Entrevistes | Revista 301/03/2001

Macià Juanpere Juanpere, mussarenc cent per cent

"Abans treballàvem tot l'any pel pa”


Als seus 94 anys, viudo i pare de tres filles, es considera una persona afortunada, diu que parlar amb els amics de vells temps i estar amb els seus és el que més li agrada. No ha anat mai ni amb avió ni amb barco, i no el preocupa gens, al seu temps la gent anava amb animals i carros.


Quan hi van anar a viure a la Mussara?

Hi vam anar el 1945. Hi vam ser fins al 1950, que ja vam baixar a Vilaplana. Abans érem al mas del Sumí i jo vaig néixer a cal Roig. Tot això sempre en terme de la Mussara.

Els últims d'abandonar la Mussara qui van ser?

Ben cert no ho se. Van ser l'Abelló o el Cassoles, potser posem l’Abelló.

Com va ser que la gent va marxar?

Van marxar quan es va fer la carretera. Abans no es podien vendre els boscos perquè no es podia treure la llenya. En fer la carretera la gent va fer quartos i va marxar. Allí només van quedar els mitgers.

Al 1914 van començar la carretera i van arribar a la Mussara al 1918. Fins llavors només hi havia un tros de pas de carro que baixava cap allà al coll d'Alforja. Poc abans de la guerra la van fer arribar cap allà a la Febró.

D'escola i metge, en tenien?

D'escola, sempre n'hi va haver, bona o dolenta. Últimament hi havia una dona que era mig sorda i la canalla li feia moltes bromes.

Vostè hi va anar a l’escola?

No hi he anat mai a l'escola, ja m'ho han preguntat altres vegades. Vaig anar una mica amb el Pep ”Llebrot” i prou.

I el metge?

De metge no n'hi va haver mai. Pujava un home d'Alforja que li deien el Mirosa. Feia pagar 7 o 8 duros per visita. El pare anava a llaurar a Riudoms amb els bous i només li donaven un duro, així que havia de treballar vuit dies per pagar el metge.

I si havia de néixer una criatura?

Mira, naixia allí. Hi havia vegades que quan et venia la llevadora ja havia nascut.

I de capellà que en tenien?

Abans de la guerra, sempre; després venia el de la Febró i també el de Capafonts. Recordo que vam tenir mossèn Estanislau, i l’últim va ser mossèn Francisco de Maspujols.

Per guanyar-se la vida, què feien?

Jo sempre he anat amb animals. De dalt a la Mussara ja baixava a llaurar. Vaig baixar tretze anys per a cal Mallol. També vam tenir el bar del poble uns quatre anys.

Que en va fer de feixos?

De feixos no en vai fer mai, pera en vai traginar molts.

A segar si que hi deuria anar...

A segar i a batre sí. De cop es segava amb la fals, després ja va sortir la dalla i últimament les maquines. Batíem amb bous i rues, pera hi havia una feinada, els bous començaven a relliscar i feina rai!

I el carbó?

Nosaltres només fèiem carbó per passar a casa. Fèiem una cargueta per baixar-la a Reus i compràvem el que podíem. A l'hivern venien els de la part de Tortosa que eren carboners de bo de bo.

Així entre una cosa i l’ altra encara s'anaven defensant...

No gaire. Mira, tot l'any havies de treballar només pel pa. Havies de fer el blat, portar-lo al molí i després pastar. Molts anys, el pa ni arribava tampoc. A més, molts eren mitgers i havien de partir la collita.

A més de treballar, també deurien fer alguna festa?

Sí, home. Fèiem ball per la Festa Major i alguna vegada mes. El ball es feia a cal Cassoles i a ca l'Estudiant.

A tots dos llocs alhora?

Hi havia camins que sí. El poble tenia dos bandos que estaven renyits. Uns eren els de la "Salamandutxa" i els altres els de la "Pocaroba".

Vostè, amb 94 anys, ha viscut innovacions molt importants. Quina li agradaria destacar?

La instal·lació de l'electra potser és la més important que he vist. Encara recordo quan la van posar, potser era l’any 1919. Baixaven fent torres. Hi va anar a treballar molta gent. Abans anàvem amb llums de petrol, carburo o teies; l’electra va ser un gran canvi.

I quin fet voldria oblidar?

Oh!, la guerra. Per res m'agradaria tirar enrera.

Com es vivia abans de la guerra?

Abans de la Guerra no hi havia gaire abundància i quan va venir encara menys. En començar la Guerra es quan s'estava millor. De cop donaven deu peles al dia i molta gent es va allistar voluntàriament. Aquí al jornal només se'n guanyaven cinc o sis.

De tret, en va tirar cap?

No, no en vaig tirar mai cap, el fusell sempre estava enganxat. Un dia el vaig llençar a un paller i al veure'm sense fusell em van cridar per fer de pastisser, i allí vaig estar força bé.

En quin lloc era?

Dalt a Lleida.

La gent d'on era?

Tots érem d'aqueixes rodaires. De Vilaplana hi havia el "Cinto", el Pep "Bové" i el Joan "Modesto".

I després de la Guerra, què?

Misèria.

Deia que va baixar a Vilaplana el 1950. Com van trobar el poble?

Ai!, tan malament com vulguis. Aquí no hi havia res, encara s'anava a rentar al riu. Els carrers no estaven empedrats, eren de terra, no hi havia ni aigua corrent ni clavegueres, a més els guixots de les obres es tiraven al carrer per tapar còrrecs.

Per anar acabant. Abans la gent cobrava pensió per jubilació?

No es cobrava res.

La gent tampoc envellia tant?

Ni de bon bocí! Quan arribaves als setanta ja no tenies aturadero, ja era difícil arribar als vuitanta. Això dels noranta ja no es sentia a dir.

Deu tenir algun secret per conservar-se tan bé?

No ho sé, només et puc dir que fumava molt i m'ho vaig deixar. De beure, ja no he begut mai.

I per acabar, que li sembla Lo Pedrís?

Ah, molt bé. Mira, me'l van pujar fins aquí mateix al menjador. Està bé que se sàpiguen les coses.
La redacció



+ Publicar el meu comentari