Opinió - Articles | Revista 87

Malmetre A Trossets (MAT)

Amb aquells ulls d’un blau penetrant, entre el color del cel i els reflexos turquesa; transparents, sincers, de vegades endurits per algun record llunyà difícil de pair, sempre envoltats d’irònica experiència... li diu amb gravetat, amb el convenciment de la certesa, veient-ho nítid davant seu... que ells han lluitat molt per aquell terme.

Que l’han salvat de flames, que hi han sufocat focs. Fins i tot de nit. Que han travessat els cingles per tot de dreceres sempre fàcils de seguir perquè ells saben com cuidar-les, coneixen com es diuen, per on passen i a on fan cap.

Que l’han cavat tot sencer de sol a sol, erts o acalorats, que hi han tallat dues vegades a destral la mateixa alzina centenària, el mateix tros de bosc. Que saben fer ennegrir els troncs en xemeneies sense que s’encengui res.

Ja fa temps, escoltava com algú li resseguia sense esforç cada raconada, ara vermella, ara blanca, des del primer bri de pinassa fins a la darrera gla. En dies llunyans, sentia explicar de remeis que s’amaguen en arrels i flors, dels seus noms i a on s’han d’anar a buscar. De secrets de coves, salts, barrancs, rierols i fonts que revenien. De masos enrunats i pobles despoblats que havien ajocat vides i costums. Tot parant l’orella s’assabentava d’algun raconet amb rovellons i pebrassos, mocoses i verderols; èpicament descrit, respectuosament tractat. De seguida veia les aventures que li relatava; la de l’escurçó que, distret, havia traginat al feix de llenya; la de la boira que va esborrar l’esma d’aquell viatger; la de quan, en baixar del mas, van veure aquell carrer tan llarg, principal, major, que no s’acabava mai, i que, tot enfilant el de la pujada, van veure que potser aquella vila no era tan plana. Ja fa temps.

Amb aquella manera de filar, sempre blava i transparent, li enraona d’aquell dia que se li va escapar un jabalí que ja era seu, o de quan va foragitar un gat mesquer que li bufava. Si plou li agrada fer-li saber quants litres han caigut, si el riu baixarà amb força i si hi haurà aigua per tothom. Li sap explicar els colors dels núvols, el significat d’allà on bufa el vent. Li anomena els moixons i ha vist com el coneixen molts pardals.

I amb ulls de mar disgustat li fa saber també que fa anys es van arriscar a construir una societat i poder viure del tros, dels bancals i dels crestalls. I que avui, canvis potser ràpids, tal vegada sobtats, difícils de seguir, desconcertants, han fet dels conreus camps sense valor, de qui ningú no en vol saber res, preparats per a l’especulació. Botjar que va amagant els marges perillosament, que es va escampant com un polvorí.

I li diu que quan guaita per la finestra la vista no li fa mal, no se li entela, perquè el vermell i blanc encara traspua de verd, i que aquesta verdor està reblerta de vida.

Li explica que al terme encara no s’hi alcen imposants esquelets ferrosos que, de moment, no està ratllat d’immenses pistes ermes. Camí ferotge per fer brunzir uns cables que han de passar de llarg.

Neus Sànchez Robert.

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

12/08/2023Recerca, Cuina, Portada

Malmetre A Trossets (MAT)

Nou usuari

Usuari registrat