Assaig | Revista 2112/09/2005

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (IV)

La tarda, fugissera i sobeca, lliscava sense suc ni bruc mentre nosaltres, distrets, miràvem per la finestra la patètica nuesa d’aquell noguer la presència del qual marcava, indolent, el ritme estacional. De tot aquell laberíntic brancatge que vèiem dibuixat al cel, aquell dia no se li’n bellugava ni un bri, de fet tota la natura semblava paralitzada, en part pel son invernal i en part per aquella pau comminatòria que no augura res de bo. Tan sols algun pardal passava apressurat, tot pressentint la nit inhòspita que anunciava la grogor d’un cel esquinçat per uns nuvolots de formes grotesques i antropomòrfiques. Aquella pesantor la suportàvem amb una inusual apatia. Les enciclopèdies Álvarez restaven quietes, sense que cap pàgina es girés i els cartipassos dels més petits esperaven indiferents les ratllotades dels llapis mandrosos. El mestre, a la seva taula, feia capcirons i els nois, presa d’una estranya llangor, no es movien dels pupitres ni feien gaire brega. La fressa de fons tampoc no era l’acostumada sinó més somorta, com sorda. Era una tarda plúmbica, gris i pesant. Ja ens havíem cruspit el pa amb formatge ianqui i tothom esperava amb impaciència que passés la mitja hora llarga que encara mancava per sortir. La busca grossa d’aquell rellotge vell que penjava a la paret tampoc no s’hi afanyava, conxorxada amb l’ensopiment general que s’havia apoderat d’aquella tarda funesta.

Aleshores va passar. Algú, no recordo qui, va donar la fatídica notícia; primer, al mestre Don Fermín -ha vuelto a suceder-. El mestre, després de fer les comprovacions oportunes ho comunicà a la resta de la classe. Amb abatiment, però amb ferma gravetat, pronuncià solemne les paraules: muchachos, siento tener que deciros que aquello del viernes pasado ha vuelto a suceder. I només era dimarts... La notícia va ser una bomba, una bursada entusiàstica esclatà i s’apoderà de la classe immediatament. El tedi ja era cosa del passat, ara tot s’havia revestit d’una eufòrica transcendència. Per descomptat que ja no es podria plegar a l’hora aquell dia, una situació d’emergència com aquella requeria la suspensió de tot horari o tasca programada. Jo vaig poder veure, una vegada de les moltes que va succeir, en què consistia aquell esdeveniment tan poc singular. La caca sobreeixia literalment la fusta de la comuna i els bastons, escombres o altres artilugis eren totalment inútils; per tant, el fet de recuperar la normalitat requeria el concurs de personal especialitzat. Per sort no en mancava, ans al contrari, n’hi havia bastants i fins els inexperts -com passa sovint- se les donaven d’entesos amb la intenció se suplantar a aquells que n’eren de debò. Jo, per la meva curta edat, no vaig assolir mai aquesta condició, ni tant sols la d’ajudant, així que mai no vaig poder assaborir les mels de la glòria ni de lluny. Els honors estaven reservats a aquells valents que gairebé ja s’afaitaven els pèls del bigoti.

La petició de voluntaris per part del mestre obtenia una resposta immediata i fulgurant. Com de costum, tota la classe s’alçava com un sol individu proclamant la seva disponibilitat, però la prudència s’imposava a la temeritat i, per tal de garantir l’èxit de la operació, calia escollir amb cura el personal. De fet, el mestre ho tenia molt clar i mai, mai, no va deixar les operacions en mans inexpertes, no fos cas que fracassessin. Així doncs, aquell dia, els quatre xicots de quasi sempre, (jo diria que eren dos oficials i dos aprenents) es van acomiadar i van desaparèixer porta endins, tot desvetllant entre nosaltres forts sentiments de frustració i d’enveja, impregnats com estàvem de l’actitud coratjosa d’aquells valents. Així, ansiosos i mal conformats, ens quedàvem fora, pendents dels aconteixements que es produirien a continuació. Els vint o trenta minuts que durava el procés eren de pura expectació, hi havia molts nervis. La impaciència i el suspens s’apoderava de la classe i una gran incògnita planava sobre tots nosaltres: ¿Quin seria aquest tomb l’objecte obstructor? No ignoràvem que aquest podia ser de naturalesa molt diversa (i sorprenent...). Que recordi, podria comptabilitzar-ne, si més no, quatre de diferents que varen ser els responsables de sengles obstruccions: la primera vegada fou una bata, i s’ha de dir que la operació no va presentar dificultats, malgrat l’aparositat i l’impacte visual (encara veig, com si fos ara, aquell enorme penjoll estranyíssim, irreconeixible, a la punta d’un pal d’escombra i com si l’haguessin sucat en una gran olla de xocolata de motlle).

La segona vegada tot va ser molt més complicat i els tècnics s’hi van haver d’esmerçar de valent perquè l’objecte obstructor va quedar travat i no anava ni amunt ni avall. Recordo amb tota claredat els renecs del primer oficial que se sentien des de fora mentre increpava un dels aprenents -arromenga’m més les mànigues collons, que no ho veus que m’emmerdego la camisa?- Després de patullar-hi més d’una hora i mitja varen treure un buscall dels que portàvem per l’estufa, gairebé tant gruixut com la mateixa canonada i s’hi va formar un tap fortíssim i hermètic. Els xicots van suar la cansalada, però van reeixir. És el cas més difícil que recordo. Se’ls va dispensar una càlida ovació. El tercer cop que va passar no va costar tant perquè l’objecte -un sabatot- era de fàcil extracció, la dificultat va raure en arribar-hi perquè el tap es va formar molt avall. Recordo que aquella va ser la vegada que més es van embrutar, és clar que els records són vagues i t’enganya la memòria hi ha vegades, però tinc la imatge gravada al cervell de quatre cossos de massa amorfa que van sortir d’aquella estança avançant pel passadís amb els braços estesos. No sabíem qui era cadascú d’ells perquè només se’ls veia els ulls. Com que per anar a rentar-se a l’abeurador havien de travessar la classe, allí per on passaven ho anaven embrutant tot i tothom i és clar, el rebombori que es va formar va ser memorable.
Les operacions que es van dur a terme en el cas que ens ocupava al principi no van ser ni de bon tros tant complicades, recordo que només es van embrutar fins els colzes i van sortir a la classe triomfants, amb els braços enlaire i el primer oficial mostrava l’objecte obstructor -una ampolla de llet suïssa- com si fos un trofeig. També se’ls ovacionà.

Com és lògic hi devia haver, si més no, un sabotejador la identitat del qual mai no va ser descoberta ni -que jo recordi- es va endegar cap investigació per descobrir-la, és clar que no interessava, perquè haguera perillat la continuïtat d’aquell ofici.
Aquesta és una de les moltes històries (l’anecdotari no tindria fi) que vaig viure de primera mà en aquella escola franquista del medi rural a mitjans anys cinquanta, potser el 56 o 57. Si n’hi havia de millors, no ho sé, si de pitjors, tampoc.

A la gent de la meva edat o més gran amb la qual vaig compartir aquells dies no cal que els digui res. A la resta de lectors, si és que algú ha tingut la paciència i l’estómac de llegir-me, només els diré que qualsevol coincidència d’aquesta història amb la realitat històrica és del tot intencionada.

Lo Pep Pelat



+ Publicar el meu comentari