Història - Història local - Fem memòria | Revista 85

L'últim ramat de cabres

Molt sovint la història s’ha creat i s’ha difós de generació en generació a través de les grans fites, les grans gestes, les victòries i les derrotes. Però la història, com la coneixem, no hauria estat la que és sense els relats del dia a dia, sense les tradicions, sense la quotidianitat. La història de les petites coses que ens han fet com som i que precisament per això és fonamental que coneguem i expliquem de generació en generació per no perdre mai el sentit de què i qui ens ha portat fins aquí.

Aquest relat descriu un fragment de la història que van viure algunes famílies del poble, com la família de Cal Ramiro, formada pel matrimoni entre el Ramiro Juanpere i la Paquita Olivé i els seus quatre fills: Ernest, Llorenç, Àlvar i Xavier. Hem recollit el relat a diverses mans, a partir de la memòria i els records de l’Ernest i l’Àlvar, amb la il·lusió de deixar un testimoni de la Vilaplana dels anys cinquanta, quan encara hi havia pastors i ramats de cabres.

La matinada del 3 de març de 1954 la Paquita Olivé munyia les més de cent cabres que tenien des de feia anys, als baixos de casa, poques hores abans de donar llum al seu tercer fill, l’Àlvar Juanpere Olivé, l’Àlvar de Cal Ramiro. El seu marit, el Ramiro, s’havia dedicat a fer de picapedrer, tallar pins, a fer de pagès, fins que anys més tard, va començar a fer de pastor de cabres. Antigament, al poble de La Mussara, la gent tenia algunes cabres, deu o dotze, no eren grans ramats. A Vilaplana la cosa ja va ser diferent, algunes cases tenien tres o quatre cabres, per consum propi, però de ramats només n’hi havia a tres cases; a Cal Canet, a Ca la Peirona i a Cal Ramiro. El més nombrós era el del Ramiro, format per noranta-sis cabres negres, malgrat que semblessin totes iguales, a casa les coneixien totes, fins i tot els cabrits! El Ganxet, la Panxa blanca, la Forjatana (que venia d’Alforja), o la Magina, eren els noms de les cabres del seu ramat, que sortia cada dia de l’any quan sentien el xiulet del Ramiro. Bé, cada dia, no. Tots, exceptuant el Divendres Sant i el 18 de juliol que estava prohibit, i els dies que plovia, és clar. El Ramiro agafava el civader amb la seva clotxa per dinar i enfilava amunt cap al bosc. Si era estiu, l’acompanyava el seu fill gran, l’Ernest, i més endavant l’acompanyarien també el Llorenç, l’Àlvar i el més petit, el Xavier.

Quan obrien les portes de casa, les dones del carrer ja sortien amb les escombres per netejar el terra sense asfaltar de les tifes que les cabres hi deixaven al seu pas. El Ramiro abans de sortir amb les cabres ja s’havia acostat a fer alguna cosa al tros de la Balandra i la Paquita ja havia fet una primera munyida. De camí cap al bosc, s’afegien al ramat les cabres d’altres persones del poble que ja esperaven delitoses que arribés l’hora de la pastura. Camí amunt no hi havia pèrdua, les cabres de Cal Canet reconeixien el seu amo pel “tstststststs” i en canvi les de l’Isidro de Ca la Peirona identificaven el “breva, breva, breva” del seu amo, mentre que les cent del Ramiro anaven a toc de xiulet. Pel terme tampoc es confonien, cadascú sabia on podia pasturar i on no. Les de Cal Ramiro, per exemple, pasturaven a Cal Móra, gràcies als acords que feien entre els pagesos i els pastors per cedir el terreny de pastura a canvi de l’adob i de mantenir el tros i el sotabosc ben net.

