Literatura - Contes | Revista 67

L'aranya trencada

L’escenari on passen els fets té lloc en un àtic de luxe a New York. Concretament,  al número 77 de la Setena Avinguda de Manhattan, on resideix la família Hudson. La Sra. Hudson ha de fer reformes al pis a causa d’un escapament d’aigua que li ha podrit  algunes zones del parquet de caoba de la sala més noble i espaiosa de la casa. Aquesta té unes vistes precioses a Central Park. Aprofitant que ha de renovar l’entarimat del terra, ha decidit pintar l’àtic sencer. Les parets no estan mal conservades,  però l’estuc de gota està passat de moda i vol que, a més de restaurar la pintura, li allisin les parets. El sostre de la sala noble té motllures neoclàssiques. L’un i les altres estan pintades de blanc setinat, però el conjunt ja està una mica engroguit pel pas del temps. Al centre, hi penja un gran llum d’aranya de dos pisos de 7 braços, dels quals s’hi despengen centenars de llàgrimes de vidre que tentinegen i tornassolen les incomptables llums de les minúscules bombetes. És un llum antic i valuós que li van regalar els sogres quan es va casar. És la peça que més li agrada i que mai deixa de mostrar orgullosa quan la visiten els seus convidats.
 
Són les 6 del matí a la Gran Poma d’Or i la ciutat comença a despertar. La Sra. Hudson ha començat a obrir els ulls ja que les reformes la tenen il·lusionada però també neguitosa. Una amiga seva amb la que comparteix estones al gimnàs li va recomanar una empresa de pintura de Queens. Li va explicar que són força competents i no gaire cars. El pressupost el va trobar ajustat. A més, no fa gaires dies havia parlat amb el cap de l’empresa i li va semblar un home responsable. Li va explicar tots els detalls de com durien a terme la feina i de quins serien els colors més adients per ambientar el seu pis. Li va donar confiança. No calia fer-se amb el servei de cap decorador. Ella tenia prou criteri i no volia despeses supèrflues.  
 
La Sra. Hudson s’aixeca del llit sense despertar al seu marit, es posa sigil·losament les sabatilles de roba vellutada  i se’n va cap a la cuina a preparar-se un bon cafè. Vol estar ben desperta quan li arribin de bon matí els pintors que ha contractat.

Mentrestant a la mateixa hora del matí, als afores de Manhattan, concretament en un magatzem del barri de Queen’s, dos operaris i el cap de l’empresa TUNING AND DECORAITING PAINTERS estan carregant la furgoneta de l’empresa per anar per primera vegada a treballar al luxós districte, on els han encarregat una suculenta feina. El seu cap, en Paco Méndez, és un mexicà grassonet, una mica calb i ja entrat en anys. Porta 27 anys treballant en aquell barri, on després de molts anys de rosegar molts ossos,  finalment ha pogut prosperar. Ja feia temps que volia ampliar la seva clientela i aquesta serà una gran ocasió per canviar de lliga i poder jugar en una divisió superior. És geniüt i ambiciós. Des que va arribar tenia el somni americà de triomfar clavat al moll de l’os. Una de les claus, segons el seu projecte, era tenir al seu càrrec treballadors competents que li donessin bona publicitat, i és clar, substanciosos beneficis.  El seu encarregat, Desiderio Buendia, és un dominicà de pell fosc canyella que porta 7 anys a l’empresa. És un bon home, treballador, tranquil i molt curós en la seva feina. Mai li ha fallat.

A causa del gran volum de feina pel boom immobiliari, l’empresari Méndez no fa gaire que s’ha vist obligat a contractar a Lu Txing, un xinès de dinou anys mig il·legal, d’ulls amb forma de trau i de pell esgrogueïda. És  camallarg i una mica desmanegat i ja fa dies que vagarejava mig perdut pel barri. Quan el va entrevistar, no li va causar massa bona impressió perquè el veia massa atabalat i parlava un anglès macarrònic, amanit de vegades amb paraules estranyes que va pensar que devien provenir del xinès mandarí. Per adobar-ho,  parlava tan fluix que no l’acabava d’entendre prou bé.
- Parla més fort i més clar, xino dels kullons- va etzibar, en Méndez, cridant-li a la cara.
 
Però en Lu Txing tenia a favor seu que era prudent, educat  i molt voluntariós. I no li replicava mai, ni li deia el que realment pensava. En realitat, l’engegaria a la puta merda i li diria que es fotés els seus bruts diners pel forat del cul. Però el jove necessitava aquella feina com fos. Feia temps que la cercava i no tindria gaires més oportunitats en aquella mena de selva urbanita plena de llops cobdiciosos. Finalment, l’empresari li va fer un contracte escombraria i el va posar en plantilla. A en Lu Txing no li agradava el menyspreu amb que el tractava aquell panxut fastigós que tenia com a cap. Però no tenir mai ni un dòlar és molt cru.  I més en aquella ciutat on tot es mesurava pel valor dels diners.

