Assaig | Revista 1816/11/2004

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (I)

“Never send to ask for whom the bell tolls, it tolls for you” John Done, poeta britànic del S.XIX, que traduït vindria a ser: “No preguntis mai per qui toquen les campanes, toquen per tu”.

Hemingwey va utilitzar aquests versets com a epitafi per la seva novel·la “Per a qui toquen les campanes” Al final, avorrit i malalt es va suïcidar, va desertar de la vida o es va aplicar l’eutanàsia, ves a saber...

Qualsevol d’aquestes distintes maneres de dir-ho menen al mateix desenllaç: el de llevar-se la vida un mateix. Si els qui opten per aquesta manera d’anar-se’n restessin amb els vius una temporadeta potser serien detinguts i jutjats per homicides, car la vida que s’han llevat, segons com es miri, no els pertanyia en realitat. D’acord amb la tradició catòlica i els mandats de l’Església la vida només la pot llevar qui l’atorga, és a dir, Déu.

Si l’executor actua per encàrrec la cosa és ben diferent perquè l’homicida resta viu i sí, que se’l pot jutjar, mal sigui pel fet d’ajudar algú a donar el pas definitiu perquè tot sol no se’n sortiria –obviem la cita d’en Sampedro perquè vull fugir dels tòpics i no vull utilitzar cap mort per a suplir qualsevol pobresa argumental–

Hi ha pocs països que s’hagin atrevit a legislar sobre aquesta matèria –l’eutanàsia- perquè és espinosa. Però ¿per què és espinosa? Doncs perquè a la nostra civilització hi ha un percentatge de creients catòlics (i d’objectors no catòlics) que seguint les directrius vaticanes (o de la seva consciència) s’hi oposen frontalment. ¿I d’on ve aquesta oposició tan ferma? Aquí confesso que em sento una mica perdut. El que no he pogut trobar a l’Evangeli és un referent prou vàlid que impulsi a la condemna aferrissada de l’eutanàsia. Sí que Jesús digué: “Jo sóc la llum i la vida” i que se sàpiga no la va aplicar mai, però és que ell tenia la facultat de sanar, hauria estat ridícul que l’hagués aplicada. A més, Jesús era un home cultivat, no hi ha cap dubte, no sabem gairebé res de la seva vida anterior a la coneguda com a pública, perquè els evangelis canònics no en parlen i els apòcrifs són menys creïbles que els canònics, però no tinc cap dubte que era un home culte, probablement va viatjar, va tenir contactes amb el món oriental i va beure d’aquelles fonts i també podia haver adquirit coneixements de l’antiga Grècia que com és sabut era un poble preocupat pel coneixement però també per la moral.

Al segle V a. c. Hipòcrates exigia als metges que s’havien format a la seva escola que juressin un protocol (o codi ètic) abans d’exercir com a tals; el coneixem com a jurament hipocràtic, el qual, com calia esperar, no passa per alt el problema dels malalts terminals i no deix aquest assumpte al descobert. En un dels punts d’aquest protocol el nou metge havia de jurar que no donaria verí a ningú, per més que li demanessin i en un altre que no utilitzaria el ganivet, però també afegia que això ho deixaria per a altres que se n’ocupen. És més que probable que Jesús conegués l’existència d’aquest protocol, però no ho sabem perquè l’Evangeli no en parla. Sí que sabem que era sensible al sofriment de les persones i, de fet, part de la seva obra es va basar en alleugerar-lo. En tot cas, en no tenir una condemna explícita per part d’ell, no sabem què en pensava exactament, tanmateix podem deduir que aquesta pràctica no l’escandalitzava, per tant, qui vulgui condemnar que condemni però en aquest cas no sembla raonable de fer-ho en nom de Jesucrist.

