Assaig | Revista 1931/01/2005

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (II)

“Muerto el perro, muerta la rabia”..., no conec cap dita equivalent del refranyer català, no vol dir que no hi sigui, és més, quasi segur que n’hi ha algun però no ho puc assegurar perquè no el conec. El que és molt clar és el sentit de la frase, i és terrible si anem a mirar, perquè aplicat expeditivament, sobretot per algú que tingui algun tipus de poder, pot ocasionar les injustícies més horrendes que hom pot imaginar, tanmateix, aquesta lògica és molt eficaç i beneficiosa en moltes situacions reals de la vida quotidiana. El refrany, és parent d’aquell altre que diu: “El fi justifica els mitjans” i d’aquest sí que en sé els orígens, a saber: Maquiavel, i és la síntesi de la seva obra capital, El Princep, i també fa posar els pèls de punta, però pot explicar el comportament d’algú que actuï dràsticament i pot merèixer l’aprovació i l’elogi generals si la causa s’ho val o si el sacrifici que fa és quelcom de propi.

El que no entenc gaire és la postura de l’Església respecte a l’ús dels condons, ¿no és ben estranya? Vejam, ¿què es pretén amb la seva prohibició? Si algú ho sap que m’ho expliqui. Si l’objectiu és la prevenció de les relacions pre-matrimonials o “il·lícites” és gairebé com pretendre ensenyar logaritmes a un conill, a més, la mesura és del tot redundant. ¿Com reaccionariem si en una estació de metro llegíssim un rètol que digués: En aquesta estació està prohibida la sustracció de carteres? o plagiant els vells temps, un rètol a l’entrada d’un nucli urbà: En esta ciudad está prohibida la mendicidad, la blasfemia y el asesinato? ¿Quina solta té això? En el segon exemple tindrien sentit les paraules mendicitat i blasfèmia, però assassinat? ¿No sap tothom que l’assassinat és un delicte es cometi on es cometi? o la sustracció de carteres, no al metro, sino en qualsevol espai? Només ho podriem interpretar des del supòsit que l’administrador ha pres als carteristes i als assassins per idiotes, o més encara, que ha pres per idiotes tots els administrats. Quin sentit tindria un manament que digués: No mateu amb coltell, ¿és important que es mati amb coltell i no amb un còctel de cianur potàsic? Doncs ¿perquè diuen no folleu amb condó quan ja s’ha dit abastament no folleu, a seques? (a seques no és en sec) i ja em perdonareu la duresa de la frase, però la realitat és així de crua.

Conyes a part, jo, quan sigui catòlic, no faré cas d’aquesta prohibició, simplement, si vull mantenir relacions sexuals amb algú, ai! perdó, amb una senyora, cercaré una dona que em vulgui, li faré proposicions (matrimonials) i després d’un temps prudencial de festeig, posem per cas dos anys -o un, va, que les coses van molt de pressa ara- m’hi casaré. Aleshores ja hi podré tenir relacions sexuals, però ocu, només per procrear, la qual cosa em planteja un problema: hauré de cercar una dona molt més jove que jo (ja em va bé...) perquè si la candidata és de la meva edat ja se’ns haurà passat l’arròs, vull dir que ja serà minopàusica, i com que ja no hi haurà la possibilitat de procrear, s’haurà d’entendre que qualsevol relació sexual només busca un plaer il·lícit i, doncs, pecaminós. Bé, cercaré una dona vint anys més jove que jo, i, calculo que, atès que ja tinc una edat i si, com em temo, responc als estàndards dels varons de la nostra província pel que fa a fertilitat, el panorama serà força prometedor (perquè sincerament, per molt catòlic que em torni no voldria pas una llar d’infants...) el futur em somriu i estic molt content perquè se m’obren uns horitzons curulls de felicitat i de temor de Déu.

Mentre no arribi aquest moment, però, el que no puc fer és deixar de cercar el sentit de les coses, el sentit de la vida, el sentit de l’ètica, el sentit de les restriccions làctiques (de làtex) i humanes, incloses les sexuals, i estic fet un embolic, ho confesso. Ja ho deien abans, pensar no és bo..., més exactament: el pensar fa de ruc (oh, jo em pensava...) clatellot!

