Assaig | Revista 2216/11/2004

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (V)

Salomó va ser un personatge bíblic molt curiós, un rei israelita que adquirí fama per la seva fortuna, per la seva saviesa i per les seves resolucions, hom diria que tenia un elevat sentit de la justícia. D’altre banda també és famós per la seva luxúria, la Bíblia ens parla de quatre-centes dones (esposes) i set-centes concubines. I tampoc no es cap secret la seva complaença per les aventures amoroses extramatrimonials i extraconcubinars amb dones exòtiques –Nigra sum, sed formosa- diu la reina de Saba al Càntic dels Càntics i –tothom ho sap- tenia Déu al seu favor, així que ell, agraït, li va consagrar un temple magnífic a Jerusalem, del qual encara hi resta el Mur de les Lamentacions, tot un símbol per al poble jueu.

Venus fou una divinitat de l’antiga Roma assimilada a la deessa grega Afrodita. Se l’associa amb la bellesa, amb l’amor i amb la fecunditat. Se li van erigir nombrosos temples, el primer al bosc de Libitana, a Roma, l’any 295 AC. Juli Cèsar pretenia descendir-ne i instaurà el culte de Venus Genetrix. Ha donat nom a una bona colla d’estàtues femenines associades amb la fertilitat i la bellesa des del Neolític i a nombroses obres d’art de l’Antiguitat, del Renaixament i fins i tot de l’Art Contemporani.

Sóc prou conscient de que tot això, per bé que interessant, no aporta absolutament res de nou. Són referents històrics i mítics de la nostra cultura que no venen de nou a ningú que tingui una formació mitjana, que hagi llegit una mica o que s’hagi interessat mitjanament per aquelles matèries considerades inútils per algunes persones, però que basteixen el complex baluard del coneixement. És el que hom entén per cultura general.

És la cultura general –no l’estudi de la religió- la que ens faculta per entendre una catedral gòtica i els frescos de la Sixtina, però també la Acròpolis, el Taj Mahal o les piràmides de Gizè, el Valle de los Caídos o la Mesquita de Còrdova. Amb això només pretenc desmuntar el raonament del doctor Pujol, l’arquebisbe de Tarragona, i d’altres com ell que afirmen que l’estudi de la religió és necessari per entendre el món que ens envolta.

El doctor Pujol parla de traïció a pares i alumnes d’un determinart col·lectiu que reivindica l’ensenyament de la religió en el supòsit que només s’imparteixi cultura religiosa i ho justifica amb l’article 27 de la Constitució Espanyola. (ara ja sabem que l’assignatura serà de religió-religió, per bé que voluntària i no avaluable)

Res a dir pel que fa al dret dels pares si no fos que moltes vegades entra en contradicció amb els drets del nen. Dret a no ser adoctrinat. Dret a que no se l’enganyi. Dret a que no se’l confongui. Dret a tenir l’oportunitat de triar per sí mateix la seva gnosi, agnosi o credo. Dret a que se li proporcionin les eines per exercir raó i a qüestionar el dogmatisme. Dret, en resum, a convertir-se en una persona adulta, lliure de prejudicis i de sentiments de culpa.
Confesso que em divertiria molt tot això si no fos que em preocupa tant la idea de què s’adoctrini els nens a l’escola, perquè aquesta –i això sí que és trist- pot ser causa de fractura social i conflicte convivencial entre cultures a casa nostra. És ben il·lús el qui es pensi que l’ensenyement de la religió no és adoctrinament i que l’adoctrinament no comporta l’exclusió de les creences de l’altri. El xoc de civilitzacions no només es produirà a les zones de fricció tal com vaticina Samuel Huntington; a més, es produirà a casa nostra, al si de la nostra societat. El conflicte estarà ben servit, creieu-me.

Per sort ja sabem que les classes de religió no seran obligatòries per l’alumnat, però per desgràcia són d’oferta obligada per part de les escoles. Sabiem que la LOE no podia satisfer tothom (o ningú), però cal que digui a qui servirà aquesta llei? doncs bàsicament als integristes catòlics i musulmans ¿O que algú es pensava que els nens musulmans no tenen el mateix dret que els catòlics? doncs sí que el tenen, i els protestants, i els ortodoxos, i els jueus, i els budistes, i els confucianistes i els testimonis de Geovà i els mormons i els de l’església de Filadèlfia, (i no em digueu que això són sectes, el Cristianisme també n’és del Judaisme). Tots ells tenen els mateixos drets. ¿Què li sembla el panorama, doctor? Això també ho trobarà a la Constitució, busqui, busqui...

L’única manera possible de contribució de l’escola pública -i la privada- a la convivència i la pau que tant omple la boca dels defensors de la confessionalitat de l’escola per no dir de la societat sencera, és la transversalitat de l’ensenyement; és a dir, la uniformitat a l’hora de transmetre uns valors convencionals; els mateixos per tothom, uns valors que, a mès de cristians, mal que pesi a algú, han de ser republicans, basats en la justícia social, el respecte per l’altri, l’acceptació de la diversitat, l’amor a la natura i als éssers vius, el respecte per la vida, la propietat i demés drets de l’home, la interiorització dels valors democràtics i el rebuig del feixisme... No, no en necessitem d’integristes. El que ens calen són integradors i vós, doctor, no m’ho sembleu pas d’integrador, i si en voleu ser, perdoneu-me, però no us en sortiu pas.

Dit això voldria fer una reflexió molt seriosa: tot això que s’ha plantejat fins ací podria canviar en els pròxims anys perquè el món és molt dinàmic i les ciències adelanten que és un primor. Si mai s’arribés a assolir mitjançant el coneixement científic la noció d’un déu Creador –perdoneu-me, teòlegs, si dic algun disbarat- aleshores sí que s’hauria d’ensenyar a l’escola com a matèria obligada per a tothom, però segurament s’haurà de replantajar tota la metodologia de comunicació amb la divinitat descoberta perquè, donada la nostra insignificància, no és segur que ens senti quan pretenem que ens escolti.

La vanitat humana ha elevat l’home a la categoria d’un animal superior. Què dic jo, més que un animal superior, a la categoria d’un ésser fisiològic intel·ligent, amb una part immaterial i indestructible que li és immanent, però potser no és veritat, i ho dic amb tot el respecte pels creients, o potser sí, no ho sé, però podria ser que l’Univers fos encara més gran del que som capaças d’imaginar, i tant poblat i amb éssers tant complexos i intel·ligents que l’home al seu costat fos com un miserable cuc. Què dic jo un miserable cuc, fos com un bacteri intranscendent, un subproducte de la Creació oblidat tal volta pel Factor, o desconegut, que seria encara pitjor. Aleshores hauriem de començar per enviar senyals que captessin la seva atenció.

El cert és que, segurament, les noves tecnologies i mètodes per comunicar-nos-hi ens semblaran tan revolucionàries que cauran mites i convencions. La oració i la pregària, que són els mètodes emprats a l’actualitat perdran tota vigència.. Potser haurem d’utilitzar unes màquines potentíssimes –res a veure amb els actuals ordinadors- i també caldrà esbrinar (ja veurem si això serà possible) si el déu del qual hàgim adquirit noció serà l’únic. Si no fos així el monoteísme potser perdrà el seu imperi i tornarà el politeísme o el dualisme gnòstic, qui sap... Em balla pel magí una hipòtesi que gairebé no m’atreveixo a plantejar, i no per irreverent sinó per por d’una realitat que seria aterradora: ¿I si fóssim fills d’un déu menor?


Lo Pep Pelat



+ Publicar el meu comentari