Entrevistes | Revista 401/06/2001

Mario Juanpere Estivill, un apicultor d’ara i d’abans

El primer que fa és explicar un conte. Sempre n’ha sabut molt.


“Es conta que, quan el Creador va formar els insectes, Déu va dir a l’abella: -Tu visitaràs les flors i en trauràs una cosa tan meravellosa que serà el delit de tots els que la tastin.
Llavors, l’abella, tota orgullosa, va dir: -Si és tan important el que jo he de fer, vull en recompensa una casa de plata i picada mortal.
Seguidament, Déu va contestar: -Tindràs una casa de caca i picada mortal per a tu.”


I arrenquem...

I això explica que, com que aquí les arnes antigues es feien amb un teixit de canyes, i com que quedaven escletxes o forats, s’havia d’amassar “ban” (o caca), i amb les mans anar tapant per dins totes les escletxes que hi havia a l’arna. A dins de l’arna sempre hi ha d’haver la mateixa temperatura, i com és ben sabut per tothom, els excrements van molt bé per impermeabilitzar i mantenir l’escalfor.

Però les abelles són molt netes i polides, i el primer que feien, abans que res, era fer una capa de vernís amb “pròpolis” o pegues que treien d’algunes herbes pertot arreu, perquè tot estigués impecable.

Sobre la picada mortal, és que al clavar el fibló, la punxa té unes astes en forma d’arpó, i és molt difícil de tornar-les a treure, i, en conseqüència, la punxa arrossega part dels òrgans interns de l’abella i, per tant, mor.

Quan va començar a ser apicultor?

A casa, abans de la guerra, en teníem algunes d’antigues, i les cuidava el meu germà Salvador, que era més gran que jo; però, al veure la gran afecció que jo hi tenia i que les picades poca reacció em feien, ell més aviat es va dedicar a altres coses. Després, quan va acabar la guerra, vàrem comprar quadres mòbils i des de llavors i hem continuat..

Tanta era la meva afecció que, al tenir-les al mateix camp on treballàvem, als migdies no em podia estar d’anar a mirar com estaven les arnes, i ell em deia:

-Però si ja te les vas mirar ahir! Deixa-les tranquil·les.

-Bé –contestava jo- Potser avui han treballat més i quasi està a punt la mel.

I és que no me’n podia estar. Sabia que si a les abelles, el temps, les flors i les distàncies hi són propicis, en menys de 15 dies podien omplir una arna.

Quina diferència hi ha de cuidar les antigues a les modernes?

Jo crec que n’hi ha molta. Els antics ho tenien molt més difícil perquè mirant l’arna des de fora havien d’endevinar com estava a dintre. S’orientaven veient que quan les bresques arribaven al capdavall i tiraven cap a un color una mica fosc, deduïen que ja feia dies que estava feta, i per tant el poll o larva devia estar a punt de néixer, i si el temps era l’adequat, ja es podia pensar a treure la mel o, com també es diu, crestar.

Com es feia per crestar?

Primer que res s’havia de fer un eixam, que consistia a fer fora una bona part de les abelles de l’arna i la reina, perquè sense ella, aquest eixam morirà i per assegurar que aquesta hi era, es posava un drap negre sota l’eixam i durant una poca estona, passant una pedreta sobre l’arna que contenia l’eixam, a la reina se li escapaven alguns ous, que es podien distingir en el drap, com uns piquets blancs.

Així, aquesta arna quedava òrfena durant 15 o 16 dies, que és el temps que tarda a néixer la reina nova i, per tant, al no tenir reina, no haurien d’alimentar poll i es podien dedicar totes a arreplegar mel. Llavors totes les que anaven naixent deixaven els forats o cel·les buits i quedaven disponibles per omplir-les de mel.

Així que, passats els 15 dies, s’havia de crestar, tant si havia fet bo, com si havia fet mal temps, perquè si ho feien més tard, s’exposaven que en lloc de mel, trobessin poll de la reina nova i per tant aquesta quedava destrossada.

