Què passa - Teatre | Revista 89

Mirem a l’infinit

Mesos de feina, pensant, planificant, ordenant, organitzant, donant forma a la idea, estructurant-la, creant el que volíem fer i de la manera com ho volíem fer esperant que el resultat sigui l’imaginat. Hem aixecat la vista una mica més enllà intentant mirar a l’infinit... Quina paraula més bonica «infinit».

Després de valorar un munt de coses, finalment hem pres la decisió de llençar-nos a l’aventura de crear una companyia teatral establerta a Vilaplana, el poble que ens ha vist néixer, jugar, córrer, créixer, on alguns han viscut, on alguns hi vivim.

Una companyia que ompli un espai que des de fa uns anys es manté buit, orfe, desert... Tenim el temps, les ganes, la gent i la il·lusió per a fer-ho possible.

Aquests últims set anys de pelegrinatge teatral que he viscut fora de Vilaplana m’han permès retro alimentar-me i veure les coses des d’una nova perspectiva i en això, La Teatr’Era de Castellvell n’ha estat cabdal. Ells m’han ajudat a obrir-me moltíssimes portes. He pogut experimentar, amb l’espectacle “Terra Baixa en Essència”, el que és anar per tota la geografia catalana jo sol, que la gent et compri el projecte que els ofereixes i que gaudeixin amb el que veuen. Tot això, em va fer reflexionar i crec que ha arribat el moment d’aprofitar el que la vida m’ha regalat aquests últims temps.

Tota aquesta idea va començar amb un cafè a les mans. Parlàvem amb la Cecília de la gran quantitat de funcions que anava fent amb Terra Baixa, de com va començar tot, de com aquesta història m’havia portat per uns camins impensables, inaudits i inimaginables creant un projecte teatral que va sorgir del no-res i de com, de cop i volta, tot allò que vas imaginar et pot canviar la vida.

Els dos teníem moltes ganes de crear alguna cosa, partíem de la base que per formar una companyia no calia gaire gent, la justa i necessària, gent que cregués en el projecte i sobretot, gent amb compromís. Jo mateix ho estava vivint en primera persona. Per construir una companyia només cal comptar en cada projecte, en cada proposta que et motivi amb les persones que necessitis, persones que tinguin les mateixes inquietuds que tu i que pots anar a buscar segons les necessitats que t’ofereixi cada muntatge.

Feia cinc o sis anys que constantment pel meu cap em tornava a rondar la idea de fer una nova versió de MAR I CEL, el gran musical català em tornava a treure hores de son. Tot i ser el muntatge més gran i més complicat que he preparat mai i, possiblement del que em sento més orgullós a causa de la dificultat que comportava, sempre he estat molt crític amb aquell espectacle. No vam saber explotar tal com es mereixia un muntatge d’aquella magnitud i tampoc vam ser capaços de valorar tot l’esforç i el treball titànic realitzat. Per a mi va ser molt frustrant.

Parlant amb l’Àlvar Fortuny vaig començar a donar cos i forma a la nova idea de tornar a programar-lo. L’Àlvar, amb aquella veu suau i tranquil·litzadora que el caracteritza i com aquell que no diu res, em va deixar anar: «T’imagines, Jordi, poder fer aquesta vegada un Mar i Cel amb músics tocant en directe?» Vaig quedar uns instants pensatiu... «Mare meva quin repte!» - vaig pensar - «I a mi els reptes em van!» Ara la magnitud de l’aventura era molt més gran.
He de reconèixer que després de parlar amb ell encara podia dormir menys.

Vaig tenir una pujada d’adrenalina bestial i la maquinària del meu cap va començar a rumiar nit i dia. Vaig donar veus a la gent que tots aquests anys he anat coneixent i amb les quals hi tinc un «feeling» molt especial, gent de tots els gèneres: músics, cantants, actors... I va ser així, com a través d’un amic comú ens vàrem conèixer amb el Jordi Gomis, músic i director de l’orquestra SIMFIM, el qual també estava molt interessat en el projecte d’aquest nou Mar i Cel del qual, algú ja li havia parlat. La cosa començava a ser seriosa. Tenia clar que la Cecília, la meva «Blanca» de l’any 2012 també havia de formar part d’aquest projecte, no podia ni volia deixar-la al marge. Fa deu anys va ser fonamental perquè poguéssim tirar endavant aquell muntatge i després de tot el suport que em va donar, ara, no podia deixar-la al marge i encara menys sabent la il·lusió que podria fer-li aquesta nova i gran bogeria.

