Entrevistes | Revista 2005/06/2005

Maria Huget Mestre, la Maria Rufina

“Jo, si no puc parlar ,no em trobo bé”

És difícil imaginar-se Vilaplana sense la Maria Huguet Mestre (1932) o Maria Rufina com tothom la coneix. La Maria és una persona de Vilaplana, plena d’energia, voluntariosa, alegre i caritativa, amb un tarannà obert i emprenedor que l’han portat a participar a gairebé totes les activitats que durant als darrers anys han donat vida al poble.

Has fet moltes activitats al llarg de la teva vida?
Ai, moltes! Posar injeccions, cobrar lletres, vacunar gallines. Mira als vespres donava injeccions i passava a cobrar les lletres de la gent que va posar la màquina de cosir SIGMA. Al començament cobrava 2 pts i en acabar, un duro.
També, al matí, els dies que hi havia peix, venia peix a la peixateria amb la Trini; jo venia pel Cristino i ella anava pel seu compte. Els dies que no tenia peix anava al Mas de Mallafre a plegar ous.

Et vas posar a treballar de molt jove?
Quan era joveneta i sortint de costura anava a cal Cama; el Josep estava malalt i la Mercedes tenia la seva mare molt vella; així que jo anava a buscar pa i a la font. El dissabte hi era tot el dia i anàvem a rentar allà baix a la carretera, al pati que té ara el Genís. Em donaven 35 ptas cada mes.
Després el pare es va posar malalt, va estar tres mesos a casa i nou al hospital, jo me’n vaig anar a treballar a Reus a cal Poy. Hi vaig ser dos anys, fins que el pare es va morir.
Després la mare em va dir que pugés a Vilaplana que les noies feien guants i que la podria ajudar a fer menjars pels soldats del campament. Encara recordo que baixant pel camí del campament hi havia un escrit que deia: “Si voleu un bon dinar la Rufina us el farà”. Així que vaig pujar, fèiem guants per una casa de Barcelona que es deia Guante de Oro i ajudava a la mare.

Així que teníeu una fonda?
Gairebé sí , en morir-se el pare i quedar-nos la mare i jo soles ens vam haver d’espavilar. Teníem a menjar els civils, els cavadors i a la Festa Major els músics. Jo en lloc d’anar a ballar: “Au a la cuina!”. De vegades anava al ball, però abans d’acabar ja havia de ser a casa per preparar el ressopó dels músics.
Va ser en aquella època que em vaig posar a festejar; ja m’havia tret el dol del pare, el vaig portar quatre anys! i d’acord amb el Pepito, encara de solters, vam comprar la casa on vivim ara.

Llavors et vas casar?
Em vaig casar i estàvem molt bé. Primer vam tenir la Mª Cinta i quan va néixer la Nuri ja teníem la casa pagada. La mare ens cuidava la canalla i nosaltres sortíem força, anàvem a Reus al cine o a altres llocs.
Però quan la Nuri va començar a caminar, la mare es va ferir ,va estar nou anys i mig al llit i el Pepito no es trobava gaire bé.
Així que amb la mare al llit, el Pepitu malalt i les xiquetes petites, vaig tenir una temporada molt dolenta i em vaig aferrar a tot el que passava.

Va ser quan venies els bitllets de l’autobús?
L’oncle Jaume em va dir s’hi ho volia fer. Primer els venia la Marieta Olla, després el Xolit de l’Aleixar i quan aquest va plegar va, ser quan ho vaig agafar jo. Posava la taula a baix a l’entrada i si feia molta calor a la vorera del carrer. Teníem dos porcs a baix als baixos i de vegades feien mala olor, així que el dia que se sentia molt, fes fred o calor i abans que la gent em digués alguna cosa jo, ja treia la taula al carrer.
Poc després vam posar les xiquetes internes a Valls i vam tenir una certa bonança.

Fou en aquest moments quan vas començar a participar en les activitats del poble?
Mira, he sigut de gairebé totes les confraries de l’Església. A les Filles de Maria he servit per mi i per les dues filles i encara ajudo.
Jo sempre voluntària a tot. Ja ho diu el meu home quan l’hi pregunten:
Que ho és la Maria de tal cosa?
-Que es cobra?
No.
-Doncs així, sí.
Jo no he cobrat mai de res, en aquestes coses, sempre he treballat voluntàriament.

I del teatre que en dius?
Ai ¡ Per a mi el teatre ha estat la meva gran passió.
Allò si que ha sigut la meva vida. M’hi he dedicat 20 anys. Ja ho deia en una obra: “Jo si no puc parlar no em trobo bé”.
I al teatre, com que es parla molt.

Com es va formar?
Tot va començar en una reunió de pares que es va fer a les escoles; el Còbit em va dir que hi anés, que en acabar la reunió, faria la proposta de crear un grup de teatre i així vam començar.
L’Eugeni, el Còbit i jo sempre hem sigut els més grans. La primera obra que vam fer va ser El gran egoista i la segona La Ferida lluminosa, aquestes encara les vam fer a la Sala Parroquial i després vam anar a cal Ritu.
De petita també n’havia fet a la sala on ara hi ha la trencadora d'avellanes.
Eren aquells temps de “ Chicos con chicos i chicas con chicas”. Després a cal Ritu ja se’n feien de barrejats.
A nosaltres això del teatre ens anava molt bé, de petites encara que només diguessis una paraula ja tenies excusa per sortir. Només sortir!
He viscut amb el teatre moments molt bonics i us podria explicar moltes anècdotes.