El cas és que, com que no sóc de natural obedient, cosa que pot ser un impediment a l’hora de dur a terme els meus plans, transcendeixo el Catecisme i em capbusso en les Sagrades Escriptures. Me’n vaig a l’Èxode i, oh! sorpresa, els Manaments de la Llei de Déu no són tal com els vaig aprendre quan vaig fer la comunió. Vaig al sisè manament i, vaja, no ho és aquest, a la Bíblia el sisè és el setè, bé, tant se val, algú es devia descomptar. Diu textualment: “No cometis adulteri” (Ex 20, 14), jo em pensava que era “No fornicaràs”, Condescendent –penso- bé, això és la Llei Mosaica, feta per als jueus, nosaltres som cristians. Me’n vaig a l’Evangeli, passo pàgines i -confesso amb tota humilitat que no sóc cap exegeta- no puc trobar cap prohibició explícita del Mestre pel que fa a la pràctica del sexe heterosexual, simplement no en parla. L’Església es pot recolzar amb Jesús per condemnar l’adulteri, l’homosexualitat, la prostitució, el divorci, fins i tot justificar el celibat sacerdotal (tot molt discutible) però, diegueu-me totxo, no he pogut trobar un passatge on condemni les relacions sexuals.

Me’n vaig a les Cartes de Sant Pau –Tothom sap que Sant Pau era un os dur de rosegar, fins i tot per Sant Pere...Però Pau tracta el tema d’una manera molt més desenfadada de com ho ha fet la jerarquia eclesiàstica: “És bo abstenir-se de relacions sexuals, però per evitar comportaments inmorals val més que cada home tingui la seva pròpia muller i cada dona el seu propi marit...”(I Ga 7, 1-2), Res a veure amb les amenaces apocalíptiques que tots hem sentit per les trones; Sant Pau recomana un ideal d’estil de vida.

Com sempre, si volem trobar respostes satisfactòries hem d’anar a raure als Pares de l’Església posteriors a Sant Pau i als prínceps de l'Església. La majoria van carregar amb duresa contra les pràctiques sexuals, però compte, després de caure (tampoc tots) en l’ús i l’abús de la carn. El cas més xocant és el de Sant Agustí, que confessà a les seves memòries que va consumir tota la seva energia i dilapidar tota la seva fotuna en la lascívia i la prostitució i m’estalviaré més exemples perquè no és la intenció del que signa aquesta crònica de ferir susceptibilitats, però són ben abundants, a fe de Déu.

La pregunta és: ¿Per què l’Església esmerça tants esforços en una causa que d’antuvi té perduda? ¿I per què tanta energia en promoure la castetat i no la diligència, la templança, l’abstinència o fins i tot la caritat sent com són les virtuds oposades a llurs respectius pecats capitals?

-Per les conseqüències, dirà algú. És veritat; el sexe irresponsable pot tenir un preu molt amarg, més que un tip de faves, posem per cas. Però si el fet d’atipar-se de faves atempta contra la gula i el fet de fer un casquet contra la luxúria, ¿per què es criminalitza tant una cosa i es tolera l’altra? ¿No es cerca igualment el plaer i, de pas, la satisfacció d’una necessitat en ambdós supòsits? (o a l’inrevés) ¿No seria més rendible dirigir una part de tants esforços en la prevenció, la informació i l’educació? i per què no, en màquines expenedores? (d’ús opcional, mai amb coacció) perquè, siguem seriosos; tots sabem que mai, mai, ningú no assolirà l’ideal d’una societat casta, ¿que per què no? doncs perquè el sexe és una bèstia indòmita,i tossuda també, mal que ens pesi. En conseqüència, per aquesta tossuderia de la vida, el planeta és viu i biodiversificat (que duri). Per si algú no ho sap, els éssers vius que han utilitzat el sexe com a estratègia per reproduir-se i perpetuar llurs espècies, tot i adaptant-se a la dinàmica d’un món canviant, han pagat amb la vida. Sí, per això ens morim, perquè els nostres ancestres més remots van preferir ser mortals amb sexe que gaudir d’una immortalitat anodina, asexuada i insulsa, atrament, tots seriem amebes, amb l’avorrida que deu ser la vida de les amebes..., però mira, no es moren. I així s’entén com després de sacrificar la vida eterna per “allò”, ningú no vulgui renunciar a “allò” per assolir la Vida Eterna, és lògic.

Pel que fa a la promiscuïtat sexual, quan es diu que és una pràctica pecaminosa, una mica sí que hi estic d’acord, perquè tot plaer és interessat, és voluptuós i és arriscat i el plaer sexual el més arriscat de tots després de la motocicleta, per això ens cal el casc per practicar el motociclisme, per bé que sabem que la protecció que ens proporciona no és del cent per cent. Jo, però, estaré salvat, perquè quan trobi una dona, vint anys més jove que un servidor, disposada a casar-se amb un pecador penedit, com Sant Agustí... la vida em somriurà; una nova aurora se m’atansa amb uns colors més vius que mai, i pressento, com un Job esperançat, que l’esdevenidor, ja a tocar, m’acarona, curull de felicitat i de temor de Déu.


Lo Pep Pelat



+ Publicar el meu comentari