I així va ser com l’Àlvar, la Cecília i un servidor vam seure, vam posar idees en comú, vam establir un full de ruta i vam decidir que comencés a caminar “TEIA TEATRE”, la nostra pròpia companyia, una companyia amb reminiscències vilaplanenques. Feia quatre o cinc anys que ja havia triat aquest nom per a una futura i imaginària companyia que tenia el somni de crear algun dia i que ja pensava que mai veuria la llum. Per tal d’estalviar-me sorpreses vaig posar-me en contacte amb OEPM (Oficina Española de Patentes y Marcas) i vaig registrar-ne el nom i la marca.

La filosofia de TEIA TEATRE és molt clara. Volem nodrir-nos de totes aquelles persones, siguin de Vilaplana o de fora vila, que vulguin aportar-nos la seva passió per la interpretació. Una companyia on cada muntatge tindrà els actors i les actrius que encaixin pels espectacles que anirem produint i que ja us avancem que no seran pocs. Tenim grans i bonics projectes de futur. Volem comptar amb persones de totes les edats que vulguin treballar amb nosaltres i que estiguin disposades a gaudir de les arts escèniques sense excuses ni pretextos, així de fàcil i així de simple. Tenim la línia molt clara del que volem fer, som exigents, només amb l’exigència podrem crear espectacles de qualitat. Sabem molt bé on volem anar i on volem arribar.

Un dels pals de paller on volem sustentar la companyia és en la creació d’una escola de teatre per infants, és la manera de donar continuïtat a la nostra idea. Va ser així com vaig començar, de petit.

L’any 1990, jo aleshores era un jovenet de vint-i-dos anys, l’Ampa de l’escola Cingle Roig, que en aquell moment presidia el Sebastià Anguera (Fulantí), em va encomanar la tasca de portar els nens de l’escola a la Mostra de Teatre Infantil de Reus. Anys més tard quan aquells infants ja eren joves vam crear una petita companyia i al cap del temps, alguns d’aquests joves van poder fer el salt al Grup de Teatre d’aleshores. Aquesta era la meva idea per a donar continuïtat al grup teatral que hi havia fa uns anys i en el qual vaig començar amb setze anys, m’hi vaig fer gran, hi vaig interpretar, hi vaig dirigir i hi vaig passar moltíssimes hores de la meva vida per tal d’assegurar-ne un bon futur i així, un dia, poder passar el llegat que vaig rebre, però...

Doncs, bé, ha arribat el moment que amb l’experiència adquirida fem foc nou i tornem a començar.

Si els terminis ens acompanyen, la idea és fer la presentació de TEIA TEATRE aquesta pròxima temporada 2023, tornant a portar a escena MAR I CEL, una nova versió on la música en directe serà la gran protagonista. La cançó «Perquè he plorat» és un dels temes més emblemàtics d’aquest musical. La seva lletra comença dient: «Sempre he mirat a l’infinit...»

Amb TEIA TEATRE tenim moltes ganes de mirar a l’infinit, però també tenim moltes ganes de recuperar el teatre local. Un espai que durant molts anys va ser pioner i capdavanter en la cultura de Vilaplana i del que, malauradament, avui en dia ja no en queda res.

Josep Sabater, alcalde de Castellvell, sempre em diu que gràcies a la feina feta aquests anys amb La Teatr’Era el municipi ara és més conegut, cosa que li agraeixo i que em fa sentir orgullós, ja que el camí no ha estat fàcil. M’agradaria que d’aquí a un temps l’alcalde de Vilaplana també ens pogués dir que, gràcies a Teia Teatre hi ha més gent que coneix el nostre poble i que haguem ajudat a aportar-hi una major projecció, això seria el resultat de que estem fent una bona feina.

Així, doncs: Senyores i senyors, la funció és a punt de començar. Siguin benvinguts. Alcem novament el teló i ens retrobem en el meravellós infinit de la dramatúrgia teatral.

Jordi Mateu i Huguet



+ Publicar el meu comentari