Entrevistes | Revista 4303/04/2011

Natàlia Mestre Ferré (67 anys). Cafetera Jubilada

Sempre al costat del seu marit, l’Armando, i al caliu de l’ambient típic de bar de poble petit, encara recordem la Natàlia entre gots i tapes de pops. Aquell regust dolç de vermut del diumenge, les napolitanes o els entrepans de la mitja part del cine..., tot plegat ens fa despertar de les quimeres de temps passats, de corredisses, de converses interminables, de gotes, de partits de futbol, de crits, de botifarres i dòminos, i sobretot de molts cafès!

Quantes hores hem compartit amb ella i tota la seva família al confessionari de cal Rito o del Casal? El temps ens fa notar com han anat canviant les coses i, és cert, no anem tant al Casal, tal com ens fa veure la Natàlia! I ara ens preguntem: Quin pot haver estat el germen causant de tan dolorosa infecció? Potser estarem de sort i entre els records que van rajant de la maleta oberta de la dona de l’Armando, finalment hi trobarem, entre línies o encriptat d’alguna manera, el viàtic que ens faciliti l’ordre definitiu per revelar com ha de ser el Nou Casal que tant necessitem...

Quan vau començar a fer de cafeters?
Abans del Cafè, vam començar a casa (i després a cal Rito) a vendre revistes, novel·les, tebeos i coses d’escola i ben bé ho vam fer set anys... A cal Rito hi devíem anar a l’any 1970 i hi vam ser quasi onze anys. Com que vivíem allí (darrere el bar hi havia el pis) ho teníem tot molt a prop.

Com recordeu que era, tot plegat, aleshores?
Abans era tot molt diferent d’ara. Recordo que veníem les galetes per unitats, els mantecaus o els gelats al “corte”. Era molt curiosa aquella especial predilecció que existia a la mitja part del cine pels entrepans d’olives farcides, de pops vermells o de “berberetxos”! I fèiem gairebé tots els tallats amb llet condensada (de llet “normal”, quasi no en fèiem cap!).
Sortint de missa, els diumenges, quasi tothom anava a fer el vermut. I a la Festa Major era un no parar: sardanes, vermut, ball de tarda, concert i ball de nit!

Clients habituals “de cada dia” ho eren el Pep Domingo, el Minguet Pistol, el Sisco Picón, el Baldomero, el Valentí..., que encara el veig com es posava en un racó del bar escoltant tots els partits del Barça!
I els dies que plovia, s’omplia el cafè com un diumenge!
També portàvem les quinieles. Naltros posàvem el segell i les baixàvem a Reus i quan vam ser al Casal, també les primeres primitives. A Vilaplana sempre hi ha hagut molta afició a aquest tipus de joc!

Recordo que fins i tot es va fer una penya de quinieles (l’Armando, un dels mestres que vam tenir, el Miquel Sabaté, el Sisco Xacó, el Pep Savall, l'Humbert Virella i el Carxot) i que una vegada vam fer un tretze o alguna cosa així...; recordo que amb la part que ens va tocar vam comprar la trona del nostre fill, Armand. Es passaven hores i hores decidint els resultats que havien de posar, i hi havia dies que els tocaven les tres de la matinada!

I les relacions amb els altres negocis del poble?
De competència no n’hi ha hagut mai! Quan hi havia la Carme i el Juanito o, més tard, el Salvador i la Margarida, no recordo res que hagués creat mai gens d’enemistat, tot el contrari. També, més tard amb el Casal, ens vam posar d’acord amb Ca La Peirona per fer naltros entrepans i ells dinars i si venia algú i demanava per dinar de restaurant, l’enviàvem allà dalt...

I després us vau encarregar del Casal...
En aquell temps, al Casal hi havia molta feina, entre el bar, la depuradora i la sala de dalt. A més, hi havia més moviment que ara, la gent sortia molt més.
O amb el començament del Rally: aquell dia era de bojos! Sí que només era un dia, però treballàvem molt (tot i que pel negoci era un dels dies millors, no puc dir el mateix de com quedava el terme!).
I així, anant fent i quasi sense adonar-nos-en, al Casal, hi vam ser onze anys!
Més tard, quan ho van portar la Carlota i la Teresa, vaig pensar: Quina diferència! Naltros fèiem moltes coses, sí, però també venien potser més gent: motos, bicis o estrangers en ruta cap a Prades.

Pel bar passa molta gent i de ben segur que recordeu situacions curioses o vivències que podeu compartir amb els lectors de Lo Pedrís.
I tant! Per exemple, el dia del 5 a 0 era diumenge i la majoria de gent era al cine. Ningú no sabia que jugaria el Pere Valentí. No es va saber fins a última hora i algú va baixar a baix, a la sala del cine, a dir-ho i aleshores el cafè es va omplir! Aquesta va ser la més sonada!

També recordo que el pare i l’Armando veien plegats els partits de la copa d’Europa o de la Champions: i a veure qui cridava més!
Tot i que tots érem del Barça, menys el meu home (que tothom sap que era quasi tant de l’Espanyol com el Carxot!) quan jugava el Barça i l’Espanyol ningú no deia res! Encara recordo aquella final (tornada) de la Copa de la UEFA contra el Bayer Leverkusen que, com que a l’anada l’Espanyol havia guanyat per 3 a 0, li vam preparar una celebració amb pastís i cava i ja sabeu com va acabar...

El meu home era molt de l’Espanyol, però no s’amagava mai de dir que si no jugava el seu equip sempre volia que guanyés el Barça!
Una altra anècdota la recordo quan van començar a venir estrangers (holandesos) els dijous de l’estiu. Venien a dinar. I, a veure: la feinada era nostra per entendre’ls i fer-nos entendre! Però un any van venir en Divendres Sant i van demanar carn a la brasa! Ja em veus corrent cap a ca la Provi, i en Divendres Sant!

També vau tenir gent il·lustre a dispesa, no és així?
És cert, vam tenir els treballadors que van muntar els repetidors de la Mussara, que dormien al damunt de Cal Rito i esmorzaven i sopaven amb nosaltres.
Però sobretot els mestres. El primer dels quals va ser l’Espuny que, fins que no es va treure el carnet de xofer i va anar a Cambrils, el vam tenir al cafè. O el secretari, o els metges o el mossèn! Tots els vam tenir i tractar com a un membre més de la família.

Especial record el tinc del mossèn, que es va presentar a casa perquè li van dir que teníem gent a dinar, aleshores l’Armando (el meu home) em va dir -Ja sap en quina casa es posa aquest home?-. Li vam dir que cap de naltros no anava a missa i ell va contestar-nos que -No tot s’acaba anant a missa per ser una bona persona- I ja ho sabeu com es va acabar: Com un més de la família, a dinar i sopar durant 25 anys!

Com veieu el Casal actual?
Ho veig com un peix que es mossega la cua! Per algun motiu o altre, la gent ja no va tant al casal, això fa que no s’hi facin tantes coses i, així, la gent opta per no anar-hi tant. D’aquesta manera ens trobem el Casal buit molts cops.
També pot influir-hi el canvi tan sovint dels cafeters, que quan hi estàs acostumat ja n’hi ha uns altres!