Manoli Escribano Funes, 60 anys (manipuladora d’aliments)

"...És el destí de les persones. Si algú em diu que jo havia de viure a Vilaplana, casada amb el Pere Ramon, no m’ho crec!"

Quan algú ha hagut de treballar tant per tirar endavant és lògic que se’n senti orgullós, sabedor del que li ha costat. Veient parlar la Manoli descobrim que, més enllà de l’esforç, hi ha un revelador  indicatiu d’aquella feina ben feta de l’anunci: la que no tenia fronteres. Ni fronteres, ni llengües, ni enveges, ni diferències! Vilaplanenca d’adopció, aquesta petita andalusa de veu aguda, ens ha fet veure que la clau de tot és el respecte entre les persones i amb tot. En un temps convuls, en el qual la paraula respecte s’ha desdenyat i menyspreat i es fa servir justament per tot el contrari, hem après que haver de marxar de casa no és sinònim de perdre res, ans el contrari, és l’oportunitat de fer-se gran, créixer i esdevenir persona.
 

D’on ets? Quin record en tens de la teva joventut?

Soc d’Alcalá la Real (Jaén). Té més de 20.000 habitants. Recordo molt la meva infància, les amigues, el col·legi...
 

Ho enyores una mica?

A veure, ara no ho enyoro... potser sí, una mica, els primers anys... De fet jo estava acostumada a un poble gran i Vilaplana és petit. Les coses eren molt diferents. Per exemple, allí teníem el costum d’arreglar-nos per anar a comprar i jo, és clar, em posava les sabates bones per anar a comprar; fins que un dia la mare del Jaume Rito, veient-me tan arreglada, em va preguntar “Nena, que vens de Reus?” i jo no la vaig entendre.  Li va xocar que jo anés a comprar en sabates...
 

I què va passar que vau fer cap al Vilaplana?

Naltros vam venir perquè el pare era emigrant. Va treballar a Suïssa i va tenir un accident, es va fer mal a les costelles. Aleshores, la mare li va dir que no volia que marxés més a Suïssa. Per aquest motiu vam anar a Úbeda, de masovers a un “cortijo” que tenia un senyor, per cuidar les terres.  A casa érem cinc germanes i els pares, jo tenia quinze anys i em vaig posar a treballar amb màquines de tricotar (fèiem jerseis de bebè). En aquella època el meu cunyat Joan (marit de la meva germana Paqui) feia de forner i repartia el pa en un 4L per les cases. Una de les cases a les que repartia era la dels Cebollos (que venien a Vilaplana a plegar per cal Xacó). Un dia li van dir que no els portés més pa, perquè havien d’anar a Vilaplana a plegar avellanes. El Joan l’hi va dir a la meva germana i, com que a Úbeda de treball n’hi havia poc (i a ella li ha agradat sempre tombar...) em van dir que hi podríem anar. Els mateixos Cebollos ens van donar el contacte i vam trucar. El Sisco Xacó ho va dir al Joan Carletes i aquest va preguntar a l’Antònio Arbó i la Leonor i a cal Viudo. Tota la família ens vam repartir per anar pel Sebastià Viudo, uns altres per l’Antònio i la Leonor i la resta pel Carletes. I anàvem a dormir a ca la Carme del Bar. Això era l’any 1977. Recordo un dia, plegant avellanes, que l’Antònio va relliscar i es va fer mal a la cama i deia “Ai, quin mal a la cama!” i, com que no enteníem el català, la Paqui em va venir dient que sí que es devia haver fet mal, que “pedia una cama (llit)!”
 

I que et va suposar venir a treballar aquí? Ens pots explicar l’experiència?

Era molt diferent, totalment diferent de com vivíem allí. De fet havíem d’haver anat a viure a Suïssa, però l’accident del pare ho va canviar tot. I a Úbeda ja hi estàvem bé de masovers, però aquests canvis ens van fer prendre la decisió de venir a Vilaplana.
 

I vau fer cap aquí...

