Assaig | Revista 2317/02/2006

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (VI)

Avui futbol. Bé. Ens divertirem una estona, i patirem...això ja està assumit, els partidaris del Barça ja ho portem a la sang, quasi als gens. El patiment, però, no és del tot negatiu si sabem extreure la lliçó que el dolor, com qualsevol altre experiència vital, pot aportar al coneixement. El dolor és una part tant essencial de la vida com el plaer, la satisfacció, la frustració i la mateixa mort.

Altrament, amb l’avenç de la ciència, sabem que tant el dolor com el plaer coincideixen en àrees molt concretes del cervell, molt primitives, on hi jeuen també els impulsos més primaris, més baixos, més nihilistes i els conceptes freudians d’Eros i Tanatos. Se’l va anomenar cervell reptilià. No sé perquè se l’havien de carregar els pobres rèptils, al cap i a la fi la gran diferència entre ells i nosaltres, qualitativament parlant, és l’humanisme, quan n’hi ha, altrament no veig que siguin gaire pitjor que nosaltres, més aviat al contrari. –hi ha un escriptor local que segurament diria que la diferència rau en la capacitat humana d’estimar-hi estic d’acord si aquest l’amor té una projecció universal i no limitada als teus (o a tu mateix). Però hi ha un aspecte fonamental i fisiològic que, qualitativament parlant, ens diferencia ja no dels rèptils sinó dels altres animals d’una manera més palpable: el neocórtex, una capa molt fina que envolta –i en forma part- de la massa encefàlica, l’última part del cervell que desenvolupà l’antecessor de l’home en el llarg i tortuós procés evolutiu (amb perdó dels creacionistes) i que marcà la diferència amb els altres primats. Aquest darrer annex dotà el nou ésser d’una capacitat exclusiva de l’espècie, el pensament mosaic, en va dir irònicament Pere Quart (el poeta) en Aquella Bèstia i a l’acte apareixeren en el cel uns núvols en forma de grans vaixells de guerra.

És extraordinària la capacitat humana de crear. també l’és la de destruir, i la d’odiar, i la d’estimar –que n’estan de prop els sentiments d’amor i d’odi...- i també la d’ignorar (a dretes o no) aquells assumptes que no ens afecten directament però que per altres signifiquen senzillament el fet de viure o morir. La pregunta és si, malgrat els esforços que hi dediquen els estudiosos tenim gaire coneixement sobre la naturalesa d’aquesta espècie tant contradictòria però al cap i a la fi tan destralera que sembla que es precipita molt eficaçment cap a l’autodestrucció. L’únic que la podria salvar és l’imperi de la raó i l’humanisme per sobre de tots els interessos, però ¿avancem en aquest sentit? ¿cal alguna transformació més en la història evolutiva del cervell humà perquè fem el salt definitiu cap una humanitat que sigui inqüestionable? Hi hauria respostes –com sempre- per a tots els gustos i, tanmateix, no avancem (o no m’ho sembla)

Un dia algú em va expressar el seu convenciment que la resposta als problemes de la humanitat és Déu. Li vaig contestar que les conviccions comporten un risc: equivocar-se en el punt de partida. Va incidir en tot allò que el cristianisme havia aportat a la humanitat. Sense ànim de polèmica li vaig manifestar el meu apreci pels valors cristians, per l’humanisme cristià, però que tristament només hem aprofitat la part del missatge que ens convé i hem despreciat tot allò que incideix negativament amb els nostres interessos. Si filem prim veurem que el cristianisme ha servit causes ben diferents, recordo que, en temps recents, fins un feixista es va declarar molt cristià (era un guerriller de Crist Rei) i justificava els seus actes violents en l’Evangeli. De fet en l’expulsió dels mercaders del temple de Jerusalem, Jesús, a qui sempre hem vinculat amb els essenis es va comportar com un zelot (els zelots formaven el braç armat del judaisme) i també va dir que no havia vingut a portar la pau, sinó l’espasa (Mt,10, 34; Lc 12, 51)

També vaig manifestar a aquell home de bona fe que si repassem una mica la història qui més ha vilipendiat el cristianisme ha estat el Vaticà, una institució que sempre ha pretès i pretén liderar la moral i que si bé alguna vegada, ha demanat perdó pels errors d’altres temps això és un altre error. L’Església no s’equivocava, ans al contrari, defensava els seus interessos amb molta eficàcia... Altrament ja no existiria.

L’humanisme laic, entès com els valors de la Il·lustració també ha servit per humanitzar-nos, però a escala global no ha reeixit i a escala local no es pot dir que s’hagin assolit tots els seus valors; ¿O hi ha algú que es cregui allò de la separació de poders que postulava Montesquieu? El gran profeta en aquest sentit fou Aristòtil, molt apreciat pels cristians medievals perquè a la seva al·lusió a la causa primera hi veieren Déu. Digué: si la monarquia tendeix a la tirania i l’aristocràcia governant tendeix a l’oligarquia, la democràcia ho fa a la demagògia.

Retòriques a part, em va fer molta gràcia una conversa que vaig sentir al Casal. Feien futbol i jugava el Barça. Estaven empatats al minut trenta-cinc de la segona part. Per descomptat que els ànims estaven molt exaltats. L’atmosfera que regnava en el local s’hauria pogut tallar amb un ganivet. S’hi respirava una efervescència i un interès tan vius que difícilment hom pot imaginar un revulsiu endocrí més poderós que aquella bola blanca que anava d’ací cap allà.

