"L'ALZINA RODONA", 50 anys fent Grup de Colònies

• Rosa Maria: Doncs potser no me’n recordaré (rialles generals).
• Vicenç: A veure, aquí no hi havia res. Llavors van canviar el capellà del poble, va venir el Joan Curieses. Ell ens va proposar a la Rosa Maria, a la Rossi i a mi de fer un esplai molt senzill, els caps de setmana, als baixos de l’abadia. I llavors va arribar l’estiu i va dir, per què no fem colònies? I ens van parlar d’anar al Mas d’En Gil, a Poboleda.
• Rosa Maria: Hi havia simplement una era, un rafal i el mas gran del pagès.
• Vicenç: Estàvem en tendes de campanya. No hi havia res per a banyar-se i vam posar un parell de gomes que feien de dutxa, vàters... Van pujar també l’Antònio i la Mercè Español (són els paleolítics, aclareix el Vicenç).
• Rosa Maria: Vam començar federats a l’Escoltisme. Després vam estar al Servei de Colònies del Bisbat de Tarragona. (L’Escoltisme és més del Cau, aclareix la Mercè, i afirmen el Vicenç i la Rosa Maria: anàvem al Cau).
• Rosa Maria: Crec que va ser l’any 1978 (potser tu, Vicenç, abans), que ens vam treure el títol de directors.
• Vicenç: Fèiem també activitats pel poble, alguna gimcana per la Festa Major; la Festa dels Vells (als vells del poble, se’ls feia un petit homenatge).

• Tuni: A l’any següent, a Capafonts (el Vicenç aclareix: Com que compartíem el mossèn...). Aquell any hi vam anar primer uns i després els altres. Va ser al tercer any que vam anar junts. I a l’altre, ja es va afegir Vilaplana.
• Rosa Maria: O sigui, sí. El 73 vam començar Colònies. El 72 era el començament del grup d’Escoltisme, però fins al 73 no es van fer les primeres Colònies. Vosaltres us hi vau afegir el 1974.
• Mercè: Ara que hi penso, encara que fossin Colònies del Bisbat, també tenien la revisió de la OJE (I tant! -assenteix la Rosa Maria).
• Vicenç: Venia un inspector del “Frente de Juventudes”. Va venir a Montblanc, i perquè no veiés les instal·lacions precàries, el vaig portar a una tenda per parlar. A més de Colònies pels petits, se’n feien pels adolescents i anaven al Pirineu. Quan s’acabaven les unes, descansàvem tres o quatre dies, o no, i marxàvem al Pirineu. El primer lloc va ser a Mont-Ros.
• Paula: Quins anys tenien els nens?
• Carmina: Els petits de 8 fins als 12 o 13 i els grans fins als 16 o 17.
• Magda: El primer monitor de Vilaplana va ser el Cisquet (Josep M. Aixalà), després s'hi van incorporar el Josep Sebastià Masdéu, la Pili Virgili i jo. Coneixia les Colònies pel meu germà petit. Els primers que hi van anar van ser el Pèpal (Josep Albert), el Jaume Huguet (Morenilles), el Vint-i-tres (Josep M. Puche). Jo no tenia ni cotxe i em portaven, o la Josefina Serra o el Rafel Laínez.
• Carmina: Ens quedàvem al grup com a ajudants de monitors, després procuràvem treure’ns el carnet (i el de manipulador d’aliments, diu la Rosa Maria).
• Mercè: Al principi no, no calien les condicions d’ara. Es necessitava una nevera de butà, una cuina, i una bona tela mosquitera, una mica de cobert.
• Vicenç: Preníem la gent de la cuina. Hi havia dues mares o tres que ho feien, que ens ajudaven: la Lola, la Teresina, la Montserrat... El Josep Aragonès, de transportista.
• Tuni: Sempre hi ha hagut gent disposada a portar material: la Jacqueline Mariné (i el Sans de l’Aleixar -aclareix la Rosa Maria).
• Magda: de Vilaplana, va venir de cuinera la Quimeta, la mare del Masdeu.
• D’això que parlàvem de la relació amb la gent del poble, us sembla, als monitors d’ara, que hi és igual o no?
• Paula: No és ben bé igual. També en relació  amb el que comentàveu vosaltres, de fer, als 16 anys, d’ajudant de monitor, ara és diferent. Quan acaben 6è, diuen sí, jo quan sigui gran seré monitor, m’encanta... però quan arriben als 16 anys, n’hi ha algun que en té moltes ganes, però a molts se’ls ha oblidat.
• Joana: Jo crec que abans no hi havia tantes coses per fer a l’estiu. Ara, com tens aquestes colònies, en tens moltes. Sí, que són úniques i són una cosa molt nostra, però no és com abans que només hi havia aquestes.
• Mercè: Era l’única manera que tenien els nens de sortir del poble. No s’anava tant de viatge i pels nens això estava idealitzat.
• Albert: Els nens ara juguen a bàsquet, o a futbol...
• Joan: Tot i així, de nens en tenim. No s’està parant el grup, ni molt menys.
• Paula: Potser hi ha nens que han vingut de fora, i no s’ho prenen tant com alguna cosa del poble. Alguns de nosaltres tenim germans, o els pares que hi van anar, és com una tradició. El Doro, per exemple, ara venen son fill i els nebots.

