La nostra gent - Què passa - Entrevistes - Mussart Festival | Revista 69

MUSSART 2017: Entrevista a Enric Majó

Si fem cas a la carrera d’èxits que us avala, podríem entendre que aquest hauria de ser un treball més... Quin tipus de repte creieu que suposa per a vosaltres enfrontar-vos a un escenari, amb un públic, ambient i paisatge tan peculiar/especial?

Sóc un home molt afortunat perquè el director del Mussart, el Francesc Cerro, fa cinc anys que em proposa venir a treballar aquí i a fer una cosa tan insòlita com aquesta. El Mussart és un introduir-nos en un món molt especial d’un poble abandonat. Jo sempre ho dic quan ho explico als meus companys que saben que venim aquí: Em pregunten “Però què es això del Mussart?” I jo els dic d’entrada que la Mussara és un poble abandonat, vosaltres ho coneixeu bé però hi ha gent que no ho sap això..., que no hi ha res viu i l’únic viu que hi ha és el cementiri que, com veus, encara hi ha flors fresques que algú les ha anat portant. Això és una cosa que crea tot un clima molt especial, després, pels canvis de temperatura que representa a aquesta alçada on estem situats una sèrie de coses que fan que tingui un glamur especial...

A Vilaplana hem sentit alguna vegada que és un “poble de bufada” en el sentit que les coses no ens duren massa, no obstant Lo Pedrís, com a revista trimestral de petit format i abast, ja fa més de disset anys que sobreviu en aquest entorn. El Mussart aviat en farà deu. Quina vida li augureu?

A mi em sembla que només pot ser positiu perquè amb els anys que porto aquí, cada vegada hi veig més gent, cada vegada la gent ve amb un aire també d’escoltar, de participar d’alguna manera..., perquè aquesta cosa itinerant que el públic ha d’anar seguint els diferents llocs on estem posats els actors, fa que esdevingui una cosa molt especial; no és com quan anem a veure com a públic un concert o teatre, on t’asseus i escoltes o balles, aquí és un anar-te movent per uns espais... I aquest any, especialment jo crec que el Francesc l'ha encertat al separar-nos tant, ja que són espais tan diferents! En un lloc estàs al costat d’un abisme, un altre lloc és una esplanada entre pins que podries estar veient el mar de fons de la Costa Daurada... És a dir, que per a mi, ho ha separat molt bé i que per tant és un estímul mes... I quina salut li veig? Jo li veig una salut fantàstica i esperem que duri molt!

Ja gairebé no queda ningú que hagi vist vida al poble de la Mussara... Per aquest motiu el fet de crear sobre l’enderroc i fer-nos somiar arquitectures imaginades més enllà per fabricar sensacions sobre aquesta boira (tan nostra) sempre ens ha omplert molt. I vosaltres n’heu estat els transmissors. Com valoreu aquest “fer renéixer” un poble abandonat, ni que sigui per un dia?

Jo suposo que per a nosaltres és un fet insòlit pujar..., però jo crec que la valoració de la pregunta l’haurien de fer els locals, els que van viure aquí o els descendents, de veure això... Perquè nosaltres ja no ho hem conegut, això; no sabem aquesta casa de qui era, qui hi ha enterrat aquí al cementiri..., i la gent d’aquest poble sí que ho sabia i suposo que això que fem els deu agradar i els deu emocionar (suposo), jo això no t’ho sé dir...

Estem acostumats a veure-us a la televisió o als escenaris. En aquesta ocasió ha estat diferent: tots plegats, públic i actors, hem anat a l’escenari junts i hem gaudit tant del que hem sentit com del que hem vist. Creieu que cal apropar el públic a la literatura més enllà dels escenaris, tal com ens ha intentat embruixar el Mussart?

La meva generació ja ho hem fet molt, eh? Hem fet molts bolos (la funció que es fa de gira, d’un dia) jo recordo que he fet una funció al Castell de Bellver o a les coves dels Hams, de Palma de Mallorca, també he treballat a moltes places de Catalunya, aprofitant els fons que t’oferia el poble... Per exemple a Almagro (que hi ha un festival de teatre clàssic del S. XXVII, del segle d’or espanyol) allà hi he fet teatre al Corral de Comedias, però també he treballat a les places d’Almagro amb el fons d’aquelles façanes encalcinades blanques. Això els de meva generació ho havíem de fer perquè no hi havia tants teatres per arreu. Quan jo vaig començar, els teatres que hi havia estaven desmuntats o destrossats (després tot això s’ha anat arreglant i la infraestructura actual de teatres a Catalunya és fantàstica). Però quan no teníem això, havíem fet molt teatre per acostar-nos i ser a prop de la gent! I que si penso que està bé o malament? Doncs em sembla fantàstic que es faci, home!

Pep Mestre Anguera

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

21/12/2025Passatemps, Portada

MUSSART 2017: Entrevista a Enric Majó

Nou usuari

Usuari registrat