Assaig | Revista 2619/11/2006

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (IX)

La solidaritat és un sentiment i una qualitat bàsicament humanes que la natura no coneix, no coneix la qualitat i molt menys el sentiment. Tampoc no coneix la compassió. La natura ha desenvolupat estratègies de supervivència, a vegades estratègies col·lectives, però no coneix la compassió. El més feble mor, més o menys depressa, més o menys dolorosament, però mor sense remei. La natura es regeix per unes lleis molt rígides, de les quals tampoc no ens n’escapem els humans perquè, mal que ens pesi, en som part. La solidaritat és un tret exclusiu de l’ésser humà i té moltes cares diferents perquè l’ésser que l’ostenta també és polièdric. D’entre totes les qualitats pròpies de l’ésser humà la solidaritat és potse la que més l’ennobleix... Vaja, ja hi tornem a ser, carall de noblesa, quina obsessió... ¿No vam quedar que la noblesa només ens pot venir d’herència, del rei i de la bragueta...? doncs...!! Doncs la solidaritat és la qualitat que més ornamenta i embelleix l’ésser humà, voilà! Tot i això, el sentiment solidari és escàs, altrament el món no seria tal com és. Per si algú encara no ho se n’ha adonat, el món consisteix en un planeta biodiversificat (encara) en el qual l’espècie humana ocupa el nínchol ecològic superior, és a dir, som depredadors de depredadors. Sota el nostre lideratge no hi ha lloc per cap més espècie que no ens serveixi directament i/o competeixi en algun tipus d’espai, d’aliment o d’interès. A més, ens neguem a compartir els recursos amb els nostres congèneres (germans pels cristians) fins al punt de deixar morir de fam gran part de la nostra canalla, perquè la canalla és de tots, eh?

L’amor, en canvi, és un sentiment (i un instint) molt arrelat a la natura. L’amor és mesurable fins i tot químicament, sí , mal que ens pesi, i, en el cas dels humans, està força relacionat amb l’egoisme. L’amor és funcional; així, en totes les espècies superiors (entenem mamífers i aus) hom hi pot trobar l’amor matern. Per què serveix? Per fer les cries grans. Tant bon punt han après a ser autosuficients, les cries es separen de llurs pares (o mare) i aquí s’acaben els rols familiars. Però no en totes les espècies és així, hi ha espècies que sí que viuen en família, i fins i tot en clans, gairebé sempre basats en un matriarcat. Els mascles, en canvi, són més volanders i de vegades són foragitats del grup i requerits només per copular (n’hi ha que estan de sort...). És per això que els humans hem hagut d’inventar l’amor entre home i dona, més ben dit, “l’enamorament”, que no és pas el mateix. L’enamorament no sol durar, però també és funcional, serveix per mantenir unida la parella una bona temporada, suficient perquè permeti de tirar endavant unes cries que, només amb l’esforç de la mare, serien de difícil reeixida; malauradament, aquesta és una altra realitat, a vegades volguda, però el cas és que, l’enamorament, com a tal, no dura gaire (hi pot haver excepcions) Algú també m’ho negarà en base a un desig: voldriem que les coses fossin d’una altre manera, tendim a idealitzar la realitat, però la majoria de vegades, el que hi ha darrera de les parelles, és la rutina, el costum, la seguretat d’una companyia, la por a acarar-nos a una realitat diferent de la quotidiana, de la consolidada, a quelcom que no sigui allò que coneixem bé. Val més boig conegut, es diu, perquè els canvis comporten riscos i el que volem és eludir-los; no obstant els esports d’aventura, els perills no ens agraden. Sortosament també hi trobem companyonia i bona relació dins del món de la parella, més faltaria, però si volem que aquesta relació duri i no acabem de cuguços hi hem de ser damunt (no és el que et penses, pillo...) vull dir que l’hem d’anar conreant, com si fos una planta, una flor, altrament, esdevindrà mústiga en poc temps.

Després hi ha l’amor fraternal, la de pares i fills, germans, parents, etc. Aquesta classe d’amor és una convenció. Ep! no dic que estigui malament ni qüestiono res, però és una convenció, i és més cultural que afectiu, malgrat que a vegades hi trobem una gran afectivitat entre els membres d’una família, però també hi trobem històries horrendes, moltes, massa.

