Contes | Revista 1210/06/2003

L'enanito saltarin

Maria Garcia. 70 anys.

De petites jugàvem molt, tot el dia érem pels carrers. Les meves amigues eren la Mariana Ritu, la Pilarin i la Roser Bruno.

Jugàvem a amagar, a corda, a boles, a patacons, a “palet”(bocí de ferro que ens donava el Rosendo per jugar a fer punteria), a “rodu”(aro, que trèiem de les llantes de les bicis velles), a Pim Pom (n’hi havia un a cal Bruno), a piso (xarranca), a futbol, a frontó...

Quan ens cansàvem, anàvem a passejar per les parades del Cama i saltàvem pels marges, i el “Cames”, que tenia molt mal caràcter, ens empaitava amb un bastó.

A la carretera hi havia molts cabirons dels pins que tallaven, en posàvem un de travesser i fèiem un gronxador. Al vespre ens enfilàvem als carros que arribaven del tros i al camió del peix.

També jugàvem molt al riu. Hi caçàvem crancs, de vegades fins i tot de nit.
Els contes que recordo els vaig escoltar a la ràdio i són els clàssics : la caputxeta, la Blancaneus, etc. Jo he explicat molt “L’enanito saltarin”, que avui us explico aquí :

L‘ENANITO SALTARIN

Hi havia una vegada un moliner que tenia una filla molt guapa. Un dia, el príncep d’aquell país va anar a passejar prop del molí i es va enamorar de la noia.

El moliner li va dir :
-És tan llesta la meva filla que fins i tot la palla del blat fa tornar or.
Amb això que la filla del moliner es va posar a plorar; i plora que plora fins que se li va presentar un nano per art de màgia, i li va preguntar per què plorava. Ella li va explicar que son pare havia dit al príncep que ella feia tornar la palla or i no era veritat.

El nano, fent saltirons, li va dir:
- Jo faré tornar la palla or, si el primer fill que tens amb el príncep me’l dónes.

Ella hi va estar d’acord.

El príncep i la filla del moliner es van casar i van tindre un fill. Quan la mare l’estava fent adormir se li presenta el nano dalt de la finestra. Ella, espantada, li diu :
- Què véns a fer?

I el nano:
-Que no te’n recordes ? Vinc a buscar el teu fill.

I ella plora que plora.
- No me’l prenguis, que és el que més m’estimo del món.

I ell li va fer un altre tracte:
-Si endevines com em dic no te’l prendré - i amb aquestes paraules va desaparèixer.

La princesa va fer anar els soldats i tots els súbdits a buscar el nan.

El van trobar dalt d’una muntanyeta, saltant al voltant del foc, cantant :
- Nadie sabrà que me llaman “el enano saltarin”...

Quan la princesa tornava a fer dormir el fill, se li tornà a presentar l’enano que saltant, saltant, li preguntava com es deia. I ella li contestava :
-Potser Pere, potser Joan, potser Marc...

Al final després de veure’l saltar li va dir :
-Potser et dius ”l’enano saltarin”.

En aquell moment l’enano va desaparèixer envoltat de fum i els prínceps i el seu fill van ser feliços menjant anissos i “nunca mas se supo de l’enano saltarin”.

Maria Garcia