La nostra gent - Efemèrides - Homenatges - Portada | Revista 90

La Quimeta fa cent anys

CENTENARI DE JOAQUIMA AYMAMÍ AGUSTENCH

Ens complau felicitar l’aniversari de la Quimeta Aymamí Agustench que el 27 de novembre del 2022 va fer cent anys.

Com potser recordareu, la Raquel Virgili, una de les redactores més notables que ha tingut la revista, ja va entrevistar-la l’abril del 2012 a Lo Pedrís núm. 47. A través d’aquella conversa distesa i emotiva, just quan la Quimeta tenia 89 anys i en feia quatre que vivia a Tarragona, l’entrevistada va anar desgranant la cascada de records més sentits que guardava al cor de la memòria.

Us animem a rellegir-la de nou, ja que les seves vivències són una mostra d’amor a la seva gent i al seu poble, Vilaplana, l’indret que la va veure néixer i on segurament li agradaria retornar per contemplar les muntanyes i els trossos plens d’avellaners que evoca. Ens ho relata com si fos aquell espai mític que ens identifica i arrela com a poble. Deu anys després, no ens ha estat possible entrevistar-la de nou, pel seu centenari, ja que malauradament té la memòria afectada i la salut delicada. Per això hem cregut oportú parlar amb els seus fills, el Joan i el Josep Sebastià, perquè ens ajudin a retre-li homenatge.

I què millor que viatjar en el temps per recordar com era la Vilaplana de 1922, quan va arribar al món la Quimeta. Segons consta al Registre Civil de naixements de Vilaplana, el 1922 van néixer divuit criatures. Déu n’hi do, si ho comparem amb els darrers anys, on en neixen moltes menys. De fet, d’aquell any 22, tenim constància que hi havia una població de 876 habitants al poble.

El primer de la colla d’aquell prolífic any 1922 a Vilaplana va ser el Sebastià Masdeu Cabré, la persona que anys més tard, concretament el 1949, seria el seu espòs amb qui compartiria els seus millors anys de vida. Un home que treballava de pagès, de brossaire, de transportista, a qui li agradava la caça i, per a l’imaginari col·lectiu del poble, aquell mític maquinista de la càmera de cinema del cal Ritu, a través de la qual ens projectava, a grans i petits, una finestra de llum i colors per descobrir el món. Una presència i un record que sempre ha acompanyat a la nostra protagonista:

<< El millor record, i el que més sovint em ve a la memòria, és el de la meva vida al costat del meu marit. Era una boníssima persona que sempre va procurar que als seus fills i a mi no ens faltés res. El que li agraeixen més, és que els ensenyés a ser bones persones. I quan diuen això, m’emociono. >>

Al contrari que el Sebastià, que va ser el més gran de l’any, la més petita de la colla del 22 va ser la Joaquima Aymamí Agustench, la Quimeta, que va néixer el 27 de novembre. O sigui que el destí d’aquella parella de criatures, que 27 anys després s’unirien en sagrat matrimoni, va voler que un, el nen, principiés aquell any i que l’altra, la nena, el tanqués. No deixa de ser curiós i potser romàntic que el cap i la cua del 22 unissin les seves vides, oi? Ella, la Quimeta, també era la filla petita del matrimoni entre la Maria Agustench Mariné i el Josep Aymamí Llaberia, una vilaplanenca i un vilaplanenc que s’havien casat el 18 de gener de 1906 a l’església de Vilaplana.

Un cop casats el Josep i la Maria se’n van anar a viure un temps al mas de Mariné i uns anys després van baixar al poble per anar a viure a ca l’Aymamí, al llavors número 52 del carrer Àngel Guimerà, davant mateix del forn de pa de cal Fulentí. En aquella casa pairal hi van néixer els seus tres fills. Primer, al 1912, la Dolors, la gran que es va casar amb el forner Francisco Aixalà, (Sisquet del pa); després, al 1915, hi neix el Josep, el mitjà, casat amb la Pilar Huguet Plana de cal Pip; i finalment, al 1922, va néixer la Joaquima, la petita.

Possiblement, per ser la petita de la família Aymamí Agustench i per haver nascut setze anys després que es cassessin els seus pares, li deien afectuosament Quimeta. En aquella casa i en aquell racó s’hi va criar la petita Joaquima. Un raconet del poble entranyable per ella i que 89 anys després encara recordava amb devoció i nostàlgia.

