Assaig | Revista 2824/06/2007

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (XI)

Tècniques d’assetjament

Des de l’antiguitat que és ben coneguda la tàctica del setge per part del conqueridor amb l’objecte de sotmetre una ciutat, una plaça forta, etc, sense esmerçar-hi gaires recursos materials ni vides humanes. Consisteix a tallar el subministrament de la població tot impedint-ne les entrades i sortides mitjançant l’encerclament militar fins que la gana i les necessitats acaben per minar les forces i la moral dels defensors i els porta, bé al suïcidi, bé a consumir les darreres forces tractant d’occir algun enemic tot presentant-li batalla, una batalla desesperada, la darrera. Aquesta fase sol anar acompanyada d’episodis dramàtics d’incendis i d’autodestrucció per tal d’impedir que l’assetjant es pugui aprofitar de cap dels seus béns, fins i tot es mata la canalla perquè no caigui en mans enemigues. La història en va plena d’aquests episodis. A un servidor, de petit, li n’explicaren unes quantes. Són ben frescos en el meu record els noms de Sagunto i Numancia, entre d'altres, que els mestres espanyols ens ponderaven fins a fer-se pesats. Curiosament ni Sagunto ni Numancia no van tenir cap transcendència pel que fa al decurs de la història però es veu que enaltia els valors patrioters –espanyols, per descomptat- malgrat que Espanya com a tal encara trigaria, pel cap baix, un parell de mil·lenis en constituir-se. Hi ha a la història, però, uns quans episodis d’assetjaments que sí que tingueren transcendència, i molta; tanta que constituiren les bases de l’actual ordre de l’Europa dels estats. Curiosament, cap mestre no me’n va parlar, no sé si per seguir una lògica estratègica de manipulació mental i històrica o simplement perquè els mateixos mestres no ho sabien. Això últim és prou plausible (juro que em van vendre Andorra com una república). Com carall havien de saber que fins el s. XV encara hi havia uns estats (regnes) que es deien la Provença, Occitània o la Gascunya... El cert però, és que els diversos setges sobre Tolosa de Llengadoc per part del rei de França, esperonat pel Vaticà, el posterior enderrocament de les muralles defensives, el setges de Carcassona i més tard el de Montsegur, (a qui no li sona allò de “mateu-los a tots, Déu ja coneixerà els seus”, em refereixo, és clar, a Simon de Monfort) determinaren la línia política, ideològica i religiosa que havien de seguir els pobles que, més tard, constituïren els estats actuals, amb molts factors aleatoris d’injustícies i braguetades.

El cas de Catalunya és una mica més recent. Catalunya caigué sota el domini polític dels espanyols després de la guerra de Successió, que van guanyar els Borbons (no pas els espanyols, que aquests no n’han guanyada mai cap) i amb la guinda final d’un setge, també: el setge de Barcelona. A l’escenari defensiu de la ciutat no es va arribar al suïcidi col·lectiu ni res de tot això però també hi van tenir lloc episodis absolutament dramàtics i d’un heroisme que impressionà al mateix Felip Vè, malgrat tot, de res no va servir davant de la pressió dels exèrcits borbònics i la ciutat, com totes, al final va caure i , sense massa escarafalls i en molt poc temps, els barcelonins recuperaren el pols de la normalitat quotidiana, amb l’única diferència que el tros havia canviat d’amo. Però amb la derrota militar no n’hi ha prou per assimilar en un tres i no res tot un poble; compte, un poble superior amb molts aspectes al castellà. Aleshores va començar l’ambiciós procés de canviar l’identitat nacional de les persones i, amb això sí que han estat intel·ligents, de seguida van comprendre la importància de la llengua, i encara que sabien que la substitució era un procés molt lent, es van posar les piles immediatament i, mans a l’obra, van crear una eina que semblava d'una eficàcia abassagadora, a saber: els Decrets de Nova Planta on, mitjançant un reguitzell d’obligacions, prohibicions i maniobres de descrèdit, hom pretenia l’anul·lació de l’idenentitat catalana (també valenciana i balear). No ha estat fàcil, però. Aquells decrets no van assolir l’èxit que hom esperava i sense cap més mesura haurien fracassat perquè el poble català, rebec fins fa ben poc, va ser fidel a la seva llengua i senyes identitàries.

I ara, però, ¿què està passant? Doncs mira, de passar, passar, passen moltes coses però l’objectiu final és el mateix: el total anorreament del poble català i, per descomptat, dels Països Catalans. Com? Molt senzill, mitjançant la colonització i -no podia ser d’altra manera- l’assetjament. La colonització a la que ens veiem sotmesos, té un component d’ambició afegit: no pretén únicament l’espoli de la colònia, la colonització també és cultural, hom pretén assimilar, per això celebrem Sant Isidre i no San Roderic (quina vergonya, foraster i per postres madrileny) ¿A algú li calen més exemples? a més, ara l'assetjant disposa d'uns instruments inèdits fins fa ben poc: TV, cinema, internet..., que permeten l'adopció d'unes tècniques molt subtils i d’una eficàcia inqüestionable. L'ocupació física, però, va començar discretament a començaments del s. XX. Els primers contingents van ser totalment assimilats, però a l’època franquista la cosa s'agreujà perquè es va convertir en un fenòmen de masses. Els assentaments, en aquest cas es produïren a les àrees suburbials urbanes. Tant bon punt consolidada la perifèria com a cap de pont, es va anar prenent el nucli urbà de les ciutats. Naturalment en aquest procés, molts colons acaben per abraçar el poble que els acull, però abunden molt les actituds arrogants i prepotents per part dels nouvinguts, massa. Tanmateix, la conversió identitària, ara, ja només es produeix en un sentit. Superats numèricament en unes proporcions inassumibles, el procés es troba a les acaballes. Ara, en ser minoria, un fet marginal diria jo, ni interessem ni ens fem respectar, fins al punt que hi ha qui s’atreveix a dir bajanades tant inversemblants com aquella que el castellà està perseguit a Catalunya o pot aparèixer un partit com Ciutadans, que reivindica llibertat no a l’opresor, sino a l’oprimit, que malda per conservar un bri del poder polític que se li esmuny.

Ara mateix, al medi rural crec que hi té lloc l’última etapa de la colonització d’aquest país. Els és molt fàcil perquè tenim les defenses molt debilitades i la població autòctona ha perdut definitivament l’autoestima, s’ha cansat de fer oposició i colabora obertament amb els colons, també amb els colons d’última generació. Això es nota sobretot perquè els parlem la llengua de la metròpolis. Els fem, doncs, el llit sense gaire sentiment ni consciència de ser-ne còmplices ni d’adoptar actituds servils. Però ves per on, torna a funcionar la vella tàctica del setge. Sí, al medi rural també... La cosa funciona així: primer s’ocupa el terme, es compren propietats, es tanquen les finques, es delimiten espais i després. en un assalt final, es pren el nucli. Passa com a l’escola, sí, no riguin, els nens "hi juguen” (quina gràcia) un paper crucial en el procés: es comença pel pati i s’acaba per les aules. Un servidor, però, els vol trametre un missatge de tranquil·litat Això va molt poc a poc i molts ni tan sols arribaran a veure el final del procés perquè manquen encara –pel cap baix- uns vint anys per completar-lo. A més, això és com la mort, no se l’ha de témer la mort perquè quan ella és, nosaltres ja no hi som i tururut, tururut...
Lo Pep Pelat



+ Publicar el meu comentari