Què passa - Notícies | Revista 70

L’ANC, motor de les mobilitzacions a Catalunya

L’ANC és una associació que té com a objectiu treballar per arribar a la independència política de Catalunya. Després de la seva fundació el 2012, Carme Forcadell en fou elegida presidenta i n’ha estat fins que fou substituïda el 2015 per Jordi Sánchez, ara empresonat.

Amb més de 80.000 socis i col·laboradors, ha estat capaç de convocar, any rere any, cada Onze de Setembre, gernacions de persones al carrer per fer públic el compromís de lluita que va prendre amb el país i que cada any es fa patent amb renovada força.

Òmnium Cultural, associació creada el juliol de 1961, ha estat al costat de l’ANC en totes aquestes campanyes i la Muriel Casals, ara desapareguda, al costat de la Carme, han estat les cares visibles i veus que ens han cridat durant anys a les mobilitzacions.

Fa uns deu anys, només el 15% de la població catalana era partidària de la independència. Del 2006 al 2013 aquest percentatge es triplicà. En aquell moment, el 2013, les enquestes d’opinió situaven els partidaris independentistes en el 47%.

Què va passar a Catalunya perquè es fes necessària una associació d’aquestes característiques?

Els fets que explicarien aquesta evolució són els que es van succeir a partir de 2010, amb la sentència sobre l’estatut, la famosa

“Cepillada del Estatuto”.
Al setembre de 2011 s’aprova la Reforma de la Constitución. Aquest any s’anuncia el desarmament definitiu d’ETA. Hi ha eleccions a Espanya, que guanya Rajoy i comencen les fortes retallades, sobretot a sanitat i educació. Aquest any hi ha dues vagues generals convocades pels sindicats.
També és l’any de la Conferència per l’Estat Propi i l’any de la creació de l’AMI.
Al març de 2012, el Congrés de CDC estableix com a objectiu que Catalunya sigui un estat propi. Mas guanya les eleccions però no amb la majoria que s’esperava.

En aquest moment neix l’ANC.

Es dóna el rescat a la banca espanyola, fet que indigna a l’opinió publica. Els ajuts es deriven cap a les entitats , per comptes de a les persones, que són les qui pateixen les condicions precàries i les conseqüències dels actes d’aquelles.
S’aprova la reforma laboral, que permet els contractes escombraria i l’acomiadament lliure.
El Parlament aprova el pacte fiscal i la resposta negativa del PP és immediata. Són els moments més greus de la crisi econòmica i els independentistes han pujat fins el 34%.

L’Onze de Setembre d’aquest any 2012, hi ha la primera gran manifestació. Comença la guerra de xifres. De 600.000 a 2.000.000 de participants segons quina sigui la font consultada.

Artur Mas convoca eleccions anticipades pel 9-N.

Els eslògans de les campanyes es van succeint i Vilaplana, poble participatiu, des de bon començament puja als autocars per a desplaçar-se on calgui per tal de reivindicar la demanda de l’estat català.

2010, “Som una nació. Nosaltres decidim” 1,1 M- 1,5 M de participants.

2012, “Catalunya nou estat d’Europa” 600.000-1M

2013, Comença a celebrar-se el 1714. Aquest any també hi ha tota la moguda del procés constituïen, promogut per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. Finalment però, aquesta formació no anirà a les urnes.

Aquest any es fa la via catalana cap a la independència. 400 kilòmetres des de la frontera amb França, fins baix al País Valencià. Tot el país surt a les carreteres i les omple de colors i gresca fent una cadena humana de nord a sud.

Vilaplana som en un tram ben a prop, a tocar de la “Comarcal”, a la carretera de Riudoms. Allà ens trobem tots els pobles veïns. Aquest cop ha vingut molta gent, i moltes persones grans. El trajecte en cotxe és apte per a tots, no es com anar a Barcelona. Hem portat cadires i entre això i les baranes de protecció de la carretera, podem seure i passar més be l’estona.

