Mariana Salvat Munté de Cal Rito (1931)

Ha estat sempre una dona forta i valenta que ha tingut una vida molt intensa, és un plaer conversar amb la tieta Mariana. Si l’hagués de definir amb una frase diria que és una vilaplanenca que estima molt la terra.


En començar l’entrevista em diu:
Considero que he estat molt de sort a la vida perquè l’he salvat moltes vegades.

A què et refereixes?
Quan tenia tres o quatre anys i m’avorria a missa, la mare em va deixar sortir perquè deixés de molestar. Estava jugant a la plaça quan un cotxe negre es va aturar i va obrir la porta. Una dona molt mudada em va oferir un caramel... Encara ho veig ara: ella anava vestida de negre i el caramel estava embolicat amb un paper lluent de color lila. Em vaig acostar a agafar-lo i ella em va estirar cap a dins del cotxe. Em vaig posar a cridar i, per sort, uns nois que hi havia davant l’ajuntament, em van estirar cap enfora. La porta del cotxe es va tancar i va marxar a tota velocitat. 

Una vegada vaig veure un reportatge que parlava d’una dona que segrestava nenes, les criava, les posava a servir i després les prostituïa, penso que jo podria haver estat una d’aquelles nenes.

Al final de la guerra, hi havia un refugi acabat de fer a les darreres de cal Poncell. Vaig sortir i vaig sentir “clic” al costat de l’orella, era una bala.

També vaig estar a punt de morir quan amb 9 anys vaig agafar diftèria, tenia el cos paralitzat... Vaig fer la primera comunió sola, malalta i extremunciada.

I per últim vaig estar molt malalta després d’enfilar-me al camió del peix. Jo era molt tremenda, no em vaig deixar anar del camió fins passat el pont gran, quan ja anava molt de pressa. Vaig patir ferides que es van infectar ràpidament i com que no podia dir què havia passat encara es va agreujar més.

Com va ser que vas viure a Guinea?
Quan encara no festejàvem, a l’Arturo, el meu home, li van proposar de treballar a Guinea. I com que per aquí no acabava de trobar bona feina em va dir que l’esperés i va anar a provar-ho. Va venir al cap de dos anys i vam començar a festejar escrivint-nos cartes dos anys més. Després ens vam casar i vam marxar a viure a Guinea. Recordo aquells anys com els més feliços de la vida.

Perquè?
Potser per l’aventura de marxar d’una vida monòtona a Vilaplana, també perquè em vaig sentir estimada i respectada com no ho havia estat mai i perquè allí vaig tenir el primer fill , i és que els fills són el que més t’estimes a la vida.
Tot i el feliç que vaig ser a l’Àfrica, sempre m’ha quedat la impressió de no haver aprofitat prou l’ocasió per a conèixer més com vivien la gent d’allà. Eren massa coses: de sobte em vaig trobar en un món diferent on tot era nou.

Com vivíeu a Guinea?
L’Arturo portava un autocar de línea de l’empresa Transports Africans. Eren uns 14 o 15 transportistes i les famílies vivíem en cases que proporcionava l’empresa. Jo vaig dedicar-me a revelar fotografies i per cert, vaig tenir molt d’èxit, perquè feia que les cares dels negres no fossin tan fosques.

Vivíem apartats dels nadius, tot i que hi teníem cert contacte, per exemple, els Bois eren joves que ens ajudaven amb les feines de casa.

Tinc moltes anècdotes d’aquella època: el meu fill Artur va arribar a tenir un cocodril petit, un cervató i un mico com a animals de companyia per jugar. Vivíem a la vora de la platja i ens hi banyàvem fins que un dia vam veure un tauró. Des de llavors només ho fèiem a les basses que quedaven en baixar la marea. Veia que les negres hi cabussaven els seus nadons i jo també ho vaig provar amb l’Artur, des de llavors que el meu fill ha nedat com un peix.

A Guinea vaig veure molts animals salvatges, però la bèstia que més por m’ha arribat a fer ha estat la formiga. Si te’n picava una et pujava la febre i de vegades t’havies d’enfrontar a veritables “marabuntes”que passaven com riuades i feien net de tot el que trobaven.

I una altra cosa, vaig tenir el “Floquet de neu” als braços quan era un cadell.

Com va ser?
El Jaume Aixalà, cosí de l’Arturo, es va assabentar que un negre havia trobat un goril•la blanc i ho va dir al seu amic Sabaté , que el va comprar per al Zoo de Barcelona i que sempre va dir que va ser ell qui el va trobar.

Com va anar que vàreu tornar de Guinea?
Hi va començar a haver conflictes. Calia blindar els autocars, ens van aconsellar marxar i és el que vam fer. Alguns amics que es van quedar van patir molt.
- M’agradaria que expliquessis què sents per la terra, perquè jo et tinc per una persona que se l’estima molt.

No ho sé explicar, forma part del meu ésser. Si m’aturo davant una joieria o d’una botiga de cotxes de luxe, no em diuen res, en canvi, davant d’un tros de terra ben cuidat, hi bado. De la mateixa manera que si el veig abandonat em dol molt.

Una vegada un home em va dir: “La terra és la cosa més agraïda que hi ha al món, llences un pinyol, i surt un arbre”. Potser és això.

Saps aquell plataner tan gros que hi ha als rentadors? El vaig plantar jo.

Estava rentant roba als rentadors, i va passar el Pep Cinto que estava plantant plataners. Li vaig demanar: -“Que me’n deixaries plantar un que així me’n recordaré sempre?” I ell, que era molt bon home em va dir:-“ planta’l aquí que sempre s’escapa una mica d’aigua i es farà molt gros”. Quan passo pel pont de Mallafré sempre li dic:-“ Adéu noi”.

I ja per acabar, unes paraules sobre Vilaplana?
M’estimo molt Vilaplana, és un lloc especial que ha donat molts fills que han destacat.

Quan el meu fill Andreu era petit es feia un fart d’anar i venir de Vilaplana en bicicleta. Un dia li vaig preguntar: - “Per què t’agrada tant anar a Vilaplana?” I em va dir: - “Si a Vilaplana caus amb la bicicleta, de seguida surt una dona amb l'aigua oxigenada, l'altra amb la mercromina i l'altra a oferir-se pel que calgui, en canvi a Alforja quan caus amb la bici tots se'n riuen”.

Jo també penso que Vilaplana és un poble acollidor. Tant de bo, els que marxem, haguem deixat en herència aquesta manera de ser de Vilaplana.