Entrevistes | Revista 2102/09/2005

Maria Anna Vernet Ferré, mestra

“Realment és una satisfacció veure que surten les coses bé, si es preparen bé i amb la il·lusió que surtin bé!”

De vegades és molt agradable poder combinar des de la perspectiva del temps les vivències de qui va ser el teu mestre amb les de la pròpia infantesa. A la present entrevista la Maria Anna ens obre les portes de casa seva i del seu infinit saber acumulat durant els anys que ha exercit de mestra. Des del menjador i acaronats per la fresca que entra per la finestra hem intentat descobrir, aprofitant ara que es recupera l’escola a Vilaplana, quin és el secret de l’ofici de mestre.
Crec que ho hem aconseguit!

Qui o què et va motivar a fer de mestra?
Vaig començar a estudiar tard, i va ser gràcies a una mestra de Vilaplana (la senyoreta Rosa Gené) que va aconsellar que els pares em fessin estudiar. Primer i segon de batxillerat el vaig fer lliure a Reus amb l’ajuda de les monges de l’Aleixar. Mn. Dalmau em va ajudar a anar (treballant, això sí, per pagar l’internat) al Sagrat Cor de Tarragona. Allí, i gràcies a les bones notes (sense excel·lents era del tot impossible aconseguir cap beca!) vaig fer Magisteri i cinquè i sisè de Batxillerat Superior. Les monges compaginaven l’horari i, a les que treballàvem, també ens ajudaven. Tenien una gran visió de futur! Això em va obrir les portes de la universitat. Vaig treballar de mestra fent classe de tot, vaig assistir a les classes de nocturn de la primera promoció de la facultat de Filosofia i Lletres (especialitat d’Història). Al 1970 vaig aprovar les oposicions i he treballat de mestra 5 anys al Sagrat Cor, 1 a Alcover, 2 a Reus, 3 al Masroig, 4 a Vilaplana (des del setembre de l’any 76 fins el juny del 80) i al Col·legi Joan Rebull fins avui, que acaben de jubilar-me.

Actualment els ajuts i les aportacions de tot tipus des del departament d’educació fan que l’escola rural resulti força més fàcil de ser acceptada després d’un llarg període d’oblit.
Ara no ho dubtaria, es disposa d’especialistes de tot tipus (educació física, música, idiomes, etc.) i molt de treball de grup. Aleshores ho havíem de fer tot (i per a tots!) nosaltres sols.

Què en penses de l’escola unitària?
L’escola unitària és molt bonica! Crec que seria molt interessant que tots els mestres hi passessin els primers anys, s’hi aprèn molt, professionalment i com a persona. Es fa el seguiment dels nens en els anys, es preparen les classes de manera que uns puguin col·laborar o participar de la dels altres. Aprens, en fi, a tenir una bona planificació. Però també és cert que calen moltes ganes de treballar per portar-la bé!

Havia de ser força difícil programar tota aquesta feina, no?
Tots els anys es feien (i es complien!) tots els programes de tots els cursos. A més, calia que fossin equilibrats i complets; per això, per exemple, mentre uns feien lectura individual, altres ho feien en grup, altres un resum o els més grans feien llegir els més petits... Calia també tenir molta disponibilitat de material suplementari (fitxes, quaderns, etc.) per complementar la feina dels que acabaven abans que la resta.
I després calia corregir tot això! Me’n vaig fer un fart de corregir! De fet, venint d’El Masroig (on portava sis cursos de primària i dos de parvulari) ja sabia una mica com funcionava tot plegat...

A més, en un poblet com Vilaplana, les coses no funcionen igual que a una ciutat...
Al món rural, fa 25 anys, el fet de ser de poble feia que coneguessis els interessos dels nens a l’hora, sobretot, d’explicar-los conceptes nous. Recordo que era molt bonic veure la història tot aplicant-la a la vida del poble (per exemple, comparar l’any i el tipus de construcció de les cases del poble relacionant-les amb les èpoques de major o menor riquesa) El que pretenia era que no s’aprengués res només de memòria, volia que els nens busquessin els lligams entre les coses que aprenien i les que tenien més a l’abast, ensenyar a relacionar, a buscar, a descobrir...
Tot això també servia per entendre millor els pares o l’entorn familiar.