Però hi havia un home que semblava del tot indiferent al que succeïa a la pantalla d’aquell televisor, tanmateix, semblava divertir-se molt observant... la gent! els espectadors...! sobretot quan veia que s’alçaven dels seients per alguna contingència del joc, amb unes expressions i una passió que, en tractar-se de gent tranquil·la, no se’ls podia imaginar exterioritzant-les davant de coses serioses o importants, potser l’important era el fet d’exterioritzar passions, independentment de quin fos el motiu... És evident que aquell home també assistia a un espectacle, molt diferent és clar. Finalment, el partit no va aportar més sorpreses i el resultat final va ser d’un a un i la normalitat es va restablir.

El diàleg que es va entaular entre dos espectadors, el convencional i l’atípic, va ser breu però sucós: escoltem-los?

- I a tu ¿que no t’agrada el futbol? –devia haver-se adonat de l’escàs interès que havia mostrat aquell home per la marxa del partit.
- Sí, i tant que sí

- ¿...?
- Passa que m’agrada el cafè, però no suporto el cafè amb llet.

- Què vols dir?
- Que m’agrada el futbol però avorreixo el món del futbol.

- Ja... –L’espectador assentí anodinament– se’n volia anar, tanmateix el tornà a sorprendre.
- Us condemnareu, saps? De res no us servirà el fet d’haver oït missa cada diumenge.
Més que sorprès estranyat, l’interlocutor no va poder reprimir una rialla foteta.
- Per què?

- Doncs perquè els recursos econòmics que aquesta societat esmerça en els afers futbolístics, que només serveixen la nostra diversió i uns determinats interessos, podrien evitar que un milió de nens morissin cada dia de fam.
- No són tants home, de bon tros...!

- Si un sol nen es mora de fam en un dia per manca de recursos dono per bona la meva argumentació.
L’interlocutor, sagaç, captà immediatament el que l’home volia dir i se sentí envaït per aquella desolació que transmet el fat, imbatible; tot i així replicà:
- ¿I això qui ho aparia? ¿Tu creus que està a les mans d’algú de nosaltres d’apariar-ho?

- No ho sé, però que cap cristià confiï amb la salvació si col·labora amb aquesta injustícia –afirmà categòric- I el fet de mirar-s’ho ja és col·laborar-hi.
En aquest punt –potser se sentí al·ludit- el posat anodí de l’espectador va derivar en una mena de discurs exculpatori.
- Home, jo tampoc no ho veig així... la pobresa té arrels en causes profundes, diverses i no gens simples, fixa’t només en la part dels pressupostos anuals que gairebé tots els estats esmercen en defensa, per no citar les grans potències occidentals; es calcula que tant sols un u per cent d’aquestes partides resoldrien el problema de la fam. No t’oblidis tampoc de l’explotació i l’espoli a què els països del tercer món han estat sotmesos per part de llurs metròpolis en els temps colonials. Els tipus de govern que han tingut després de l’emancipació. Els reietons que han regit llurs destins, que tant sols s’han preocupat d’omplir les butxaques de les oligarquies a càrrec de l’empobriment general. Dels mateixos damnats que, cecs i manipulats, esmercen les escasses energies en fer la guerra al veí, potser pel sol fet que aquella ètnia té el nas mes llarg que el seu i acaben cometent veritables genocidis, ¿què me’n dius de tot això?
- Home, que tens raó però... –aquell instant de dubte donà nou alè a l’espectador–

- I què me’n dius del problema demogràfic, la població mundial es ve duplicant cada cinquanta anys...i el creixement és geomètric. Ni la malatia, l’altre assot dels pobres, com la SIDA o la tuberculosi pal·liaran un augment de la població inassolible pel planeta. ¿No n’hi ha prou amb tot això per desvetllar sentiments d’impotència a homes que, com tu, sembleu tant preocupats per la injustícia? I les guerres, tu en saps alguna que sigui justa? - L’actitud conciliadora de l’espectador reblonava uns arguments difícilment rebatibles.
- No t’hi trenquis el cap, creu-me. Nosaltres no hi podem fer res.

- Tens raó -concedí- no és a la nostra mà d’evitar-ho –se sentia vençut dialècticament- L’altre ja havia pagat la consumició i s’acomiadava.
- Però de la salvació oblidem-nos-en, perquè només serà pels justos, no pas pels culpables i tampoc pels seus encobridors –i es quedà tant ample-
No vaig poder reprimir la meva curiositat per un home que postulava uns enunciats tant pintorescos, me’l vaig imaginar com un profeta apocalíptic que enunciava la fi del món i li vaig demanar que m’expliqués allò de la salvació.

- Mira –digué– ¿Tu saps què és un sil·logisme?
- No, bé, ¿té a veure amb els grecs i amb un tal Sòcrates, oi?

- No! és costum d’exemplificar-ho amb Sòcrates, però la idea fou d’Aristòtil i ve a dir que si A és com B i B és com C, lògicament C serà com A. És una manera de raonar les coses tant simple que fins i tot les bèsties la utilitzen.
- Voleu dir? no m’ho crec.

- Sí home. El gat suposa que tot el que belluga és viu, una fulla seca es belluga, conclusió? una fulla seca és viva.
- Però això és fals...

- Naturalment, perquè el gat ha partit d’una premissa falsa.
-¿I això té a veure amb la salvació?

- Si tens bones premisses, sí.
-¿M’ho podríeu explicar?

- Mira, Els dolents es condemnen, no? Els direm A. Els qui fan costat als dolents són, al seu torn, no diré tant dolents com els dolents, però dolents al cap i a la fi, ja tenim els B. I, finalment, els qui col·laboren amb els que fan costat als dolents que són, si fa no fa com ells i formen el grup C. Per tant, si els C són com els B, i els B són com els A, els C són com els A i, en conseqüència, els C també es condemnaran.
- Escolteu-me, ¿que se salva algú?
- Jo diria que no.


Lo Pep Pelat



+ Publicar el meu comentari