Articles | Revista 912/10/2002

Lo món rural

Un país el configura un munt de realitats diferents de naturalesa microclimàtica, orogràfica, cultural, social i, malauradament, també econòmica. Tot i que sempre hi ha hagut zones més poblades o amb més densitat de població que altres, d'uns anys ençà la concentració de la gent s'ha accentuat moltíssim, amb la qual cosa s’ha provocat el despoblament i l'envelliment d'àmplies zones del món rural.

La concentració i prestació de serveis és més fàcil en zones poblades, a més de resultar molt més rendibles les inversions en aquestes àrees. Això, juntament amb l'oferta lúdica, les prestacions sanitàries i les infraestructures en vies de comunicació, va coincidir amb un desprestigi de les zones rurals, sortosament ja superat, i també amb una davallada dels preus agraris que no ha estat compensada pels diferents ajuts. Totes aquestes realitats configuren avui la problemàtica d'un país que veu com àmplies zones de la seva geografia tenen un creixement que podem qualificar d'insostenible, mentre que el món rural, que alguns consideren com a rerapaís -quan en realitat és una peça tan fonamental com pugui ser-ho el món urbà- es despobla i s'envelleix fins al punt que molts pobles tenen problemes seriosos de supervivència amb dignitat.

Però és que clar, mentre al costat de la paraula competitivitat no hi vagi la paraula qualitat, mentre la paraula globalització no s'apliqui més que amb criteris economistes com ara es fa, mentre els ajuts que vénen d'Europa no vagin a compensar exclusivament la feina del pagès arrelat al territori i no a engreixar els comptes corrents dels propietaris absentismes i els especuladors, mentre no s'incentivi les empreses per ubicar-se a les zones més deprimides; el despoblament i l'envelliment no sols seran el pa de cada dia, sinó que a més s'accentuarà.

Ara bé, no ens cal amoïnar, perquè d'aquí a quatre dies vindran eleccions i ens recordaran que tots aposten per l'equilibri territorial, que per a ells és una prioritat. I prometran i prometran. Però com deia la meva àvia "prometre fa ric i donar fa pobre" o també "obras son amores i no buenas razones". Caldrà, doncs, que els preguntem per què tenen tan abandonats els ajuntaments petits, o perquè no respecten els pocs acords que es prenen a les cimeres mediambientals, o per què no s'aplica la Llei d'orientació agrària o per què els prejubilats i jubilats del camp cobren poc i tard, i per què avui resten pendents de liquidar ajuts agraris del 1999, mentre ells cobren puntualment.

No obstant, no m'agradaria que tants entrebancs ens fessin la tovallola. És precisament ara quan els que som i creiem en el món rural hem de donar la cara i defensar i apostar fins on calgui per la nostra història, pels nostres orígens, pel nostre entorn, per la nostra manera d'entendre i de viure la vida. Només a través de la nostra fermesa, de la nostra unitat, de la nostra convicció i autoestima, podem exigir als que governen que facin tot allò que sigui necessari per a mantenir el món rural endreçat pel seu elevat valor mediambiental, però també que s'ocupin de preservar-lo potenciant els seus productes de qualitat, reconeixent el gran esforç que suposa la conservació de les nostres tradicions, de la nostra gastronomia i de la nostra llengua, que és precisament en el món rural on encara és àmpliament majoritària. I caldrà dir-los que tot això no ho volem seguir fent com fins ara pràcticament de gratis. Nosaltres també tenim dret a viure arrelats al món rural. Però per això exigim compensacions, perquè la nostra feina, com la seva, també té un preu.

Josep Suñé i Blanch



+ Publicar el meu comentari