• Vicenç: El primer que vam fer va ser anar casa per casa perquè la nostra intenció era fer l’activitat amb xiquets i xiquetes, junts; això era la primera vegada que es feia i sonava a glòria; vam anar a parlar amb els pares, sobretot de les xiquetes, i que se’n fiessin de nosaltres.
• Tuni: A l’Aleixar, també va passar.
• Vicenç: Tothom ho va entendre. (La Tuni i la Rosa Maria també ho corroboren). Alguns estaven una mica més reticents, per veure què passaria la primera vegada.
• Rosa Maria: Com que tot quedava dins del poble, els monitors ens coneixien, la canalla entre ells, també.
• Vicenç: Llavors fèiem “el dia dels pares”, al mig de les colònies, no l’últim dia. Es feia servir per fomentar la relació entre les famílies dels diferents pobles.
• Magda: I es muntaven activitats, teatre... (I missa! -afegeix la Mercè).
• Paula: El que sí que es manté és fer cartes als pares o a la família. Sí, s’ha fet algun any, s’ha fet al final de la Colònia. S’aprofitava per fer activitats quan venien a recollir els nens.
• Joana: És veritat que algun any que han vingut a buscar-los, han vist més el que són les Colònies, i que vegin in situ les activitats, la casa... Això ajuda als pares que no ho han viscut, a entendre què fem.
• Carmina: Vam deixar-ho de fer perquè no pujaven tots els pares i hi havia alguns nens que s’ho passaven malament. A més, que trencava molt el ritme de la Colònia.
• Mercè: Però en aquell moment va anar com a bé, perquè els pares que pujaven s’ho passaven superbé i podien conèixer què es feia a Colònies.
• Sergi: Era una manera de donar confiança als pares.
• Carmina: I a nivell de lligam de pobles, va anar molt bé. Després de les Colònies, agafàvem les bicicletes i anàvem d’excursió a l’Aleixar, a Vilaplana.
• Mercè: Veníem d’unes èpoques en què hi havia rivalitats de poble. El mestre que teníem aquí, el Gabriel, ja ens va fer anar a jugar a futbol a l’Aleixar -els xiquets, les xiquetes anàvem a aplaudir-, per trencar una mica la dinàmica.
• Tuni: El trist és que no hi hagi res més. És l’única entitat que encara es manté dels tres pobles, que jo sàpiga.
• Carmina: Els joves sí que tenen contactes, no?
• Sergi: I d’on venen els contactes dels pobles? De les colònies.
• Paula: L’institut també ha ajudat molt a mantenir-ho.

• Rosa Maria: Jo trobo que les nostres i les vostres Colònies són molt creatives, i fan que el nen jugui, que gaudeixi. Penso que durant el curs ja fan extraescolars. La canalla necessita una desconnexió total i anar al que són ells, els jocs, la imaginació, la creativitat.
• Vicenç: Vosaltres en teniu molta més de la que teníem nosaltres, de creativitat!
• Paula, Joana, Albert, Joan, Sergi: Nooo, crec que no.
• Joan: Nosaltres hem estat d’una generació que quan hem volgut una pilota, l’hem tingut. Hi ha nens que a l’hora de la migdiada, si no els dones una pilota, no saben què fer. La creativitat va a menys.
• Paula: Si revisem les memòries que tenim de les Colònies d’anys anteriors, hi ha moltes coses que les continuem fent, però hem renovat alguns tallers.
• Joan: S’han renovat activitats, però l’essència és la mateixa.
• Paula: Hi ha un fil conductor de tota la Colònia. Això no sé si és des de sempre.
• Vicenç: Jo recordo el tema dels Indis.
• Mercè: El rector de Vallfogona, les Bruixes, els Indis... Després, quan vam anar a Santa Maria del Corcó, els Bandolers.

• Joan: Els monitors d’ara quasi no hem canviat el cançoner; és el que hem heretat.
• Sergi: Potser hem afegit dues o tres cançons, però és pràcticament el mateix.
• Tuni: La majoria de vosaltres heu viscut aquest món de Colònies com a nens, i en certa manera, voleu transmetre allò que vosaltres vau viure.
• Joana: Crec que en algunes coses nosaltres som únics. Jo participo en un altre esplai i he vist altres maneres de fer. És normal tenir guitarres i cantar cançons, però no tant tenir un cançoner. Fer una estona de cançoner, fer danses... Fer excursions.
• Sergi: Fer 3 excursions, jocs de pistes...