Quan hi penso, cada vegada veig més clar que és el destí de les persones. Si algú em diu que jo havia de viure a Vilaplana, casada amb el Pere Ramon (i nou anys més gran que jo!) no m’ho crec!!! A la Leonor jo li preguntava en aquest poble què s’hi fa? Jo estava acostumada a a sortir amb les amigues, teníem cine, hi havia de tot. Ja et dic era un poble gran (no com Reus, però gran...).
 

Com us vau conèixer amb el Pere Ramon?

Doncs va arribar la Festa Major i la Leonor i l’Antònio, ens van dir “Va, arregleu-vos que anirem a fer el vermut a Cal Rito!” i a la tarda i a la nit vam anar al ball. La veritat és que tots dos sempre es van portar molt bé amb naltros, me’ls estimo molt! Doncs resulta que la Leonor volia que el Pere Ramon ens fes una foto amb ells ( l’Antònio i la Leonor). Després el Pere Ramon anava venint al Coll de la Batalla a veure’m plegar avellanes... I la Leonor em deia “Ves-hi Manoli, que és un bon xiquet! És un bon partit!” I, la veritat, amb l’edat que jo tenia no estava massa per la labor..., però a l’any següent que vam tornar a venir vam fer una castanyada a aquesta casa (que aleshores era vella...) Van venir la Roser del Manyo, l’Anna Mari de cal Bodro... i la Pili del Llampec (que m’acompanyava perquè em donessin permís els meus pares...) érem una bona colla i un dia vam anar al cine..., i bé! Ens vam conèixer així...
Després, el Ricard Llampec va agafar el Pere Ramon i una colla, amb el Mercedes, i, apa! per avall cap a Úbeda, per venir a veure’m a mi, a festejar! Això ja va ser l’any 1978.
Va ser aleshores, com que el meu cunyat Joan s’havia quedat sense feina, el Pere Ramon ens va trobar feina a la Paqui i a mi, en un restaurant de Cambrils (La Gavina); i al Joan també n’hi va trobar. El Pere Ramon va pensar “Si li busco feina a la cunyada, donaran permís a l petita per venir!” ja que sola, a mi, no m’haurien donat permís els pares per venir.
 

I us vau casar i vau venir a viure a aquesta casa...

En dos anys ens vam casar tres germanes. Jo en tenia 21 i el Pere Ramon 29. Aleshores jo no treballava, bé, anava a l’avellana i a l’oliva amb l’Antònio i la Leonor, igual. Però quan va néixer el David ja no hi vaig anar més. I quan el David ja va tenir dos anyets, va ser quan em vaig treure el carnet de conduir...

Jo recordo aquesta període! Venies a la botiga de la mare i anaves explicant el llarg i complicat procés...

Jo soc molt nerviosa! Molt! només veure com pujava l’examinador al cotxe..., és que no veia res!!! El Joan Maria Mora el recordo molt, no hi ha cap dia que no me’n recordi d’ell!!! A mi em va explicar moltes coses de Vilaplana, realment és una persona que me l’estimaré sempre molt! Pensa que va ser l’últim carnet  de conduir que va donar a Vilaplana! Recordo que li deia a sa mare “Ves i posa una espelma a la Mare de Déu perquè es tregui el carnet la Manoli! Perquè jo sé que ho sap i que sap conduir!” De fet, ell em va dir “Manoli, jo t’ensenyaré a conduir, no a aprovar” i jo li deia “Perquè vull conduir? Si només vull anar a Reus?” i ara penso que si em vegés des d’allà on és...!!! 
A examinar-me hi vaig anar un munt de vegades. Jo li deia la Joan Maria que ja no hi volia anar més! Però ell se’m presentava davant de casa, amb la moto i “Vinga, puja que anem a examinar-te! Que el Pere Ramon m’ha donat permís!”  La veritat és que tant el Joan Maria com la Maria Mercè es van portar molt bé amb mi!!! Jo estava desesperada i a més econòmicament perquè jo no treballava i calia anar renovant papers per examinar-me de nou... És la malaltia més grossa que jo he passat a la meva vida!!! Però el bo és que jo portava el cotxe amb el Joan Maria per tot arreu, la mar de bé! Però quan arribava l’examinador, agafava la carpeta i es posava darrere..., jo deia una altra vegada que no! Pensa que el dia que em va dir que havia aprovat, jo ni m’ho creia! Em pensava que no el tindria mai!!!em va costar molt, però l’he amortitzat ben amortitzat!!! De totes les que se’l van treure amb la meva edat, em sembla que he estat la que més l’ha amortitzat!
I , mira, ara puc dir que jo sempre he anat en cotxe, a tot arreu. Això i el fet que el Pere Ramon no té carnet... Ara, també et dic una cosa: Em fa falta, eh? Si ve ell, vaig tranquil·la, sola em fa l'efecte que no sé anar pels llocs... Estic acostumada a que vingui sempre amb mi! Vagi on vagi, ell em fa de copilot! (riu).
 