Al cap de mitja hora, és a dir, les 6,30 a.m., ni més ni menys, la furgoneta ha quedat carregada amb tots els materials necessaris per realitzar la  feina estipulada i donar-li una bona queixalada a la Gran Poma d’Or.

A les 8 en punt del matí, la Sra. Hudson escolta el so conegut del timbre de la porta del seu luxós àtic. Mira pel intèrfon i veu que són els pintors. Prem el botó per obrir-los la porta de baix al carrer. Veu que porten un mono blanc amb un logotip ostentós i una mica friqui de l'empresa en el que es dibuixa un corró tenyit de groc amb les inicials T.D.P. . Després de descarregar mil i un estris de pintura al hall principal de l'edifici, els introdueixen a poc a poc i amb cura a l'ascensor lateral de servei. El porter de l' edifici, amb cert aire de superioritat els mira de reüll i amb cara de pocs amics, no sigui cas que li embrutin o li facin malbé alguna cosa en aquell hall impol·lut i majestuós que ell creu que governa. En Méndez, malgrat la gran experiència que atresora, no deixa d'estar una mica nerviós davant d’aquell escenari de luxe. Però en el fons pensa que és part del preu que ha de pagar. En Desiderio no mostra cap signe d’intranquil·litat. Té els nervis d’acer. Però el jovenet peó de pintor, en Lu Xing no para de picar amb els seus dits les portes d’acer brillant i de mossegar-se les ungles, mentre ascendeix dins de l’ascensor. El seu cap li diu de mala manera que pari de tamborinar aquells dits llargueruts i nerviosos sobre l’acer i que d’una puta vegada es posi tranquil. L’està neguitejant. Per fi, arriben a la setena planta on hi ha l’àtic que han de pintar.  La porta ja està entreoberta. En Méndez demana  permís de forma educada per a poder entrar a la Sra. Hudson. Finalment, entren i es disposen a realitzar els treballs.

La Sra. Hudson, al cap d’una estona d’arribar els pintors, marxa cap al gimnàs i deixa que l’empresa faci la feina. No és que confiés plenament en ells, però no volia moure cap dit ni facilitar-los cap tasca. Per això ja haurà de pagar els emoluments de pintura que li han pressupostat. Mentrestant, en Méndez no para de donar ordres ben específiques als seus empleats. No para de renegar ja que la feina, malgrat la llarga experiència, li ve una mica gran. Està sobreexcitat.  

- Sobretot Txing, - li diu en Méndez- tingues molt de compte amb el llum d’aranya del saló. Val un dineral i no tinc clar que la meva assegurança em pagui els desperfectes. Si trenques res, ho pagaràs tu. Ho entès?

- Sí, sí... No pateixi, Sr. Méndez - li  respon fluixet i amb prudència en Lu Txing.

En Desiderio, coneixia bé al seu cap i pensa que ja li passaran aquells rampells de mala bava amb que tracta als seus subordinats. D’amagat, li explica al jove peó que el seu cap és com el sidral que puja molt però que després de la forta bromerada li marxarà l’escuma.

Tanmateix, aquelles amenaces encara fiquen més nerviós al jove peó i una suor freda i persistent li comença a fer tremolar les mans i aquelles llarguerudes i poc fibrades cames que estan enfilades dalt de l’escala, intentant tapar el gran llum d’aranya per no embrutar-lo amb la pols que farà polint l’estuc de les parets. De sobte, nota una forta fiblada d’una aranya més petita, menys ostentosa però més real i virulenta que es sent ofesa que la toquin mentre dormitava tranquil·la dins la seva finíssima tela en la que s’entortolligava a l’interior del llum. I amb el dolor de la fiblada que experimenta en Lu Txing, succeeix l’inevitable. Un fort estrèpit fa tremolar la sala i l’àtic sencer i el gran llum d’aranya s’esmicola en milions de bocins de cristall.

I amb la gran trencadissa, les males notícies per l’empresari i pel seu desvalgut  treballador xinès es va anar succeint en inexorable i desafortunada cascada.  Llavors en Méndez va deixar de creure en aquell lema que havia llegit per primer cop, quan era un jove emigrant i començava a estudiar anglès a la ciutat dels gratacels, que diu:

 "The grass is greener in the other side of de fence" .1

Nota a peu: 1 L'herba sempre es veu més verda des de l'altre costat de la tanca 


Josep M Garcia Abelló, novembre de 2106  Pitxi



+ Publicar el meu comentari