La reacció de la por: ATUREM EL CAMP DE PLAQUES

Fa temps un vellet entranyable que vivia atrinxerat en una vall que volien inundar per a fer una resclosa per generar energia hidroelèctrica, defensor d’un trosset petit d’aquesta vall del sud de la Patagonia argentina, em va dir una frase que se’m va quedar gravada amb sang a la memòria: “quan defenses un territori, l'única lluita que s’acaba és la que es perd, perquè el poderós mai deixarà de veure-hi una magnífica inversió en comptes d’un paratge extraordinari”.

El passat 19 de maig de 2023 es va publicar al DOGC la notícia que es volia fer una planta solar fotovoltaica a la partida de Campdevaques en una finca agrícola al terme municipal de l’Aleixar, a 400 m del nostre poble, Vilaplana, amb poc més de 4.000 panells fotovoltaics ocupant 3,9 ha d’una finca de més de 5 ha.

Aquell divendres ens va saltar l’alarma: “Què significava tot això?” “On ens podíem informar?” “Calia fer-hi alguna cosa?” “Però, què s’hi podia fer?” “Quant de temps teníem per reaccionar?” “Els ajuntaments en sabien res?” “Qui hi ha al darrere de tot això?” “La gent del poble què hi podrem dir?”

15 dies. Començaven aquests meravellosos i fatídics 15 dies hàbils per poder presentar al·legacions al projecte, directament a la Generalitat de Catalunya.

Fa molts anys que defensem les energies renovables, sí. Fa molt de temps que ens enfrontem al repte de reduir les emissions d’efecte hivernacle, sí. Haver-te de veure ara convencent als teus veïns que la implantació, per part de capital inversor estranger, de parcs solars al costat de casa per vendre "energia verda" a la Repsol és una cosa ruïnosa per molts motius; a més a més de ser mentalment desencaixant i sobretot molt cansat.

“Potser aquest és/era el projecte perfecte?” Doncs és una qüestió a la qual també hi hem hagut de donar moltes voltes. Mirat des de fora, podria semblar una central de dimensions reduïdes, que queda “amagada” a la vista de la gent, amb un consum proper similar a la seva capacitat de producció, en un terreny agrari bo, però desvaloritzat per qüestions que tractarem en un altre article… En definitiva, un projecte que ens pot semblar molt gros, però que realment podria abastir el consum dels pobles de la vall de la Mussara.

“I llavors perquè hi esteu en contra?” “No voleu nuclears, no voleu plaques solars, no voleu res!“ Doncs per una raó molt senzilla: LA POR.

Tota la reacció que s’ha generat al poble i la voluntat explícita de voler-ho aturar és el resultat d’anar a preguntar immediatament, després d’assabentar-nos del projecte, a altres territoris on ha passat alguna cosa similar. I ara parlaré sense ser-ne un gran expert, però intentant expressar les emocions de la gent amb qui vam anar parlant (i amb la qual hem pogut parlar a posteriori).

Pel que sembla, aquestes empreses aterren en un territori amb molt bones intencions, molt bones paraules i molts calers a la butxaca. A tots ens haurà arribat a les orelles els rumors de lloguers de 2000 €/ha a l’any durant 30 anys "sense aixecar-me del sofà". Xifres que qualsevol, en sentir-les se li obriran els ulls com taronges i veuran la possibilitat de viure de renda durant una llarga temporada... Bona part de la feina inicial que han de fer, quan arriben ja estava feta. Aquesta idea ja rondava, ja corria per les sobretaules, pels cafès de bon matí al bar o per les converses de carrer entre veïns (potser a Vilaplana no tant, perquè bona part del nostre terme municipal és Xarxa Natura 2000 i això ho posa molt difícil, però als pobles propers com l’Aleixar o les Borges del Camp, sí).

“Però d’on surten aquests preus?” “Quant val realment llogar una hectàrea de secà a casa nostra?” “Per què no compren en comptes de llogar?” “On és el gat amagat?”

Un cop l’empresa aconsegueix el compromís de lloguer d’una finca, poden utilitzar aquest compromís com a aval per demanar préstecs per a fer inversions d’aquest tipus. El primer pas és demanar a Red Elèctrica (pagant una quantitat important de diners) un punt d’accés a la xarxa per abocar tota l’electricitat, i un cop aprovat (que no realitzat) el punt d’accés, comença la maquinària burocràtica per a poder-lo efectuar (si és que el volen realment fer perquè els hi surt a compte). Hi ha certs criteris a tindre en compte: aquests punts d’accés tenen una data límit, ja que si l’empresa no ha presentat cap projecte, perden la inversió inicial per al punt d’accés, però que si presenta un projecte i és l’administració qui el paralitza, és l'administració qui se n’ha de fer càrrec. I mentrestant, no paguen absolutament res, ja se n’encarreguen que els pagaments per contracte comencin a partir del dia que la instal·lació es connecta a la xarxa i pot començar a generar beneficis.

