Articles | Revista 5122/01/2013

La vida és, una cosa i l’altra

Quan treus el cap, no saps pas a on ets, t’agafen pels peus, i també les mans i t’omplen de bufetades per tot el cos, i et posen de cap per avall, i tu penses, ai-ai-ai a on m’he posat?, no saps si tornar enrere o tirar endavant. Al final penses a veure que passa? I segueixen bufetejant, i llavors en comptes de riure et poses a plorar, i t’adones que les clatellades s’han acabat. Llavors comprens en quin camí de la vida t’has posat. “Rebent bufetades i ploriquejant...”.

La vida és molt curta i també molt llarga, comences caminant poquet, i també a córrer, caus molt de cul, i et tornes a aixecar, puges i baixes, marxes i tornes, amunt i avall.

També camines de quatre grapes, intentes posar-te dret, i no hi ha manera, caus de cul, una i més de vint vegades.

També venen a veure’t amics dels pares, i molts familiars. I aquí es presenta, el gran desastre, perquè t’agafen per tot els cos, i no paren de fer-te pessigolles per tot arreu, i et tiren enlaire, i tots es posen a riure, tot dient, quin nen més bonic, s’assembla molt al seu pare, i que maco que és, mira com riu!!! Ai quina gràcia!!! I et tornen a tirar enlaire.

I tu penses, que bésties que sou, de fer-me martiris i tants maltractes.

La vida és, una cosa i l’altra...

Quan ets petitet i vas a l’escola, és per aprendre de lletra, escriure, i moltes altres coses, jugues amb els amiguets, i també amiguetes, fas molts disbarats, i també malifetes, i a vegades t’enfades amb ells perquè et fan la punyeta. Et poses vermell, i els nervis s’alteren, i vas pel qui ha començat, li fots cop de puny i toques al cap de l’altre.

La vida és, una cosa i l’altra...

Seure i aixecar, mirar i remirar, menjar i beure, treure i posar, dormir i despertar-se, jeure d’un costat i tombar-se de l’altre, arronsar-se i estirar-se, callar i enraonar, embrutar-se i rentar-se, calçar un peu i també l’altre, vestir-se i despullar-se, rentar-se les dents, treure d’un ull les lleganyes, i també de l’altre, rentar-se la cara, i també dutxar-se, tallar-te les ungles, i pentinar-te, comptar i recomptar, comprar una cosa, i descuidar-se d’una altra, ensopegar amb un peu, i fer-se mal a l’altre, criticar a un, i alabar a un altre, tindre tu un disgust, i disgustar-se amb un altre, pegar amb una mà, i parar el cop amb l’altra, fugir d’un perill, i caure en un altre, ajuntar-se molt, i també separar-se, caure de cul, i també de cap, i després aixecar-se, marxar corrent, i tornar caminant, riure fluixet, i pixar-se de riure, fer-te un pet, i també una llufa, fer grans caminades, i caminar poquet, anar amb el cap baix, i tornar amb el cap dret, mirar de reüll, i mirar fent l’ullet, mirar una cosa, i veure'n una altra, entrar-te per una orella, i sortir-te per l’altra, estar molt malalt, i posar-te molt bo, fer una carícia, i rebre un petó, fer un petó, i rebre una clatellada, anar de festa Major content, i tornar amb molta desgana, t’agraden les festes, i també les xiques, t’agraden les coses, les coses boniques. Un amic meu em va dir que li agradaven molt les calces, i també, el que hi anava dins.

La vida és, una cosa i l’altra...

Quan et fas més gran, amb la feina del camp, ajudes als teus pares, en els camps de blat, llegums i patates, segar i batre, guardar ramats de bens, i també ramats de cabres, i en els temps adequats, buscar rovellons i bolets, mucoses, pebrassos i també brunets.
En arribar l’hivern, entre la boira, el vent i el fred, poca cosa més es pot fer. Estar a la vora del foc, cremant llenya i jugar a cartes, contant contes, acudits i marranades, per exemple, les noies de la Mussara, totes van a pixar al riu, i les de Vilaplana diuen, tota l’aigua enterboliu.

La vida és, una cosa i l’altra...

Comences complint un any, després un altre, un altre i un altre... i vas endavant, fins que un dia arribes a vell, i penses, i penses amb tot el passat, i fent una mica el passerell, dius fins aquí he arribat. I per molt que vulguis seguir i seguir, ve un moment que tot s’ha acabat i CATACLOC, al prestatge, i cap al forat, tapat i ben aparedat. Això sí, per molts, sempre recordat i molt estimat. Adéu i E.P.D.

Escrit de Josep Juanpere Robert que va néixer l'any 1928 a Ca l'Esteve de la Mussara.

Reus, 2012

Josep Juanpere Robert