Per això, a les arrels de la civilització judeo-cristiana hi ha un manament que diu Honraràs al pare i a la mare. Honraràs. No, “estimaràs”. Javèh ja va trobar que era massa demanar que els humans “estimessin” els seus pares (també va obviar l’obligació d’estimar els fills) suposo que, ja aleshores, devia considerar que la relació paterno-filial seria tortuosa, entre altres coses perquè, com que no hem pogut triar ni els pares ni els fills, no sempre ens toquen aquells que ens haguera agradat de tenir. No va dubtar, en canvi -pobre il·lús- de reservar-se per a ell aquest setiment, tot monopolitzant-lo. Però vet-ho allà, si més no -i l’important- és la creació del concepte, concepte que després el cristianisme magnificaria fins al punt d’assolir una grandesa extraordinària, inèdita, universal, sobrehumana, divina... i utòpica (snif...), altre cosa és predicar... Em refereixo a l’amor que Jesucrist ens va ensenyar que deviem, no a ta mare, no a ton pare ni a ton germà ni al teu amic ni al teu veí, sinó al teu enemic...!!!

El que soscriu aquesta crònica no té cap rubor en confessar que no és un bon cristià. Per això m'agrada molt una dita àrab en forma de pregària que diu així: Guarda’m Senyor dels meus amics, que dels meus enemics ja me n’ocupo jo.

La veritat, però, és que l’amor, malgrat de ser una paraula tant i tant gastada, no sabem ben bé què és. Sabem que és un sentiment, no sabem si és un sentiment estrictament humà, però que ens agrada ser-ne l’objecte i que ens ho manifestin i que de vegades ens costa molt de manifestar-lo a la persona que és l’objecte del nostre. També coïncidim a veure com una infàmia manifestar amor vers algú sense que sigui veritat, és a dir: fingir-lo. Ara, saber què és, definir-lo, entrar en la seva essència... això ja són figues d’un altre paner. El Pompeu el defineix com una inclinació o afecció viva envers uns persona o cosa, en canvi la GEC diu que és una inclinació o afecció profunda. Com quedem: viva, profunda, potser ambdues coses? El diccionari de la llengua espanyola diu més o menys “vivo afecto o inclinación...” i des de fa poc, la Hiperenciclopèdia del grup EC, en resposta a les demandes d’informació plantejades per la nova societat del coneixement (que bé que sona) hi aporta quelcom, hi afegeix el concepte de desinteressat, que ho aclareix una mica però també ho complica i el de la atracció sexual, que ho complica però enriqueix en els supòsits. El punt comú de totes les definicions, curiosament és la “inclinació” i això sí que diu ben poca cosa i és ben poc aclaridor perquè tan puc inclinar-me sobre algú/algunamillor per besar-lo/besarlamillor com per acoltellar-lo/(......), posem per cas, perquè de l’amor a l’odi hi ha un pas, diuen, jo no ho sé. Total, que no n’hem tret l’aigua clara.

Ara, però, ve Nadal i els aires es vestiran d’una pàtina tan idíl·lica com irreal. Les cançons i els alens es barrejaran amb la fredor de la nit en un cant d’esperança i de bona voluntat. Les campanes dringaran al so de les nadales i naltros menjarem i beurem i farem cagar el tió, i ens desitjarem -potser sincerament- èxit i felicitat i tant bon punt recuperats de la tovor de cor que ens provoca tot plegat, omplirem a vessar els contenidors amb els embolcalls de l’abundor i dels càrrecs de consciència -passades les pàsqües vénen les basques- i cal desprendre’ns-en immediatament, tant dels embolcalls com de les basques.

El Nadal, tanmateix, és més que un esdeveniment comercial. Any rere any commemorem, diuen, el naixament de Jesús de Natzaret, un jueu que va canviar el món. No puc dir -de moment- ni salvar, ni redimir. Si fos així, creguin-me, no celebrariem cap Nadal, cada dia seria Nadal.

I per això, perquè cada dia no és Nadal, els desitjo de tot cor un bon Nadal.




Lo Pep Pelat



+ Publicar el meu comentari