<< El racó del Fulentí (...) és el de la meva joventut, on vaig viure amb els meus pares i germans i on hi vaig passar els primers anys de la meva vida casada. Encara recordo els arrossos amb conill que podíem fer quan el Sebastià anava a caçar. En aquella casa, que aleshores deien ca l’Aymamí, hi vaig passar mitja vida. >>

Una casa, un carrer, un racó on també hi va néixer i s’hi va criar el fill gran de la Quimeta i el Sebastià, el Joan Masdeu Aymamí. Sens dubte, un espai de tertúlies, de nits a la fresca amb els veïns, de bona olor de pa acabat de fer, d’amistats compartides, de jocs i de genolls pelats. Una postal icònica per la família com també va deixar palès el Joan quan va fer el seu memorable Pregó de la Festa Major, l’any 2008:

<< Havia nascut a la casa del davant de cal Fulentí, el Sr. Pere i la Salomé n’eren els forners. Allí, en aquell raconet del poble m’hi vaig fer gran (...) El carrer de terra, amb còrrecs quan plovia, i unes quantes pedres com a lloses, van deixar marca en els meus genolls. >>

La Quimeta, com totes les noies nascudes a principis dels anys 20, devia anar primer a l’escola de la premsa de la Vila amb la senyoreta Suils i de més gran a la planta de dalt de la casa de la Pepita Júlia, amb la senyoreta Maria Cabré, de Tivissa. Així ho explicava la Juanita Olla a Lo Pedrís, núm. 21, en el monogràfic sobre l’Escola de Vilaplana. La Quimeta solia recordar als seus fills que a la sortida, abans d’anar a jugar amb les amigues, la Maria Peirona, la Conxita Pastoret, la Juanita Olla i d’altres noies de la seva generació, havia de passar per casa a triar una senalla de faves o pèsols, el que hi hagués de temporada. Jugar sí, però primer la feina. Tota aquesta generació va créixer així.

Tot i així, la Quimeta com totes les nenes també tenia estones per jugar i divertir-se, per escapar-se d’amagat al riu, o d’altres moments de calma on s’asseia a la falda del seu pare Josep perquè li expliqués algun conte abans d’anar a dormir. En el seu cas, ho recorda com un mena de ritual que li encantava perquè li feia passar les pors infantils. Ens explica que sempre escoltava el mateix conte. O millor dit, una faula, ja que els protagonistes eren els animalons. Aquesta faula anava sobre un moixonet i es deia La Pastorella, tal com va explicar a la nostra redactora Mei Salvat, a la secció Contes a la Vora del Foc a Lo Pedrís, núm. 13, any 2003, pg. 20. Aquí hi trobem una Quimeta de 80 anys que ens explica el conte fil per randa i que ens evoca aquella nena entremaliada i tendre que també va ser:

<< De petita la meva dèria era anar a pescar. Quan arribava de col·legi la mare em deixava una senalla de faves i pèsols per triar... però venien les amigues, ho triàvem de qualsevol manera i marxàvem cap al riu. Jo sabia del cert que quan tornaria la mare em pegaria, però m’era igual. A l’hora d’anar a dormir devia tenir por i el pare s’asseia al meu costat i sempre m’explicava el mateix conte: La Pastorella. >>

L’any 1936, quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, la nostra protagonista només tenia catorze anys. Alguna vegada havia explicat als seus fills que una de les coses que més la van impactar va ser la crema de l’església de Vilaplana. Era el dia de Sant Joan de la Creu i venia del tros amb sa germana Dolors i amb la seva mare. A l’arribar al poble van veure moltes persianes abaixades i un silenci diferent. En acostar-se a casa van sentir rebombori a la plaça i sa mare va enviar a la Quimeta a veure què passava. Només recorda soroll i cridòria i sants i marededéus esberlades per terra i foc i fum. La nena, de 14 anys, va marxar esverada cap a casa a explicar-ho a sa mare. La Maria Agustench Mariné, la mare, era de família catòlica i creient, i al veure la situació d’esverament i por que patien les seves filles va fer-les pujar al terrat que donava als horts i juntes van passar el rosari.