Mentre el ramat pasturava, coves com la del Pistol guarien ombra, aixopluga i resguard als pastors que aprofitaven per menjar-hi la clotxa, fer-hi la migdiada o escalfar-se al foc a l’hivern, guardant-hi llenya tallada. Als estius feien parada a la Font del Llop o a la Font del Pistol (coneguda també com la Font del Gaspes), concorreguda per la gent del poble. Allí amb una cassola i un parell de plats s’hi feien fins i tot un arròs, sense cremar ni embrutar mai res. En una ocasió, al Ramiro el va parar la Guàrdia Civil i li feren buidar tot el que duia dins el civader. Malgrat el gran temor de la policia, de la bossa, però només en van caure els plats i la cassola.

Així és com passaven el dia, vigilant que no se’ls escapessin les cabres i que no enxampessin cap roldor. El roldor és una planta que segons diuen, les emborratxava deixant-les amb problemes de visió. Una vegada al ramat del Ramiro n’hi va haver una que del roldor va caure per un cingle i l’endemà la van haver d’anar a recollir ja morta. Al poble van fer un pregó dient “Qui vulgui comprar cabra que vagi a Ca l’Anselmo, 10 pessetes lo quilo!” i ja tens el poble fent cua.

Al vespre, quan baixaven de la pastura, les cabres deixaven les parets del poble ben negres, especialment al costat de Cal Teodoro, on hi tenien l’abeurador. A mesura que passaven per davant les cases, les que no eren del ramat del Ramiro, ja s’anaven quedant a casa seva i quan les sentien pujar, les dones com la Paquita Olivé començaven a munyir una per una totes les cabres del ramat, mentre els petits repartien la llet per les cases del poble. L’Ernest i el Llorenç de Cal Ramiro, mentre venien per les cases, jugaven a fer girar les lleteres a gran velocitat intentant que no els caigués ni una sola gota, tot i que no sempre van estar de sort i alguna esbroncada es van endur, dels compradors o de casa.

Una vegada al mes, més o menys, pujaven comerciants de Reus, com lo Murcià. Ells tenien algun contacte al poble que els avisava quan hi havia cabrits per vendre i pujaven cap a Vilaplana a fer el negoci. Anaven a les cases o a Cal Pep Carlos i allí, amb una romana, pesaven les cabres que volien comprar, normalment la mesura que utilitzaven eren les lliures, igual que amb els tocinos o el carbó, amb els que també es feia negoci. Una vegada acabada la venda, els petits pujaven els cabrits al carro del Murcià i el Ramiro sempre li deia “Què, no els donaràs una cosa o altra?”, sempre queia alguna pesseta. En una ocasió, baixant cap a Reus a vendre les cabres, de cop una cabra se’ls va posar de part, al camí del Mig de L’Aleixar. Encara van estar de sort perquè la van poder vendre al Murcià per sis-centes pessetes, amb una rebaixa de dues-centes.

El de Cal Ramiro va ser l’últim ramat que hi va haver al poble. Primer va desaparèixer el de Ca la Peirona, després el de Cal Canet i finalment, al cap de dos o tres anys, pels voltants de l’any 1963, van pujar sis o set compradors a Cal Ramiro per comprar l’últim ramat. El dia de la venda, mentre el Canari (un dels compradors) s’allunyava amb el ramat, a la Paquita li saltaven les llàgrimes de l’emoció. Gràcies a aquella venda, una part del guany va servir per comprar el tros de la Mineta, del qual n’hem gaudit fills i nets. D’ençà d’aquell dia, mai més ningú va enyorar les cabres dels baixos.

Avui ens arriba el relat d’aquells dies de fills a nets i gràcies a aquesta memòria viva les noves generacions encarem el futur sempre amb la mirada al retrovisor, sabent d’allà on venim i com hem arribat fins on som. Gràcies a l’empenta de persones que mai van deixar de treballar per nosaltres, des d’allà dalt de la Mussara, al poble de Vilaplana, tenint clar, com diu l’Àlvar de Cal Ramiro que “cada dia hi has de ser”.

Mar Joanpere Foraster



+ Publicar el meu comentari