La nostra gent - Entrevistes | Revista 64

Maite Luna Mariné. 66 anys. Mestra jubilada i regidora d’Ensenyament des del juny del 2015

En aquesta ocasió l’entrevista, el motiu de la mateixa i l’entrevistat han estat escollits amb la clara voluntat d’esbrinar com és que al nostre poble ha anat desapareixent i, al mateix temps, ha estat tan difícil crear o senzillament mantenir un teixit empresarial i relacional, altrament tan habitual i sòlid no fa tants anys.

Amb el pas del temps i en pocs anys hem assistit a un desmembrament constant, incessant i continuat de petits negocis i altres estructures que doten de l’energia vital de la qual es nodreix un poble petit com el nostre. Només l’escola i els restaurants en són l’excepció.

Per això, l’oportunitat que oferia el fet d’obrir una llar d'infants ens va semblar prou remarcable com per dedicar-li aquest apartat de Lo Pedrís i de mirar de posar de manifest què havia passat perquè no arribés a bon port.

Realment es tracta d’una entrevista poc habitual, ja que no és tan important el personatge com la notícia. El cert és que hem aprofitat l’ocasió per parlar tranquil·lament amb la Maite de la bonica tasca de mestre i de la feina que es pot fer amb i pels convilatans des d’una regidoria.

 


Després del primer any a l’equip de govern, quina perspectiva en teniu de la feina feta?
Jo valoro molt positivament la feina dels companys, la veritat és que s’ho agafen amb moltes ganes de tirar-ho endavant.
En altres ocasions, jo havia anat sempre a la llista del Tomàs de sisena o cinquena, per omplir... La sorpresa va ser gran, no m’ho esperava i, tot i que no havia estat mai la meva predisposició...; després, a poc a poc, de tot n’he anat aprenent, de com es treballa pel poble, des de dins; no deixa de ser una forma nova de convivència que ara em toca viure i ho faig amb molt de gust.
Ara hi ha més parers, tot i que ara som tots de la mateixa llista, no deixa de ser gent amb diferent manera de pensar, i crec que és bo!
També he de dir que em sento una mica gran, però ha sorgit així i m’hi sento prou bé! Però el cert és que com que he agafat la Regidoria d’Ensenyament, que ha estat la meva vida, em sento molt bé; hi tinc una cosa especial amb l’escola..., i això no s’oblida mai!

Sempre heu exercit de mestra. Què és el que més us ha agradat de la professió?
La feina de mestre realment és una feina que canvia cada any. A més, he passat per tots els papers de l’auca possibles: he exercit a l’escola privada i a la pública, en pobles petits i en ciutats més grans, des de pàrvuls fins a vuitè d'EGB, 25 anys en equips de govern, de cap d’estudis i 13 anys de directora. Ha estat un bagatge de coneixements i vivències d’escola que conformen una experiència i unes coses viscudes de les quals n’estic molt orgullosa!
Però el cert és que aquesta entrevista té per objectiu, sobretot, donar a conèixer el perquè de tot plegat al respecte de què ha passat en relació amb la possibilitat d’obrir una llar d'infants al poble...
Ben cert. Des del Departament d’Ensenyament va arribar a l’Ajuntament la notificació per la qual s’oferia l’oportunitat de muntar una llar d'infants (estem parlant de P1 i P2). La Conxi (directora de l’escola) ens ho va fer saber i ens va oferir tot el suport que podia oferir des de l’escola... Es tractava d’accedir a l’oportunitat de poder obrir una llar d'infants al poble sota la tutela (responsabilitat) del Departament d’Ensenyament. Només calia adequar un lloc a l'escola i contractar un/a TE (Tècnic/a d’Educació Infantil).

I amb quins contratemps us heu trobat?
Bé, a més del que he dit abans, també s’exigia que la llar d'infants havia de complir el mateix horari que l’escola i que la responsabilitat recauria en la parvulista. La normativa també deia que el grup no havia de ser superior als 10 nens i si era de fins a 6 nens podien ser a la mateixa aula del Parvulari.
Això podia xocar una mica amb la mateixa organització de l’escola, ja que el parvulari nou no podia ser, tal com havia estat en ocasions anteriors, a la casa del metge. Ja he dit que la Conxi mai s’hi va girar d’esquena, tot i que de ben segur que van aparèixer molts interrogants sobre el “què podria passar...”.

I finalment el projecte no ha tirat endavant!
El cert és que totes les famílies a qui podia interessar la idea ja tenien aquest assumpte resolt i el canvi no els proporcionava cap millora en els seus ordres particulars.
Ni l’Ajuntament ni jo mateixa no critiquem i al mateix temps comprenem aquesta resposta, només ens sembla que una oportunitat com la que ens ha passat per davant serà difícil que es torni a presentar en un futur. Però finalment, l’única preinscripció que vam rebre va fer que el projecte gairebé s’acabés ben aviat tal com havia començat!
Ha estat una llàstima que no es posés en marxa la llar d'infants. Entenc els dubtes de les famílies i això em fa veure amb més admiració el moment en el qual es va engegar l’actual projecte de l’escola del nostre poble.

Com han canviat les coses!
I tant! Jo mateixa vaig haver de portar la meva filla allà on treballava..., la situació a casa era difícil de conciliar entre el correu i la centraleta. De ben segur que amb la situació actual l’hauria deixada al poble i al menjador, però ara tot és molt diferent!
Amb la realitat que representa l’absoluta mobilitat i el fàcil accés als serveis que ens ofereixen les poblacions veïnes fa que sigui difícil crear el teixit que a molts ens agradaria tenir a Vilaplana.
L’escola és una entitat sotmesa a canvis continus, mai és igual. Aquests mateixos canvis i fluctuacions que van anar molt bé i van permetre la reobertura de l’escola, ara han fet que no puguem obrir la llar d'infants.

Què en podem concloure de tot plegat?
Quan es va valorar des de l’Ajuntament l’opció d’obrir una llar d'infants, tot i que la despesa era gran, vam entendre que era un cosa bona per al poble i, de la mateixa manera que intuíem que devia ser la postura del Departament d’Ensenyament, no deixava d'esdevenir una forma de garantir que aquestes places seguissin a preescolar i primària i assegurar d'aquesta manera el manteniment de l'escola.
Aquesta vegada no ha pogut ser! A veure si se'ns presenta una altra oportunitat i tots plegats la podem aprofitar!

La Redacció



+ Publicar el meu comentari