El Jordi Mariné, pare, encara em diu ara -“ aquesta és la que més em va agradar, perquè tota la canalla anava pel mig de la carretera sense perill i tothom estava content”.

Aquell dia, la persona més gran de Vilaplana a la “mani” era el Joan Serra, el “Gavó”, i la més petita era la Laia, la filla de la Maria Besora, la Maria de cal “Consu”.

2014, Aquest any també es celebren els 300 anys de la caiguda de Barcelona. A la manifestació de l’11 de setembre, dibuixem una V baixa entre Gran Via i Diagonal ,al llarg d’11 km, per reivindicar el dret a l’autodeterminació del poble català. Ara les xifres fluctuen entre 520.000 i 1.800.000 participants.

Va ser l’any de les samarretes grogues i vermelles. El nostre tram era a la Gran Via, ben a prop de la plaça Espanya. Va ser l’any que Carme Forcadell va dir a Mas. “President, posi les urnes”. N’hi va haver un de Vilaplana que va venir amb el peu trencat. Feia una calor terrible i molts no podíem ni volíem sortir de sota els arbres per posar-nos al mig del carrer a dibuixar la senyera. Ens hi jugàvem no sortir a les fotografies aèries.

L’any anterior, quan érem a la carretera de Riudoms, ja ens va passar. Es van fer malbé les fotos del nostre tram i aquestes sí que van saber greu.

L’organització dalt d’una moto, feia fotos cada pocs metres perquè hi pogués sortir tothom. Després et podies descarregar les imatges i guardar-les com a record. No va poder ser.

A hores d’ara, amb tot el que portem de Procés, ja hem après a tolerar els esdeveniment i que l’important és ser-hi, no estem d’acord?

2015, l’any de la Via Lliure. Les inscripcions on line continuen omplint tots els trams de la manifestació. 2000 autocars de tot Catalunya es desplacen fins la capital.

Un punter avança entre les files de persones per simbolitzar el camí, la direcció del procés. El nostre tram és a tocar del mercat dels encants.

Tornem a omplir . A les fotografies ens tornem a veure agrupats per parelles, per famílies, per colles d’amics, simplement veïns del poble, veïns dels pobles del costat... Ens tornem a emocionar amb la quantitat de persones, amb els discursos, amb la música , amb les cues que es fan per fer un cafè, per anar al lavabo... Amb la capacitat de convocatòria, amb la capacitat d’aguant, d’il·lusió i de lluita de tot un poble!

2016, Aquesta vegada la concentració es fa per capitals de província. Anem a Tarragona i omplim la rambla. Els castellers de tota la demarcació pugen castells ben amunt per fer volar estelades. L’anagrama que portem tots sembla un ou ferrat, el recordeu? L’eslògan: “A punt “.

Vilaplana ha respost sempre a la crida de l’ANC, bé sigui omplint autobusos, penjant estelades i pancartes a balcons i façanes, o pintant murals a la rotonda. A l’estiu és freqüent sentir comentaris per part dels excursionistes que pugen, sigui a peu o en bicicleta, que “..aquí tots són independentistes “, i deu ser la imatge que donem.

Vilaplana és un poble participatiu i compromès i cal dir-ho en veu alta.

2017, 11 de setembre de 2017

“Una altra vegada...?”. “Si hi anem cada any i la situació no evoluciona, estem sempre...”. “Em fa peresa!”. No ho he sentit, però la veritat és que a mi (i suposo que a molts) cada any em passa pel cap. Setmanes abans de l’11 de setembre, analitzem la situació, mirem al nostre voltant i, finalment, decidim si ens sumem a la mobilització proposada.

