La nostra gent - Homenatges | Revista 78

Les causes obertes

Fou el febrer de l’any 1993 quan vaig conèixer en Xavier Joanpere Olivé en una marxa solidària a Guatemala, juntament amb vint-i-tres catalans més, per donar suport a les Comunidades de Población en Resistencia (CPR). Va ser una ocasió per fer noves amistats. La més destacada fou amb els companys bisbes Alvaro Ramazzini, Julio Cabrera i Pere Casaldàlga. A partir de llavors la nostra amistat es va consolidar plenament. Com a mínim dos cops l’any venia a Girona a casa meva. Gaudíem molt compartint lluites, esperances i somnis amb senzillesa i bon humor. Vuit dies abans del seu traspàs havíem estat mitja hora al telèfon fent-la petar. He de donar gràcies per haver estat tan afortunat d´haver tingut el grandiós amic Xavier.

Entre les innumerables activitats que havíem compartit destaco la del març del 2001, quan vam participar a la marxa Zapatista. Més endavant amb la campanya de l´Agenda Llatinoamericana anomenada “d´Anada i Tornada”, vam viatjar a Centreamèrica durant quatre anys. Recordo que al barri marginal de Peronia de Guatemala, vam presenciar l’assassinat d´un jove. La violència hi està a l’ordre del dia. Les bandes atemoreixen qualsevol persona o grup i la marginació i la pobresa extrema es constata en tot: les cases, la roba, el menjar, la manca d’aigua, de medicaments i de metges. Vam participar en un “conversatorio” i en Xavier va dir: mentre aquest barri tingui grans esglésies i no tingui bones escoles estaran en fals. Sovint ens repetia que: Agenda és allò que hem de fer: compromís, acció, militància.

Durant tres anys va participar amb escrits a l'Agenda que són digitalitzats a: www.llatinoamericana.org. El 2012 ja deia: “Es critica el franquisme però no la seva herència”. El 2002: “Els pobles es rebel·len i desemmascaren les falses democràcies”. El 2001: “Les causes són pendents i només es perden aquelles que s’obliden o abandonen”. Aquesta última frase està en consonància amb aquelles del seu amic i admirat Pere Casaldàliga: “Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit. Valen més les meves causes que la meva vida”.

L'últim acte que vaig compartir amb en Xavier va ser la presentació de l'Agenda 2019 a Reus i em va dir que era el primer acte públic en què participava després de la seva malaltia. L'amic comú Joan Surroca de Torroella de Montgrí que venia acompanyat de la seva dona, l’Anna Maria, molt delicada de salut, va dir que, sobretot, havia acceptat de participar en l’acte de l’Agenda per abraçar en Xavier. I va ser l'última abraçada.

El seu caràcter per impulsar multitud d’iniciatives humanistes i de potenciació dels valors humans, el seu tarannà, la seva manera de fer, de dir les coses, era molt especial. La seva força era la veritat. Ell va lluitar sempre per als bastonejats, un testimoni excepcional de compromís, un amic estimat que és i serà un estímul per continuar treballant per aconseguir una societat mes justa i fraternal. Avui i sempre en Xavier és ben vigent i el seu testimoniatge ens dóna força per continuar aprofundint en els camins de l’autenticitat, en la lluita per les causes pendents i obertes.