• Mercè: Una altra cosa que es feia els dies que durava la Colònia eren les revisions amb els nens, de les coses del dia: si havien agradat, què no havia anat bé.
• Paula: Nosaltres en fem al final de la Colònia. També tenim una caixa de suggeriments. Ells poden posar propostes, o què els ha agradat i què no.
• Albert: No ho tenim com a activitat, però sí que els anem preguntant com estan, si els agrada.
• Vicenç: Després d’una activitat, sèiem -la Mercè intervé: fèiem un foc de camp-, fent rotllana i parlàvem durant un quart d’hora.
• Albert: A la nit, ens reunim els monitors per veure com ha anat el dia.
• Paula: Perquè si ho fem al final de la Colònia, és difícil recordar-ho tot.
• Vicenç: Era amb els nens, per desvetllar el sentit crític i responsable de la persona, que si anava bé la Colònia, també era per part seva.
• Sergi: Recuperar el foc de camp -sense fer foc, que no ens deixen, trobar-nos un moment per valorar-ho. Si recuperem la paraula “foc de camp”, fer-ho de veritat.
• Vicenç: Després, al vespre, quan els nens dormien, o intentaven dormir, els monitors revisàvem i repartíem la feina. Valoràvem si hi havia hagut algun conflicte, o alguna cosa que havia anat molt bé i calia marcar-la. Això va molt bé.
• Joana: Hem agafat el vostre model de fer Colònies, jo crec que això és inqüestionable.
• I de material, com aneu...?
• Joan: Hem heretat molt de material, moltes disfresses, com per fer 45 colònies diferents. De vegades, l’aprofitem poc. Però, si volem un follet, tenim 25 tipus de follet.
• I si haguéssiu de dir una Colònia que recordeu d’una manera especial...
• Sergi: Jo crec que tots ho tenim molt clar. Va ser a la casa on havia anat l’últim any de nen. Va ser una cosa espectacular a nivell de decoració, de materials que es van construir, teníem el Màrius que, de fuster, ens va fer unes coses espectaculars, de disfresses, d’argument, de tot... el 2016, la Ridolaina.
• Paula: Jo també hi estic d’acord. Quan vaig entrar de monitora, encara hi havia la Núria, la Gisela, que et portes bé, però d’edat et queda lluny; en canvi, he vist entrar tots els monitors d’ara, que m'hi porto dos o tres anys. És diferent fer grup amb ells, que amb gent que et portes potser deu anys. Ara em passa, amb els que ara han entrat.

• Rosa Maria, Tuni... potser les dels Pirineus, Gessa i Barruera. Rocallaura, l’any de l’Astèrix, l’any de les Bruixes...
• Magda: Recordo l’any de Vallfogona, que jo vaig fer de rector i el Xavi Bosch, d’escolà. M’ho vaig passar pipa; anàvem vestits pel mig de Vallfogona...
• Rosa Maria: Potser les primeres que fas, les recordes amb més il·lusió.
• Vicenç: El que cal destacar és que allò que vam començar llavors, continuï ara. La idea que es va tenir de fer les Colònies els tres pobles, encara hi sigui. Això és un goig, és igual allà on sigui.
• Carmina: Pels monitors que hi hem passat és un orgull; penses: jo, en un moment de la història del grup, he format part d’ells i continuen.
• Tuni: De gent, n’hi ha passat molta. Tant de nens, com gent que ha ajudat, com de monitors.

• Rosa Maria: Recordo el primer any, a Poboleda, per rentar els plats, posàvem dos ribells, en un hi havia el sabó i a l’altre, aigua clara per esbandir. Ja veieu que tot era una mica rudimentari.
• Vicenç: Una de les coses que a nosaltres ens va moure era que teníem uns valors. Que hi havia una línia vermella i que no es podia traspassar. Per exemple, el respecte als altres, el servei... Al que li tocava netejar els vàters, anava a netejar els vàters; el que havia de servir taula, anava a servir taula; d’higiene... Tenir clares aquestes coses, crec que va ajudar a què el grup agafés nom.
• Paula: Això és el que consta als Estatuts.
• Sergi: l’Ideari.
• Joan: Ara costa trobar cases on t’hagis de fer tu la neteja. Nosaltres insistim en l’ordre, i que ells aprenguin que han de participar de les tasques de grup: desparar taula, endreçar l’habitació, passar l’escombra. Hi ha pares que ens agraeixen que els nens ho facin.
• Albert: Que els nens i nenes hagin de fer alguna tasca, és un fet singular que potenciem com a grup. Cada cop és més complicat perquè ja està tot inclòs en el lloguer de la casa.
• Joan: Segurament a nivell de papers també ha canviat molt.
• Joana: Has de portar notificació impresa, l’assegurança amb tots els nens impresa, el llistat de monitors (si hi estaran tots els dies, perquè si un monitor marxa, s’ha de notificar), tots els carnets de monitor i fotocòpia. És bastant complicat. Tot a punt, per si hi ha una inspecció.
• -Voldríeu afegir alguna cosa més. Hem estat xerrant més d’una hora...
• Paula: De vegades costa mantenir l'equip.
• Magda: Això ha passat molts anys.
• Vicenç: Nosaltres us animem a no parar.
• Carmina: Un fet que penso que és important és que hi ha hagut relleu. Nosaltres hi hem anat, i es continua. Que vosaltres pugueu dir el mateix.