshores va anar a un d’aquests malats i li va dir:
-La vida és curta i intensa però tu has tingut la sort de saber-la aprofitar al màxim.

Llavors dues noies dels altres tres que quedaven, una es deia Clàudia i l’altra Cristina van anar cap a un nen que estava molt malament a causa de la fam. I la Cristina li va dir a la Clàudia que havien de donar-li un got d’aigua. Havent-li donat, el nen no va reaccionar gens. Després li van donar una galeta tallada a trossos ben petits i va començar a reaccionar mentre li anaven fent els passos. En Xavier va fer una mirada general a tota la sala i va veure una dona que tenia malària. Va agafar les injeccions i amb el cor ben obert va anar cap allà i li va dir:
-No et preocupis perquè si et passa alguna cosa segur que sempre quedaràs al cor de molta gent .

I tot decidit, però amb la pell de gallina va agafar una de les moltes injeccions de la malària que s’han de donar en un procediment i li va dir:
-Tu tranquil.la, en el primer moment et farà una mica de mal, però segurament demà et sentiràs millor.

La Clàudia, la Cristina i el Pere van anar cap a la casa.
En Jordi es va quedar a fer companyia als amics d’en Samir i a la seva família i a fer-li unes proves, perquè si no se li feien podria morir en aquell moment, encara que eren molt difícils de superar. Tots estaven molt nerviosos. Les proves van indicar que en Samir si no es moria aquell dia, tardaria molt poc .Llavors en Jordi va decidir anar cap a casa.
En arribar a casa va sentir sonar el telèfon i li van dir que en Samir s’havia mort però que moltíssimes gràcies per haver-los ajudat.

L’endemà tots tres, en Pere, la Clàudia i la Cristina van tornar a l’hospital. Cada un va anar a la seva feina; la dona que cuidava en Pere estava millor gràcies a la injecció que li havia posat el dia anterior i, aleshores, li va mirar les picades i les tenia molt millor. Li va posar una segona injecció que li va fer molt més mal que la primera. La Clàudia, quan ja havia vist la reacció del nen, li va donar una altra galeta trossejada, mentre que la Cristina intentava trucar cap a Catalunya per demanar més menjar. Un grup de nois i noies solidaris van dir que no es preocupessin que ja els hi arribaria el menjar al cap de pocs dies.

En Jordi va anar a casa d’en Samir a donar el condol.
Després se’n va anar a l’hospital dirigint-se a una noia que estava malament a causa de la fam, però que estava bastant recuperada en comparació a d´altres.Com que els hi quedava molt poc menjar va decidir donar-li un suc de pinya.

Anaven passant els dies i tots s’anaven recuperant cada dia més, fins que al cap de cinc o sis dies va arribar el menjar. Gràcies a aquest fet molts malats d’aquell hospital van tenir la sort de recuperar-se.
La Jinna, que era la dona que cuidava en Pere, va tardar molt poc en tornar cap a casa, a l’hospital només hi va estar durant un mes i mig.
El que a tots els afectava molt era que, mentre ells n’estaven curant uns quants, molts d’altres s’estaven morint .

Al vespre a l’anar cap a casa els quatre estaven molt orgullosos de la seva feina, però pensaven que quan ells marxessin, que només quedaven tres dies, tot continuaria com abans. I rumiant, rumiant, van arribar a la conclusió que des de Catalunya podien enviar injeccions, menjar i altres objectes de curar, perquè la vida pogués ser més o menys igual a tot arreu del món. Així que el dia següent ho van parlar amb aquell hospital i els van dir que molt bé, hi estaven d´acord. Tots amb el cor despert van aprofitar aquell mateix dia al màxim per animar la gent de l’hospital i per intentar curar-los. Fins que, quan va ser l’hora de marxar, els va fer moltíssima pena deixar aquella gent que tant havien cuidat durant aquells dies . Però van confiar que els seus aliments i injeccions funcionarien.

En Jordi, com que encara quedava un dia, el va aprofitar per anar a acomiadar-se dels familiars d’en Samir. Aquella gent tan noble, senzilla i cordial el van amanyagar tendrement, ell es va sentir molt estimat .Mentrestant els altres s´ho estaven preparant tot pel dia següent.

L’endemà, en pujar a l’avió i deixar enrere aquell lloc tan pobre, els va saber molt de greu.
Als paquets de menjar hi deia :
Aquest menjar va dirigit a una gent simple i cordial que treballaran al màxim per aconseguir tenir una família sencera.

Als paquets d’injeccions hi deia:
Per a la Jinna que recordi que li vaig dir que en el primer moment li faria molt de mal però l’endemà es trobaria millor.

La Clàudia, al cap d’una setmana d’haver arribat, va mirar les notícies i va veure que una d’elles anava d’uns treballadors d’una ONG que havien salvat molta gent que podia estar morta, a Etiòpia. L’endemà ho va dir a tothom de l’ONG, i des d’aleshores aquella ONG és la segona ONG millor del món.

Montsant Joanpere Foraster



+ Publicar el meu comentari