Però penseu que en tot aquest entramat el més complicat no és tractar amb els propietaris, ni amb els ajuntaments (si és que ho necessiten), ni amb els quatre arreplegats que ens hi puguem posar de cara; el més complicat és aconseguir que Red Elèctrica et concedeixi un punt de connexió. I quan aquest te l’han donat... s’ha d’amortitzar bé. Per què conformar-se en una sola central elèctrica solar si pots endollar-ne cinc o sis més a la vora? Aquest tipus de projecte acostumen a venir amb “efecte cascada”; un darrere d’un altre i cada cop més i alhora.

En aquest punt és on comença a jugar LA POR. Sí, por. Som porucs de mena. “Podem permetre una central elèctrica solar en sòl agrícola?” Potser sí, una sí. “Què passarà quan no siguin els promotors qui busquin terres sinó els propietaris de les terres que ens barallem entre nosaltres per veure qui aconsegueix donar-li més per menys?” Jo amb 1200 €/ha a l’any potser ja em conformaria, però potser tu amb 900 €, també et conformaries... o el teu veí amb 600 €, també.

És molt senzill deixar fer el primer parc solar i no ser a temps d’aturar tota la resta. És encetar un meló, que ja no només ens pot desempoderar del territori per externalitzar els seus beneficis, sinó desestructurar tota una comunitat, destrossar-ne el paisatge, posar en perill el feble relleu agrari que queda, i desvaloritzar el que comença semblant una mina d’or.

Intentant esbrinar tot això, ja no quedaven 15 dies: n’havíem consumit 2 o 3 per preparar la primera reunió oberta a la Casa de Cultura, que vàrem fer gairebé de manera improvisada sense saber ben bé qui érem, què havíem de fer i com reaccionaria tot plegat. Però va ser un èxit. Gràcies a la “Plataforma Territori Sostenible del Camp”, a “La Vall Sostenible”, al “GEPEC”, als ajuntaments de Vilaplana i l’Aleixar i a tota la gent del poble voluntària, es va generar un equip de treball amb un full de ruta molt clar, però limitat en el temps.

En 2 o 3 dies vam iniciar l’etapa de “fer bullir l’olla” amb la intenció que la gent se n'informés i comencés a generar una opinió al respecte, amb cartells, pancartes, xarxes socials, un díptic i un manifest que ens van assegurar que durant el cap de setmana de les eleccions municipals la gent pogués assabentar-se que alguna cosa estava passant.

Paral·lelament, un equip de 10 persones varen estar redactant 50 pàgines d’al·legacions, després de revisar 689 pàgines (projecte de 380 pàgines, amb una memòria de 247 pàgines més i 62 pàgines més de mesures ambientals).

Quan vam tindre el document enllestit, vam poder fer una segona reunió per traçar de nou el full de ruta (un altre cop un èxit de convocatòria). Vam organitzar taules de recollides de dades personals per poder ajudar a la gent a presentar al·legacions i vam establir grups de treball i una metodologia per a poder executar la feinada que ens continuava venint a sobre.

Finalment, en menys d’una setmana, vam poder recollir el suport de més de 600 persones (613 comptabilitzades) i 14 entitats que gràcies a un equip de més de 18 voluntaris, vam poder introduir.

Aquest procés, l’hem viscut i patit. Ara ja no és a la nostra teulada la decisió, però ha quedat ben clar que el territori ha parlat i ha dit que no vol aquest tipus d’iniciatives al costat de casa. Hem vençut a la POR amb MÀGIA. I pot ser que les al·legacions no siguin ni escoltades, però la màgia ja l’hem fet. Hem generat una opinió popular, hem alertat de les males pràctiques de moltes d’aquestes empreses, hem obert un debat que volem continuar; renovables sí, però no així: ara ens toca reflexionar com les volem.

Perquè la transició energètica la volem fer a la nostra mida i no que ens vingui imposada des dels lobbies de sempre.

I continuarem treballant per implantar una comunitat energètica que ens democratitzi l’accés a l’energia elèctrica, però sobretot continuarem defensant casa nostra, resistint, plantant cara: “perquè l'única lluita que s’acaba és la que es perd”, i “encara que tot estigui perdut, sempre queda molestar”.