Entrevistes | Revista 5012/12/2012

Maria Mercè Serres Espasa (53 anys) i Joan Maria Mestre Olivé (59 anys), Restauradors

“Vam començar amb arengada i tancarem amb arengada!”

Una sala de restaurant és acollidora per definició però Ca La Peirona té un plus especial. Acabo de parlar amb el Joan Maria i la Mercè i tinc dificultats per descobrir si he sortit realment de casa o no. El tracte, l’entorn, la mateixa sala i, sobretot, les persones han estat els inspiradors que han modelat el que més s’assembla al cànon del que es pot definir com a restaurant de cuina casolana catalana, des de fa més de 13 anys. A més, sense proposar-s’ho en cap moment, han esdevingut potser els millors ambaixadors de Vilaplana! I això ha estat així perquè són conscients que treballen amb persones i perquè, més enllà d’alimentar-los físicament, en tot moment han vetllat també per tenir cura d’aquell aliment espiritual que conforma les relacions personals. Quan, després del cafè, el Joan Maria et deixa l’ampolla de licor a la taula, t’està convidant a quedar-te a casa seva i, evidentment, a tornar. Així ho hem entès tots aquells que una i altra vegada hi tornem.

Com va començar tot?
Mercè: Va passar que feia molts anys que deia que volia un restaurant però, mentre la canalla era petita, no va poder ser. Fins que el Joan Maria em va dir que sí..., i aleshores em vaig pensar que era una broma!
Joan Maria: Com que la idea que es tenia va ser per tenir feina la Mercè, jo me’n rentava les mans... A més, jo feia 25 anys que treballava a la Unió i no tenia previst de deixar-ho, ja que hi estava mol ben col•locat; evidentment pensava que marxar era de bojos. Tot i que el primer any ho vaig intentar, però complir als dos llocs va resultar gairebé impossible. Aleshores, com que vam tenir més feina de la que esperàvem i “parlant, parlant” vaig veure que ho havíem de decantar cap aquí... Per això em vaig veure obligat a negociar la sortida de la Unió..., va costar, però quan va estar cuit vaig marxar.
M: I vam obrir un 29 d’agost (de l’any 1999)!
JM: Les obres van durar uns 4 o 5 mesos i es va fer molt llarg...
M: Recordo les pessigolles a la panxa i una mica de por. Però teníem tanta il•lusió i el fet que va coincidir que els “temps eren bons” que ens vam acabar per llençar a la piscina!
JM: Ens va ajudar molt la carretera de La Selva i després la d’Alforja... El cert és que, tot i que no és el cas i sense proposar-nos-ho, però molta gent coneix Vilaplana per Ca La Peirona!

Us va costar molt trobar el nom?
JM: Va ser el més fàcil! No vam dubtar en cap moment. A més, vam pensar que qui vingués de fora i ho preguntés a algú del poble no tindrien cap problema per explicar on era Ca La Peirona...

És clar quin tipus de cuina volíeu oferir des del principi. N’heu dubtat mai?
M: Des del primer moment que volíem una cuina casolana. De fet, és el què ens ha demanat sempre la gent, és el que jo sabia fer i el que havia vist fer tota la vida.

I la família, us hi ha ajudat?
M: No amb el menjar però sí amb les feines del restaurant. La sogra i la mare ens ajudaven a rentar plats, a guardar les coses i a planxar. Els fills, sempre que han pogut. La meva germana i la Mercè Vall des del primer dia. A més, amb les idees que portàvem des del començament hem de valorar molt l’ajut que des del començament vam tenir del Joan Moreno i la Maria Teresa, ens van aportar l’experiència i les petites coses vitals per al bon funcionament d’una cuina; em van ensenyar moltes coses que per començar el negoci van ser fonamentals: en sabien molt i tenien molta experiència.

Com van ser els primers menús? I com ha anat evolucionant l’organització del restaurant?
M: Quan vam obrir, ho vam fer amb dos menús (un de més car i un de més barat) a més de la carta i del menú setmanal. Però aviat ens vam adonar que s’havia d’anar reduint per anar trobant un encaix adequat al model que hem acabat definint...; plats massa rebuscats no acabaven tenint sortida a Ca La Peirona, ja que la gent venia a buscar els peus de porc, lo tradicional. He de dir que tot i que m’agrada molt llegir i anar a veure el que fan altres (o veure-ho a la tele) la idea que hem acabat delimitant passa sempre per fer lo tradicional.

Com us ha afectat la crisi?
JM: La veritat és que el començament va ser molt bo. A més no hi havia quasi res, érem gairebé sols! I durant els bons temps el cert és que rutllava francament bé. Però també és cert que es llençava molt de menjar. Actualment s’aprofita més... Quan abans era normal demanar dos plats i postres, ara es comparteixen alguns entrants i només es fa un plat sol. Però el canvi més gran l’hem notat en els vins: s’ha passat de que el vi costés més que el menú a quasi servir exclusivament el vi de la casa...
Ara anem anant vivint, sobretot sort dels jubilats que van movent-se i demanant-nos lo de sempre, vam començar amb arengada i tancarem amb arengada! El jovent no pot sortir perquè no té feina!

Però tot plegat demana un gran sacrifici?
JM: El que ens mou és la il•lusió. Si treballes amb ganes i il•lusió no es nota el sacrifici, passen les hores que ni te n’adones. La rutina s’adreça amb la varietat de gent i menjars que els vols donar, tot i que quan acabes només penses en seure!

Tot i que potser és un tema delicat, que en podeu dir dels clients?
JM: De problemàtics no n’hem tingut, però molt sovint els que alguna vegada (de joves) han estat difícils, quan han tornat (de més grans) s’han adonat que és millor poder tornar més tranquilament. Alguns han canviat el “porrillo” per la parelleta; de fet, jo ja els hi deia que de tabac “normal” també n’hi havia... Fixa’t que gairebé podem dir que sabem els gustos de tothom només de veure’ls com venen..., perquè creiem que és tan o més important el tracte com el menjar. A vegades la gent t’expliquen els seus problemes, per això els petits detalls que tens amb ells acaben sent molt més considerats que l’entrecot que es mengen...
Crec que es pot explicar un cas que ens va passar amb el Gregorio un hivern que encara era a la caseta del Pubill. L’Ajuntament li pagava un plat de calent cada dia i venia a casa nostra. Un dia va quedar sec a la cadira, amb els ulls en blanc, gelat i com mort... Vam trucar l’ambulància pensant que no tornaria. L’ambulància va tardar una mitja horeta i en aquestes, quan encara no havia arribat, que es va despertar i el Gregorio va preguntar-nos: “¿Donde estoy?”. Li vam explicar el què li havia passat i que estàvem esperant que arribés l’ambulància. Aleshores ell ens va respondre que mentre no arribés li portéssim una cerveseta! Quasi que el mato! Després, al cap del anys, sembla que es va reconciliar amb la dona, va tornar a casa i ens trucava 2 o 3 vegades cada any...

Com veieu el futur de tot plegat?
(riuen) JM: Negre! Una mica negre! Però crec que no se’n pot parlar ja que és el dia a dia el que compta; i el cert és que està fotut per tots. Jo ja tinc quasi 60 anys i el problema el veig mig malament. El problema real és per als fills i la canalla, tot i que als pobles es veu menys negre que a les ciutats més grans. Si mirem com s’ha de fer, només cal mirar no tan de millorar sinó que el principal és no empitjorar. I mentre els jubilats (que tots tenen una moral que casi!) vagin cobrant, anirem fent.