La gent de la generació de la nostra protagonista no tenien gaire temps per l’esbarjo i amb prou feines sabien què eren les vacances. Des de molt joves havien de guanyar-se les garrofes. La Quimeta recorda que havia anat uns quants anys a plegar avellanes per cal Fabià i que sempre li deia que era molt bona plegadora. El Joan Masdeu dóna fe de la destresa de sa mare, ja que havien omplert alguna senalla d’avellanes junts.

<< Sempre ens guanyava, al pare i a mi... de lluny. Anys després, per poder cobrar una mica de pensió, anava a triar avellanes a cal Ritu i a la cooperativa. >>

De jove, havia après a cosir amb unes dones de cal Puixalà i també amb les monges, a l’Aleixar. Es va passar tota la vida arreglant la roba de casa, com moltes altres dones. Comprar no sempre es podia!

Potser a finals dels 50 i durant els 60, ja de més gran i casada, la Quimeta i la seva germana Dolors anaven a ajudar a vestir els morts. Ara, per a molta gent la mort s’ha convertit en una cosa distant, però anys enrere era un fet quotidià, familiar i proper. I sempre hi havia persones amb més disposició i destresa per ajudar. La Quimeta es veu que tenia traça en posar americanes... deien les enteses del poble. Poseu-hi un somriure amable, cent anys de vida donen per molt.
Quan es va empedrar el carrer Major, la família Masdeu Aymamí va anar a viure, l’any 1960, a ca l’Estanquer, al carrer Major, núm. 11. Allí ja hi va néixer el Josep Sebastià, al 1961, el fill petit dels dos germans. Al poble s’explica que es va fer una festassa per tota la gent amb grans cossis d’enciam amb romesco, al Corraló. Com una mena de festa de barri a l’antiga. La Quimeta, a l’entrevista de la Raquel, ho recordava amb alegria i companyonia. La relació i el veïnatge sempre han estat importants per ella. Quan ho explicava encara li venia aquella bona l’olor del romesco del dia de la Festa:

<< Va ser tota una festassa, amb un ribell d’enciam amb romesco. Encara sento l’olor!! Eren temps més senzills i humils. >>

I per acomiadar aquest homenatge, què millor que deixar-li la veu al seu fill Joan que és, junt amb el seu germà Josep Sebastià, qui millor coneix a sa mare:

<< Ja us hem dit que cent anys donen per a molt. Després de la mort del pare, fa 15 anys... com passa el temps, pujava cada estiu al Pati, la casa del Josep a l’entrada del poble, per comoditat i pel jardí. A part de la família, sobretot els nets, agraïa les visites cap al tard i fer petar la xerrada. Era com posar-se al dia de les coses del poble (i de les xafarderies) i a la vegada compartir records viscuts. Dir noms faria que me’n deixés i alguns ja no hi són. Les que vau venir ja ho sabeu (algun veí també). Gràcies per aquelles estones. >>

Gràcies a tu, Joan, i al teu germà, Josep Sebastià, per fer possible aquest petit homenatge. I sobretot, gràcies, a tu, Quimeta, pel llegat de bonhomia i alegria que ens has deixat.

NAIXEMENTS A VILAPLANA L’ANY 1922

Ens consta que l’any 1922 van néixer divuit criatures a Vilaplana.

Sebastià Masdeu Cabré, 12 de gener; Ezequiel Huguet i Robert, 14 de gener; Celestí Mestre Agustench, 19 de gener; Montserrat Masdeu Abelló, 11 de gener; Josep Escobar Pardell, 11 de febrer; Montserrat Mestre Mariné, 20 de febrer, casada amb Antonio Valle Saborido, al 1956; Emilia Ferré Ferré, 14 de març; Elisa Martorell Ortiga, 18 de març; Ramon Masip Cabelles, 19 de març; Dolores Juanpere Rodié, 18 d’abril; Sebastià Anguera Alberich, 22 d’abril; Josep Huguet Vinyes, 16 de juny; Jaume Pellicé Mariné, 12 de juliol; Josep Salvat Isern, 19 d’agost; Genoveva Artigas Cabré, 31 d’agost; Jaume Juanpere Estivill, 3 de setembre, casat amb Maria Adela Cabré Salvat, al 1960; Pilar Huguet Plana, 19 de setembre, casada amb Josep Aymamí Agustench; Joaquima Aymamí Agustench, 27 de novembre, casada amb Sebastià Masdeu Cabré.