Assaig | Revista 2422/03/2006

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (VII)

Local

Ahir (22/03) Vaig anar a la Font del Llop. És una font que sempre he estimat, des de petit, i no sé per què, potser perquè l’associo amb el temps feliç d’aquella primera infantesa en què m’hi van portar i en què –si has estat de sort- la vida encara no t’ha colpit. Hi vaig beure aigua i, com que havia suat, el pare em deia que primer m’havia de mullar els polsos si no, no sé què deia que em podia passar. El cas és que, des d'aleshores, mai en la vida he deixat de mullar-me els polsos, havent suat, abans de beure en una font. Feia almenys dos anys que no hi anava i -ho recordo amb una precisió fotogràfica- vaig veure el peu de la taula que suporta les dues lloses que la formen com estava de malmès i vaig pensar: “Quan torni ací, aquesta taula ja haurà caigut”. Ahir, mentre pujava pel camí tot esbafegant vaig pensar: Haurà caigut, la taula?

Quan, en arribar, encara de lluny, la vaig veure en peu, el cor se’m va eixamplar; la taula havia resistit! però no, el que va succeir és que algú li va adobar el peu amb ciment i, no sé si va plegar les lloses de terra, però la taula està dempeus. El primer que em va venir al cap va ser el supòsit més natural “ha estat l’Ajuntament” (o alguna altra administració) que, fent ús del seny i la sensibilitat que les caracteritza, ha actuat en conseqüència, però no, en atansar-m’hi més, vaig poder llegir, gravat a la junta que separa les dues lloses: “AMIC DE LA FONT” i, acte seguit, es va anar apoderant de mi aquell regust tan amarg i tan cristià de la culpa, després, el de l’admiració que sempre m’han sabut desvetllar els herois, una casta en vies d'extinció, sempre disposada al sacrifici.

Amic anònim de la font, gràcies de tot cor. Consistori (en aquest cas de l'Aleixar) malgrat que la font es troba en una finca privada, ¿no trobariem la manera de protegir el nostre "patrimoni"? (podria parlar dels empedrats del camí de Les Tosques, aquest sí que n'és, de públic) destruïts irremeiablement. O de les escales dels rentadors. Ei! escolteu, és inaudit, les van treure perquè diu que les arrels del plataner les malmetia. Home, sisplau, en aquests casos el que es fa és eliminar la causa, no? Doncs per què no tallàveu l'arbre?Consistori, lamento que haguéssiu perdut l'oportunitat de fer una cosa bé i, mentre això no vingui... ferro et igni!


Nacional

Estic entusiasmat, extasiat, tinc pruïja galopant, tinc trempera permanent, estic curull de felicitat, la joia se me’n va per tots els orificis del cos perquè no la puc contenir. Em sento frenètic, delerós, embriagat, electritzat, apassionat enfervorit, delirant, embojit, fervorós, ardorós, permanentment exaltat, engrescat i empalmat, apoteòsicament endelerit i enlluernat, no dormo per les nits i no hi veig de cap ull. En una paraula, estic content. I molt. Que per què? I ho pregunteu? Si no ho sabeu és que no sou catalans, si més no, no sou del Barça. Jo sí que en sóc, sóc culé de tota la vida i com compendreu tanta emoció em desborda, perquè ho guanyem tot, no? I això ha estat l’aconteixement més important des de la beatificació del Pare Escrivà de Balaguer. Ara sí que, amics meus, captives i desmoralitzades les hordes madridistes, hauran assolit els sentiments nacionals la màxima satisfacciò i els darrers objectius futbolístics. I la brega s’haurà acabat –de moment- perquè després ve la Copa i... ostres!!! no hi pensava tu... l’Estatut! que també l’haviem de defensar! però ,collons, tu, estava tant esgotat, fatigat, desinflat, làs, fart, tip, cuit, lax, baldat, atrotinat, mig mort, capolat, rendit, cruixit, extenuat, maltret, aixafat, capcot, defallit, exhaurit i cansós, mort-i-fret, feixuc i ujat, esbraonat, atropellat i mòlt; suat tot el sagí, tota la cansalada i tota la fel, em sentia totalment esfreixurat, tronat, espatllat, espeuat i desalenat, i, a més, estava esgargamellat i esgolat, cansirós, escarramicat i descollonat, esfetjat, espatarrat i amb un pam de llengua i em sentia esquena-romput, cama-segat i esmaperdut i no podia dir ni fava ni m’aguantva dret perquè les cames em feien figa, i, si caminva, ho feia de gairell. En una paraula, estava tan cansat! i tan fotut!... que -ho confesso- amb prou feines si em va quedar energia per anar a votar.

Llàstima perquè-ara que me'n refaig- si haguéssim dedicat una petitíssima part de tanta energia en defensar l’Estatut...no ho sé, no ho sé, però tinc la vaga impressió que ara tindriem l'ESTATUT, el del trenta de setembre, el que va sortir del Parlament, és a dir, l'autèntic. Però és clar, tot no es pot haver, ja se sap... i primer és el primer.

Catalans: ¿no hi ha "despertaferro"? igni et ferro!


Universal

L’univers està en una contínua expansió. El dubte rau en si l’expansió serà indefinida i, doncs, irreversible o si la la gravetat farà que aquesta expansió s’aturi i l’univers es comenci a replegar sobre sí mateix invertint el procés fins arribar al "Big Crunch", un concepte que dóna ideia d'una implosió, contrària al "Big Bang", que és l'explosió que hom creu que l'originà. Sembla que la comunitat cietífica més aviat es decanta per la primera hipòtesi. De tota manera es veu que això depèn de la massa total de l’univers, el càlcul de la qual es veu enormement dificultat per l’existència d'ingents quantitats de matèria negra, o fosca, dita així perquè no es veu i només es pot intuir per l’efecte gravitatori que produeix en el seu entorn.

L’espècie humana també està en contínua expansió i, com l’univers, en un moviment que en física es diu “uniformement accelerat”. Les previsions dels sociòlegs, dels biòlegs, etc, van en un setit semblant a la expansió universal, és a dir, no hi haurà inversió de la tendència. Ara, hi ha una diferència essencial en aquest paral·lelisme que plantejo. L’expansió universal, com si fos un globus quan se l'infla, va expansionant també l’espai (no se sap fins quan això serà així), l’expansió de l’espècie humana, en canvi, no expansiona ni l’espai ni els recursos que li permeten sobreviure, ans al contrari, els fagocita. Podriem fer una porra: Quan durarà aquest procès? cinquanta? cent? dos-cents anys? o potser mil? ¿Qui resultarà tenir raó, Marx o Malthuse? L’inconvenient rau en què no sabem com fer-ho perquè els encertants puguin cobrar els guanys. Potser al cel. Però ¿Serà prou gran el cel per tots? (per tots els bons podria ser) I és que res no és infinit, amb l'excepció, potser, de l'estupidesa humana.


Lo Pep Pelat



+ Publicar el meu comentari