¿Què ens queda? Els Pares de l’Església, que han estat els intèrprets oficials de la paraula de Jesús, però no perdem de vista que es van atribuir ells mateixos el do de la infal·libilitat papal per obra de Lleó I el Gran en el S.V. Més endavant el papa Joan XXII (s. XIV) va derogar aquesta prerrogativa, qualificant-la d’obra del diable i no va ser fins mitjans del s. XIX, per obra del papa Pius IX, que es redefiní la infal·libilitat papal en el concili Vaticà I, reduint-la a l’àmbit estrictament dogmàtic, I no cal anar més enllà, cal reconèixer el dret de l’Església a dictar normes als seus fidels en matèries de fe, de disciplina i de moral, més faltaria...

Des del punt de vista de la moral seglar o laica, només podem dir que és una matèria legislable i que, malauradament és d’aquells assumptes que, traduïts en projecte de llei i debatut en un parlament, el seu reeiximent dependria no només de la composició política de la cambra en aquell moment. Si hi hagués majoria de parlamentaris de “tradició cristiana” no seria possible la seva aprovació, però tampoc no estaria assegurada amb una altra composició. Les lleis del divorci i la de l’avortament no presentaven càrrecs de consciència importants i, doncs, només va caldre una aritmètica parlamentària favorable per fer-les realitat. Ara el cas és diferent i, fins ara, cap grup no ha presentat un projecte en aquest sentit, i no és per casualitat.

El que sorprèn és que per oposar-se a qualsevol llei progressista els conservadors ho facin en nom de la seva ascendència cristiana perquè Jesús podia ser qualsevol cosa, però encara no m’he trobat ningú que s’hagi atrevit a qualificar-lo de conservador, i, tanmateix, n’era...! (“Però és més fàcil que passin el cel i la terra que no pas que caigui una sola coma de la Llei”, Lc 16, 17) i jueu, també.

També hem de dir que entre seglars i laics hi ha molt de recel a l’hora d’afrontar aquest assumpte, i aquest recel té origen en la por. Quan hom s’enfronta amb allò transcendental és assaltat per dubtes, perquè s’enfronta amb allò desconegut i també, és presa de la por. Però la por és quelcom que s’ha de combatre, per bé que en mesura, perquè si la perdéssim del tot ens convertiríem en temeraris i ens podríem estavellar. Aristòtil deia –no puc evitar d’anar a raure a les arrels clàssiques o judeocristianes- que entre la covardia i la temeritat hi ha una virtut inestimable: el valor.

I segurament que la clau la tenim aquí. Creients i no creients coincidim tots en un punt: ens horroritza el sofriment, més que la mateixa mort. També coincidim en que combatre el dolor és lícit. També coincidim i acceptem mesures com l’administració de narcòtics en malalts terminals tot i sabent que els escurcen la vida. I també, diria jo, en l’aplicació de l’eutanàsia passiva (que de fet ja es practica). El que ens separa és una qüestió de grau, però en el fons volem el mateix, estalviar-nos patiments.

Tornant a Grècia també citaré un home d’un tarannà molt pragmàtic que es deia Epicur (S.IV-III aC.), que va fer escola, l’Escola Epicúrea, i ensenyava als seus alumnes que per por als déus no s’ha de deixar de fer res i que la mort no és quelcom que ens afecti, perquè quan ella és nosaltres ja no hi som.

Finalment, en nom del progrés responsable, no ens escandalitzem per raons dogmàtiques, perquè com hem vist, quan ens atrevim a profunditzar, i a aplicar la raó lliurement, trontollen els fonaments de qualsevol fe, per arrelada que estigui i sigui del caire que sigui. De fet, creients i laics ens hem de situar al costat de la vida, de la vida digna, de la vida de qualitat, i no la sobrevalorem, sisplau, més que en la seva justa mesura perquè la “VIDA” així, en majúscules, és un bé suprem, però la vida miserable és una condemna injusta i horrorosa. Tard o d’hora s’haurà d’afrontar el problema legalment. Un ampli consens seria el desitjable per tal de fer una bona llei, amb una condició sine qua non: que no sigui d’aplicació obligatòria per a ningú.

Lo Pep Pelat