Articles | Revista 912/10/2002

L'avellana, un problema de tots

“Sóc pagès i a ningú envejo per un ofici millor
i de petit que terrejo regant els camps de suor,
quan la feina n’és pesada tanco els ulls i tiro endavant
i amb el seny empunyo l’eina
aquesta cançó vaig cantant”.

Sovint la padrina Remei em contava aquesta rondalla que mostra tant la duresa com l’orgull d’aquesta feina. De fet, ella pertanyia a una època en què més del 30% de la població es dedicava a les feines del camp i, als pobles, gairebé tothom.

Actualment tot és al revés, poques persones es dediquen a l’agricultura i moltes ho fan perquè no tenen alternativa; altres, els jubilats, continuen tenint cura de la terra perquè és la seva vida. Tota la seva vida. Mai no es pot generalitzar, i a l’actualitat encara hi ha sectors agrícoles en els quals les coses no van tan malament, tot i això, la continuïtat, fins i tot per a ells es veu difícil.

El cas de l’avellana és dramàtic, en cada bugada perdem un llençol i cada anyada pagesos, i per acabar-ho d’adobar tants anys de reivindicacions continuades creen un clima de rebuig social que alguna premsa s’encarrega d’alimentar: que si els pagesos estan subvencionats, que mai no en tenen prou, que sempre ploren, que als altres sectors tothom s’ha d’espavilar, etc., etc., etc.

Quan no, surten arguments de molta transcendència i es reclama als productors agrícoles la solidaritat amb els països pobres que els governs no han tingut mai com si els pagesos d’aquí fossin culpables de la pobresa a Turquia i no el resultat d’unes relacions desiguals provocades pels desequilibris regionals i dictades pel comerç i el lliure mercat que la globalització abandera. A tot això cal afegir-hi, moltes vegades ,la pressió familiar, la pèrdua de renda, la inseguretat en les collites, la poca protecció social que pressionen a l’abandonament de la feina i a la recerca, molt legítima, d’un sou segur lluny de la terra.

Darrera aquests arguments s’amaguen mitges veritats i moltes mentides. És veritat que alguns pagesos reben ajudes, però cal recordar que de sempre l’única política comuna de la UE ha estat la Política Agrària (PAC), però aquesta representa menys del 0’1% del Producte Interior Brut de la Comunitat. També cal recordar que l’agricultura mediterrània és menystinguda per les ajudes comunitàries.

Què s’amaga, doncs, darrera d’aquest discurs contrari a contribuir al manteniment de les produccions agràries? Per una banda l’interès de les grans empreses agroalimentàries per fer-se amb el control del comerç, que no de les produccions, ja que es deixen a les famílies. Per altra, banda l’ampliació de la comunitat cap als països de l’Est comportarà un increment de la despesa de la PAC que cal limitar, es a dir, els països rics ja no estan disposats a gastar més diners per a l’acompliment d’un dels principis bàsics del tractat de Roma: tenir aliments suficients a un preu assequible per a les famílies al mateix temps que s’equipara la renda dels pagesos a la dels altres sectors productius.

Per altar banda, no és precisament l’agricultura que rep ajudes la que crea els problemes de salut i contaminació associada a les activitats agràries. Són precisament aquelles que s’han pogut adaptar al model més productivista les que creen els problemes més greus per al conjunt de la societat: contaminació per nitrats dels aqüífers, pestes porcines, pollastres amb dioxines, abús de fitosanitaris, etc. És el preu altíssim que s’ha de pagar per tenir aliments en quantitat econòmics i que en el futur caldrà que des de Brussel·les es plantegi de posar-hi remei.

Actualment les administracions gestionen molts recursos (diners) i és la seva responsabilitat la de gestionar-los correctament. No pot ser que cada vegada menys persones es facin càrrec de més superfície i la recompensa econòmica i social sigui menor. Això comporta un futur amb grans deserts humans i un país desequilibrat, desestructurat i car de gestionar tal i com ens explicava l’any passat a Vilaplana en Pep Riera.

Cal girar el mitjó a aquest discurs. Els pagesos no volem més subvencions. Volem que s’inverteixi en el camp. De la mateixa manera que quan es fan carreteres no es diu que es subvenciona les empreses constructores, sinó que s’inverteix en infraestructures, que quan es fan escoles, no es subvencionen els professors sinó que s’inverteix en educació, que quan es fan hospitals no es subvencionen els metges, sinó que s’inverteix en salut, que quan es crea la Policia Autonòmica no es subvencionen els Mossos d’Esquadra, sinó que s’inverteix en seguretat. I així un etcètera tan llarg com sigueu capaços de rumiar.

Per tant, als pagesos no se’ls ha de subvencionar ja que subvencionar és gastar. S’ha d’invertir en el camp, ja que invertir significa crear una millor situació per al futur. Els diners que han de rebre els pagesos són per tant una inversió destinada al manteniment de les produccions de qualitat, dels pobles, del paisatge, de la cultura. Són una inversió destinada a facilitar el reequilibri territorial, a la lluita contra els incendis, a la lluita contra l’erosió. Són també una inversió que permet la diversificació econòmica de les zones rurals perquè permeten el desenvolupament del turisme rural, eviten el despoblament i han d’assegurar uns serveis mínims i de qualitat a tot el territori i per a tota la població, tant si son del camp com si no.
És hora ja de decidir quin país volem en el futur, quin territori volem deixar en herència, quins paisatges volem mantenir, quins pobles volem, quins aliments hem de menjar i quina qualitat han de tenir.

Per tot això, el problema dels pagesos de l’avellana no es un problema individual, és un problema del conjunt de la societat i les diferents administracions hi hauran d’invertir els diners que calgui per tal que la funció i les tasques dels pagesos es vegin recompensades de forma que s’asseguri el seu manteniment i el relleu generacional. Des de Brussel·les hi hauran de destinar recursos, des de Madrid també, però pel que fa a l’avellana, qui s’haurà de mullar i ben mullar haurà de ser la Generalitat de Catalunya, perquè la producció de l’avellana és quasi exclusiva de Catalunya. Però perquè ho facin els uns i els altres, caldrà que el conjunt de la societat prengui consciència que el problema de l’avellana no és una suma de molts problemes individuals, i a vegades dramàtics, el problema de l’avellana és un problema de tots. Confiem que quan es tingui consciència de tot això no sigui massa tard. De fet l’esperança és l’últim que es perd, però quan l’esperança es manté amb caritat vol dir que es camina cap a la misèria.
Jaume Salvat



+ Publicar el meu comentari