Història local | Revista 801/06/2002

L’enigma de les tres palmeres

L’afany de superació que caracteritza la nostra tan particular manera de treballar ens ha dut a enfrontar-nos a un dels més complicats atzucacs que mai hem pogut tenir a les nostres mans. Estem parlant del misteriós enigma que gira al voltant d’una curiosa formació de palmeres que hi ha al terme de Vilaplana.

Tot va començar un dels dies que vam destinar l’objectiu del nostre àmbit d’actuació cap a l’exterior del nostre lloc de treball habitual, tan hermètic i asèptic:
En efecte, aprofitant que les darreres jornades de treball havien esdevingut inacabables i que l’esgotament ja començava a fer aparició, vam autoimposar-nos un petit descans en forma de passeig pel poble. Aleshores, la que havia de ser una escassa sortida, aviat es va convertir en àvida captació de l’agradabilíssima, tot i que quasi imperceptible, fresqueta canicular que la marinada ens brindava a través de les moreres de la font del carrer Nou. Però, tot i que la previsió que havíem fet era que això havia de permetre’ns un reviscolament muscular (vist l’incipent entumiment acumulat per la inactivitat i l’intens treball sedentari), aviat vam poder comprovar com les previsions no s’adequarien a la realitat.

Una més que agradable conversa amb els convilatans que aleshores compartien amb nosaltres aquella estoneta d’esbarjo, es va començar a decantar cap a una mena d’acostament a la botànica amateur sobre la vegetació autòctona del poble de Vilaplana, concretada, quasi exclusivament, en el tema de les palmeres.

Aquella conversa ens va empentar a endegar un nou treball sobre les Històries Verdaderes del poble. En efecte, tals revelacions ens van dur a haver de comprovar com, una vegada situats sobre el mapa, els tres únics exemplars del gènere Palmae Hospitaletensis que hi ha al terme, dibuixen un triangle equilàter, alineat en quadrangulació gairebé perfecta.

El més curiós i extraordinari del cas és, però, que aquests tres exemplars d’una espècie tan rara de trobar a les nostres contrades (i que tan habitual és a les comarques del Barcelonès, on sembla que hi va fer cap provinent de zones més meridionals de la península), van ser incorporats al terme de Vilaplana, segons conta la llegenda, per un personatge del qual només ens ha quedat el seu nom i renom (en Pepet de can Txorro), d’ofici taxidermista.

Un segon nivell del nostre estudi ens va dur a localitzar les més que previsibles relacions de tot el que s’ha plantejat fins ara amb altres evidències, que feien preveure un idèntic origen. En aquest ordre de coses vam poder comprovar com a la majoria dels pessebres de les llars de Vilaplana (molt possiblement per inèrcia, atès que no hem pogut constatar cap explicació amb unes mínimes garanties de rigor científic), s’hi col·loquen tres palmeretes artificials, formant un triangle, amb un foc al bell mig que escalfa un grup de pastorets.

Davant d’aquestes evidències inequívoques de vèrtex tel·luro-magnètic (àmpliament definit i tractat al llibre “Weisstermendorfen und aus Hoenentrophorm”, del prestigiós i reconegut doctor en parapsicologia i paraciències bavarès, Karl Hethes), aviat vam concloure que el que tractava d’assenyalar era alguna forma d’”Umbilicum Mundi”, generador de poders i potenciador vigorós d’entitats suprasensorials provinents del més enllà (tan habituals en els rituals i sacrificis preibers).

Més endavant, la localització del centre d’aquest “Triangulum Maximae” (que identifica i delimita el posicionament de les palmeres) va esdevenir d’extremada necessitat. Calia definir la causa embrionària i els motius explicatius d’aquell sistema de forces de desconeguda potència. Tot es va anar esclarint just a partir del moment en el qual es va poder situar aquell, fins aleshores, desconegut centre (per la qual cosa hem d’agrair la més que inestimable col·laboració del S.I.P.I., Smithsonian Institute of Paleontological Investigations, i més concretament a l’eminent doctor en Topografia Seqüencial Comparada, Sebastian Mooh Lee, el qual ens ha proporcionat els estris necessaris per poder fer aquests càlculs topogràfics amb la precisió que la pròpia ocasió demanava). Finalment, aquest punt es va poder localitzar molt a prop del centre de la plaça de la Vila.

A tot això hi hem de sumar la troballa (molt a prop de tan especial origen de forces) d’un jaciment d’immens valor arqueològic, compost de restes de pintures que mostren nítidament formes d’arbres tropicals, molt semblants als esmentats anteriorment. Aquest event no ha fet més que confirmar el nexe existent entre tot això que estem explicant i l’encara actual pervivència d’un ritual ancestral, basat en la decoració de les vestidures més nobles amb motius vegetals de vius i alegres colors (tan freqüent entre les ètnies iberes i que encara es manté en els nostres dies sota la forma de camises decorades o ”hawaianes”).

Per tot això que hem anat plantejant fins aquí i de ben segur, també, gràcies als capricis del destí (hàbilment guiats per les sàvies gents del magnífic poble de Vilaplana, que ens ajuden a caminar en les nostres investigacions i als quals agrairem per sempre més la seva mai prou valorada col·laboració), podem concloure que el lloc que actualment ocupa la plaça de la Vila (centre neuràlgic del poble), hauria albergat en el seu temps la que devia ser la llar d’aquell personatge tan misteriós anomenat per tothom Pepito de cal Txorro (o “Pepito de les Palmeres”). A més, cal notar que precisament al mateix indret, o molt a prop, s’hi ha establert també quatre dels recintes considerats com més sagrats i/o de culte: l’església, l’ajuntament, una botiga d’avituallaments i la sucursal d’un conegut banc. Fet que respondria a la necessitat peremptòria que, des de l’albada dels temps, l’home sempre ha tingut d’aglutinar, apropar-se i apropiar-se d’un centre de forces tel·lúric o supranatural amb el clar objectiu d’obtenir-ne el Poder Vital que li permetés guiar el seu grup.

Pep Mestre Anguera