Portem uns quants anys seguits demostrant la capacitat de mobilització de l’”independentisme”. Sí, entre cometes; perquè trobo incorrecte identificar un moviment social amb un “-isme”. I perquè aquest terme està tan viciat que ha adquirit connotacions negatives... Sigui com sigui, han estat 5 anys frenètics, que podem resumir en: eleccions, Via Catalana, inici del “procés”, 9-N, eleccions, pas al costat, Puigdemont president, llei de referèndum. Per això cada Diada ha estat més important que l’anterior i, la d’aquest 2017, també.

Som-hi, ja tenim els dos autobusos preparats. Un altre any cap a Barcelona. Aquesta vegada, pel Sí al referèndum al que estem convocats l’1-O. Encara no sabem què passarà les properes tres setmanes, i ni molt menys el dia assenyalat. Però ens movem bé en la incertesa. Volem votar i ho farem malgrat les condicions precàries a les que ens volen exposar, malgrat les intervencions a la desesperada i el joc brut de l’Estat que ens vol callats. Les garanties som nosaltres.

Ja em van sonant diferents zones de Barcelona segons la manifestació a la qual he anat. I la sento nostra, de tots, vinguem d’on vinguem i pensem com pensem. Cada vegada sembla més un poble, és menys freda. I en un dia com aquest, en què hi anem gent de tot el territori, encara més.

Arribem, baixem del bus i primer fem la foto de rigor amb tots els que hem vingut des de Vilaplana. Després dinem, en petits grups. Ja hi ha ambient, no queda massa estona per a que comenci la manifestació.

Comença. Molta gent. Alegria i il·lusió. Hi ha una parella d’actors, en minoria absoluta, a prop nostre. Just davant meu, uns nois intenten explicar el que fem a dos estrangers amics seus. És complicat sintetitzar el que passa al nostre país, a nivell polític i social. Perquè és complex, com tot en aquesta vida.
El moment àlgid arriba quan passa per damunt nostre la pancarta que es dirigeix al centre de la creu. Després cantem Els Segadors i hi ha els parlaments, que sentim com podem pels altaveus.

Ja s’ha acabat.

Marxem amb il·lusió i amb incertesa. De fet, sí que tenim una certesa: sabem que l’1-O votarem. Però ja arribarà el moment... un dia que també formarà part d’algun resum del “procés”, en el futur. Aquell dia els vilaplanencs també escriurem una part de la història del nostre poble, i de la del nostre país. Segur que hi haurà un abans i un després, un canvi. I crec que SÍ, cap a millor.

Ara ens trobem que els fets es succeeixen a gran velocitat i la situació canvia ,de vegades, inesperadament.

El 20 de setembre, hi va haver l’assalt a la Conselleria d’economia a BCN. En aquest acte es van significar els dirigents d’Òmnium i l’ANC Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i va ser el motiu bàsic que van esgrimir en la seva contra en l’acusació que els va portar a la presó el 16/10.
1/10, eleccions. A Vilaplana, com en la majoria de pobles catalans, comencem el dia ben d’hora, ben d’hora preparats per defensar el què sigui necessari.

Els resultats tots els tenim al cap.

3 d’octubre: aturada del país
10 d’octubre, suspensió de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI)
21/10, Psg de Gràcia - Aragó; manifestació per la llibertat dels Jordis. 450.000 persones.
27/10, declaració d’ Independència. Entra en vigor l’article 155.
2 de novembre, vuit consellers entren a presó.
8 de novembre, segona parada general al país per protestar per l’aplicació del 155.
11/11, manifestació per la llibertat dels presos polítics.

Catalunya es pinta de groc i des de Madrid intenten repetidament prohibir el groc, el vocabulari, la informació, el debat, l’escola catalana,.. fins a punts que, si no fos veritat, faria riure per no fer plorar de vergonya i de ràbia.

En els moments actuals, aquesta és la situació i sortim al carrer per defensar casi de tot.

Quan s’editi la revista esperem que els consellers i activistes siguin al carrer, fora de la presó i sabrem el resultat de les eleccions. La lluita continua !

Teresa Mateu.
Albert Juanpere Toral ha redactat el fragment de l’11 de setembre de 2017.