On més has participat?
També vaig participar amb els actes de celebració del 250è Aniversari de l’Església.
A la reunió també em van cridar.
A qui havien de cridar?
Doncs a la Maria Rufina!
A les reunions també venia el Fèlix, i jo amb ell hi anava molt bé. Es va decidir fer una exposició cada mes i vam fer remenar tots els armaris i calaixos de totes les cases del poble.
Fent el muntatge de les exposicions érem una bona colla: la Mariana Picon, el Fèlix,el Jaume del Corraló, el Jaume Gori, la Maria Planot, la Núria Bidó, la Maria Teresa Còbit, la Maria Teresa Sibina, el Pepitu i el Mossén que tenim ara.. I es van fer tocar temes tant diversos com les avellanes, les fotografies ,l’or i plata etc.

Com va ser el teu pas pel Casal?
Tot va començar quan vam agafar el Bar i el Cine de cal Ritu. Després i per començar a fer les obres es van fer crèdits i anàvem a firmar de tres en tres, jo hi vaig anar amb l’Ernest Aymamí i el Fèlix.
En aquells moments l’Albert Damo era el president i jo feia de tresorera. Allí tothom feia de paleta, ja teníem una paret que li dèiem l’embarassada de la panxa que feia i és clar, es va haver de llogar un paleta que era el Jesús. El problema era a l’hora de cobrar, em deien:
-Maria, que pujarà el Jesus!
-Oh, i quartos?
-Doncs amaga't.
No n’hi havia ni cinc. Quines “tríbolacions”. No vulgueu saber de quina manera regatejàvem quan anàvem a comprar. Jo en sabia molt i sempre em preníen.
Ara també, em ve que el Joan Carles, aquell mestre que vam tenir, volia celebrar els 100 Anys d’Escola. I em va demanar d'ajudar-lo. Amb altres dones com la Maria Mundeta i la Maria Vermell vam fer una festada, fins hi tot vam fer fer un obsequi que representava un llibre i un pupitre, a la Neus Segrià, que va quedar molt bonic.
Un cop, també, l’Anita de l’Augusto quan era de l’Ajuntament em va venir a veure per fer un lotet pel dia de la inauguració de la Font de les Creus. Li vaig dir que baixés les peladilles que faríem una bossa i el Pepitu i jo les vam fer: era un got amb uns anissos dins tot molt ben posat

I a les Festes dels Barris sempre hi vas participar?
Sempre, però ara per coses així ja no em criden, com per Corpus per exemple, ja veuen que sóc massa gran, però quant sento xerrameca pel carrer sempre hi ha algú que em truca al timbre i els i dic: ja baixo.
En una de les festes de barri vaig amagar els diners dins la rentadora amb uns pantalons blaus i un llençol blanc per no haver-ho de rentar i la sort que ho vaig explicar a la Pepita Júlia ja que després no podia recordar on els havia amagat de cap manera.

En política no t’hi has volgut posar mai?
He anat amb dues o tres candidatures. A l’Agustí el vaig ajudar a omplir, però ja li vaig dir: No vull ser de l’Ajuntament, no tinc cotxe i sóc massa gran per anar pels llocs.
L’Ernest, també va venir i li vaig dir el mateix: Posa’m de reserva i a la cua així segur que no surto.

I ara a què et dediques?
Ara en aquest moments sóc de l’Associació de Dones, que també em van dir per ser de la junta, però els hi vaig dir que en busquessin una altra més jove.
Col·laboro amb el LO PEDRÍS, escric alguna cosa i els ajudo de la manera que puc.
També sóc al cor, som quinze i l’única que no està jubilada és la Maria Teresa Còbit. Encara recordo el primer cor que es va fer. Els homes cantaven caramelles i les dones una sardana. Fèiem molta gresca i xalàvem molt.
A més, m’agrada molt fer ganxet i versos. Quan no em trobo bé faig ganxet i em trobo molt millor.

De versos n’he fet molts i en tinc un per Vilaplana de molt Bonic:
Muntanyes de Montserrat
les més maques que jo he vist.
Però, més que les de Vilaplana?
No! son al poble on jo visc.

I per acabar ,què creus què t’ha ensenyat la vida participant en activitats del poble?
La vida t’ensenya molt i si participes en les coses t’enriqueix com a persona, vius experiències que d’altra manera no viuries i coneixes realment com és la gent.
Ja ho diu la dita:” A la presó i al llit es coneix al bon amic”.
I per acabar també vull dir que nosaltres quan hem estat més bé és quan ens hem jubilat. Quan es va morir el pare jo tenia disset anys i em semblava que al món tot s’acabava allí, però dono gràcies a Deu per la vida que tenim avui. La gent em deia Maria aguanta , pren paciència, després les filles et passejaran amb avió i potser sí, ja hi hem anat amb avió. Avui vivim el que no vam poder viure temps enrera. No voldria pas tornar als vint anys. Mai hem estat tant bé com ara. Tenim les filles casades, amb néts. Tothom té salut, amb les nostres ensopegades, però bé.
Ara ha fet les bodes de plata la Mª Cinta i jo ja tinc la il·lusió de fer, si podem, l’any que ve les nostres bodes d’or.
Si necessito un duro el trobo i si puc fer una bona obra també la faig, ja que també som padrins d’un nen del Perú.