Les arnes d’aquí, com ja he dit, eren fetes de canya trenada com un cistell, un con llarg. Hi deixaven uns quants forats a la part de dalt, perquè elles poguessin entrar i sortir. Feien una tapa i ho posaven boca per avall, al damunt d’un “tucó”, perquè no s’enfonsés a terra.

A l’hora de crestar, es feia passar un ferro amb una petita pala, s’anava arrencant de les vores, i a l’últim, es tallava del capdavall i s’estirava per treure la bresca cap a fora. La mel es treia escorrent la bresca, com si fos roba.

La mel la treuen del nèctar de les flors, però... i la cera, de què la fabriquen?

La cera la podem considerar com un greix que fabrica el seu cos, que les abelles expulsen mitjançant unes glàndules que tenen sota les ales, en forma d’escames que molt fàcilment es podrien confondre amb les que surten al pelar una arengada.

Llavors aquestes pelletes són recollides per les obreres que aconsegueixen, mitjançant aquelles pilotes d’abelles que tots tenim a la ment, una temperatura adequada per fondre aquesta cera, fabriquen els “panals” o bresca.

Amb les modernes, és més senzill crestar, no?

I tan senzill! Si tenim mel, pots crestar quan vulguis, sempre deixant una reserva per a elles.

I molt més rendible, perquè al treure la mel amb extractor, la bresca queda intacta i les abelles poden utilitzar-lo acte seguit. A diferència, les antigues, al treure la mel esprement la bresca, quedaven inservibles i, per tant, havien de fabricar cera per construir-les de nou. Si pensem que per fabricar un quilo de cera en necessiten quinze de mel, això ens dóna una idea de l’immens esforç que representa.

Però elles són tan econòmiques que en gasten molt poca, ja que al construir les cel·les, fan les parets tan primes, que, a hores d’ara, no ha sortit cap màquina capaç de fer-ho. Només s’ha aconseguit fer la cera estampada. La cera estampada es pot comparar a una casa, amb els fonaments plens i els envans dibuixats; a elles només els cal, llavors, estirar-la cap a un costat i cap a un altre.

També és més senzill perquè en les antigues, per crestar havies de treure totes les abelles de l’arna. En canvi, en les modernes, si tenen alça, es treu i la cambra de cria quasi no se n’adona. I si no tenen alça, com que la reina sempre comença a pondre al centre de l'arna, per crestar vas traient els quadres dels dos costats que tenen mel fins que trobes poll (nimfes) o bé ous.

Són violentes i agressives, les abelles?

Sí, poden ser molt violentes i poden ser molt tractables, depèn de diversos factors. El més important, la manera de manipular-les. Després, el temps: si fa frescor, si fa vent, l’estat de les flors, l’època de l’any... perquè tots els apicultors sabem per pròpia experiència que és molt més fàcil treure la mel a l’abril i part del maig que no a últims de juny, que és quan estan més geloses, perquè s’acaben les flors.

Quan jo era jove, tenia un oncle (que en pau reposi), que em deia que les abelles són més o menys, si les tractes, com les persones. Ell no es considerava apicultor, però com molta gent abans tenien arnes per al seu propi consum, i em posava aquest exemple:

“Si tu vas a una casa sense trucar ni demanar permís t’hi presentes, és fàcil que no hi siguis ben rebut. Molt semblant passa amb les abelles: si sense més ni més destapes l’arna, en pots sortir mal parat, i podràs dir que són agressives.

Si al contrari, abans que res, els fas fum a l’entrada, elles ja s’adonen que tindran visita; i com que no saben si serà bona o dolenta i el més preuat que tenen és la mel, acte seguit se n’atipen. És el mateix que ens passa als Humans, que després d’un bon àpat ens costa molt doblegar l’esquena, a elles se’ls fa molt difícil de picar, perquè han de doblegar molt el cos.

Llavors, si crestar ho fas en una bona època de molta flor i bon ambient, més o menys a mig matí, i sense moviments bruscos, segur que podràs dir que són molt tractables.

Tot el que he explicat, ho he fet segons el meu criteri i tot el que he llegit. Això no treu que hi haurà apicultors que les coses les van fer i les faran diferents i potser més fàcils.
La redacció



+ Publicar el meu comentari