I et vas comprar el cotxe i t’has fet un fart de fer quilòmetres...

Sí, un Seat Panda Marbella, i no el vaig ratllar mai! En canvi el d’ara ja l’hi tinc més, deuen ser coses de l’edat...I vaig començar a anar a treballar al repetidor, fins fa un any i escaig, hivern i estiu, un dia a la setmana. Treballava 8 hores a la Unió, feia la casa de la Vila i anava al Repetidor. He treballat de valent i he acompanyat la Vanessa i el David a tot arreu, al Conservatori, a tocar, al Col·legi, a La Mussara... a l’hora que fos, hi havia dies que feia vuit viatges! A mi no m’han reglat res, eh! Entre la Matilde i jo, crec que hem estat les dues persones que hem fet més quilòmetres del poble. Però he de dir que de tots dos fills n’he estat molt contenta i sempre han comptat amb naltros per a tot, han estudiat, s’han esforçat molt sempre i tot i que he cridat molt, n’estic molt orgullosa! Sempre els hi vam dir que ens esforçaríem tant com poguéssim  perquè no els faltés res... Jo no vaig tenir l’oportunitat de poder estudiar i m’hauria agradat molt poder fer-ho, era una altra època i vam haver de treballar. Tot i que el meu record de la infància no és pas dolent, sinó molt bo!
 

Parlant dels fills, ara t’has trobat amb el David igual que tu et vas trobar quan eres jove...

El David va acabar la carrera. Es va posar a treballar a l’Hospital de Reus, amb Dragados. Però abans d’acabar l’obra ja ens anava dient que el futur no el veia massa clar, s’ensumava la crisi i que hauria de marxar fora. Per això va decidir anar a Anglaterra a aprendre l’anglès. S’ho va buscar tot ell..., i al començament va ser una mica dur, a Portsmouth... Però com va anar veient que allí hi havia feina, va començar a treballar i d’això ja en fa vuit anys!
 

I que sents tu, veient que a ells li ha passat una cosa similar al que et va passa  tu?

Jo l’enyoro molt perquè va haver de marxar, però parlem sovint i va venint de tant en tant. Ara entenc a ma mare que plorava quan jo vaig marxar d’Andalusia. El David diu que, quan torna, torna a Casa Nostra; com jo, que no puc renunciar a les meves arrels, però que estic molt contenta de viure aquí, on m’he guanyat molt bé la vida treballant de valent. Però el cert és que l’oportunitat la vaig tenir! Tot i que no m’han regalat res, sempre he hagut de treballar! Penso que no hi hauria d’haver fronteres. Crec que només es tracta de respectar, com jo ho vaig fer amb Catalunya. Com ara, amb la Independència, si ens hem de fer independents, jo seré la primera! Però no puc renunciar al què jo he estat. Si em fas triar on quedar-me, jo et diré que aquí, és clar! No hi tornaria allí, tot i que hi tinc la mare i una germana! Jo ja tinc la meva vida aquí.