La pèrdua de la innocència

El dia 17 d’agost del 2017 passarà a la història com el dia en què vam entrar definitivament al mapa del terror internacional. Un atemptat al centre neuràlgic del turisme de Barcelona ens feia veure que allò que, abans, havíem vist en la secció d’internacional dels diaris i els telenotícies ja ho teníem ben a prop de casa. Tot el que va venir després, amb una sorollosa rèplica a la nostra mateixa comarca, ens ho va acabar de confirmar. Alcanar, Cambrils, Sant Just Desvern, Subirats,...llocs de la nostra geografia havien estat escenari d’un episodi d’extrema violència al qual no estàvem gens acostumats. I no és que no tinguéssim experiències prèvies. El record de l’atemptat d’Hipercor, o el de la Caserna de la Guàrdia Civil de Vic, està dins la nostra memòria col·lectiva, però ja com un temps superat, d’un conflicte extern del qual, de tant en tant, en rebíem algun dany col·lateral.

Ara és diferent, veiem que ens han portat la guerra a casa. Una guerra, a més, en la qual els soldats són de casa. Quan s’ha pogut reconstruir el conjunt de la cèl·lula terrorista, s’ha vist que la majoria dels seus membres eren joves de Ripoll, d’origen magribí sí, però criats i educats a Catalunya i, pel que sembla, relativament ben integrats a la vida de la localitat. Les cròniques ens parlen de bons estudiants, de membres de clubs esportius, de joves seriosos i responsables, almenys alguns d’ells. Que altres tinguessin alguna petita taca en el seu passat tampoc és res que expliqui com una colla de nois decideix entrar en aquesta espiral de violència brutal. Eren joves de Ripoll, com podien ser-ho de Reus, Cambrils o Santa Coloma de Gramenet. Per a ells no valen les explicacions que es donen sobre els joves radicalitzats de la banlieu de París o del barri de Molenbeek de Brussel·les. Les històries de marginació i desarrelament aquí són molt més matisades, els entorns socioeconòmics molt diferents i el nivell de relacions socials molt més ric. Els que treballem al món de l’ensenyament secundari sabem que els joves d’origen magribí sovint tenen més problemes acadèmics que els d’origen local, però que això cada vegada és menys matemàtic, que les històries d’èxit són cada vegada més habituals. I, sobretot, les relacions amb la resta del jovent són força normalitzades, amb colles mixtes que s’acaben de teixir als carrers, a les places, als camps de futbol, als casals...

Malgrat tot això ha passat el que ha passat. Tots tenim clar que la radicalització ha vingut des de fora amb un imam nouvingut i l’influx de les xarxes socials i la seva propaganda cada vegada més sofisticada. Però també hem de tenir clar que alguna cosa ha fallat quan en una ciutat petita, on tothom es coneix, ningú ha estat capaç de veure el que s’hi estava coent. En primer lloc s’hauria d’interrogar la comunitat musulmana, veure si fa prou en conjunt per evitar aquests processos. En segon lloc les institucions municipals o supramunicipals que vetllen per la cohesió social. Sovint quan els joves deixen endarrere l’adolescència ja no reben cap mena d’atenció. I finalment els cossos de seguretat. No es poden repetir fenòmens de descoordinació com els que s’han produït i, menys encara, que han estat provocats per motius polítics.

Sigui com sigui, hem perdut la innocència, els fets han acabat passant i només podem pensar que la propera vegada tots estarem més amatents, que no deixarem mai més que els nois dels nostres pobles, dels nostres barris, entrin en espirals d’autodestrucció i de violència i que deixin de sentir com a pròpies unes guerres que haurien de ser molt i molt llunyanes.