Vau tenir algun problema aleshores?
Van ser anys una mica difícils (per la transició) i la societat passava uns moments delicats. Els problemes que vam tenir van venir més per ideologies que per temes pedagògics o escolars.
L’única dificultat una mica seriosa va sorgir amb la llei que permetia als pares escollir si els nens feien o no religió. Ho vam solucionar fent venir Mn. Isidre de dotze a una i com que la classe acabava a les dotze, qui havia triat que no feia aquesta assignatura podia marxar cap a casa.

Com a alumne, recordo que venia gent del poble a fer activitats extraescolars.
Sí, és cert, venia el Fèlix a fer música. A més vam començar a anar a les olimpíades escolars del Reus Deportiu. Recordo que anàvem al camp de futbol a fer la preparació de les proves a les que ens presentàvem.
Vam participar també en concursos literaris de l’Òmnium Cultural i vam guanyar alguns premis.
També, a instàncies de l’inspector (que recordo que solia venir a prendre el cafè a casa!) vam fundar l’APA (de la qual va ser molt difícil elaborar-ne els estatuts). Precisament l’APA va fer renéixer el que actualment és el grup de teatre ja que també es va dur a terme aquesta activitat amb els nens de l’escola.
Fèiem moltes excursions i sortides. Recordo molt la que vam fer a Girona, d’allí vaig prendre la decisió que no vingués mai més cap familiar (ja que venien per ajudar-nos a que el viatge resultés més econòmic). També quan vam anar a l’aeroport i vam perdre un alumne o quan vam anar a La Selva caminant i vam tornar amb el cotxe de línia de Reus.

El material escolar havia de ser també força complicat d’aconseguir i mantenir...
Sí, demanàvem llibres a tot arreu. Recordo que va quedar un bon fons de biblioteca. A més, fèiem mans i mànigues per aconseguir material escolar de tot tipus, com ara el microscopi, que va costar una feinada!
A més, cada vegada que es feia una revetlla al pati de l’escola desapareixia alguna cosa. Això sempre em va saber molt greu, ja que m’ho estimava tot com si fos meu.

Quin record en tens del teu aprenentatge com a mestra?
Aleshores no ens havien ensenyat a ser creatius. A la classe de dibuix, bàsicament ho copiàvem tot del natural o amb model. Però recordo com si fos ara el canvi d’un alumne de quart en la seva expressió just a l’endemà mateix d’ensenyar a la classe tècniques de redacció, va ser realment molt emocionant! També recordo com un Dilluns Sant el més golafre de la classe em va portar el rosari de sucre del seu ram!

I de l’educació dels nens?
Al nen se l’educa ja des d’abans de néixer (els pares, els avis...) Crec que fa falta que els pares donin una imatge més positiva del seu treball, ja que anar a l’escola és, pels nens, com una feina i no ha de ser difícil ni penós i molts pares descriuen així llurs treballs. També crec que són molt importants els hàbits i practicar amb l’exemple. Si això funciona, l’escola és el complement perfecte per a l’educació dels nens.

Aprendre i aprendre sense parar...
Aprendre inclòs a estimar, a tothom, començant pels més pròxims (jo, per exemple, a les monges del Sagrat Cor, que em van ajudar molt en els estudis al començament de la meva carrera com a mestra, sempre he tingut la recança d’haver tornat poques vegades a veure-les!) I als nens, també! Tinc antics alumnes (de Reus) que m’han convidat al seu casament, altres em truquen per Nadal o pel meu aniversari o aturen el cotxe per fer-me una salutació. No deixen de ser grans satisfaccions, però realment són LLIÇONS.

I sense cap tipus de distinció...
És clar! Recordo que, ja a Reus, vam decidir de muntar classes paral·leles per subsanar les diferències entre els alumnes excel·lents i els que tenien més dificultats, per tal de garantir a aquests darrers uns mínims (fins “on arribessin”). Doncs bé, les alegries més grans les he tingudes amb alumnes d’aquest segon grup perquè, a més calia una forta predisposició del professor i un tracte especial per motivar-los igual que la resta i fer-los sentir més valorats i que aparquessin tot sentiment d’inutilitat. Realment és una satisfacció veure que surten les coses bé, si es preparen bé i amb la il·lusió que surtin bé!
El mestre, el bon mestre, ha d’abocar-se de manera especial amb els que tenen algunes dificultats; els altres ja avancen sols.