Què passa - Literatura - Teatre - Assaig | Revista 73

La nit dels prodigis en el X Mussart

Algunes vegades, no gaires, no saps ni com ni per què, sorgeix quelcom intangible i meravellós, que no pots ben bé definir, que alguns anomenen màgia, encís, prodigi... García Lorca solia dir-ne “duende”.  Doncs bé, per a mi, la nit del 27 de juliol, a la plaça de la Riba, en la presentació del X Mussart, es va produir alguna cosa semblant que intentaré descriure.

Crec que, potser, hi ajudava la senzillesa d’un escenari sobri, guarnit amb faldilles negres, que s’enlairava per damunt d’una plaça de la Riba íntima i expectant. De fons, les cingleres esveltes i l’abundant vegetació d’un verd ben viu embellien l’escena i custodiaven l’acte poètic. Li anava bé la posada en escena en forma d’entrevista enginyosa i informal, encara que penso que ben estudiada fins a l’últim detall, del dramaturg Francesc Cerro.  Aquest director artístic reusenc ja fa anys que treballa força i amb molt d’encert per fer del Mussart un recital poètic prestigiós. Potser cal afegir el succés cosmològic insòlit que la Lluna s’havia confabulat amb Mart per tenyir-se de sang en l’eclipsi d’aquella nit dels prodigis. Tot i així, tampoc sabria com definir l’actuació magistral que va tenir lloc. Però afirmaria que va ser d’aquells esdeveniments culturals que a Vilaplana hauríem de recordar com un tresor.

El fet és que només començar a parlar l’Enric Majó, l’actor de Rubí, es va posar el públic, de seguida, com per art d’encanteri, a la butxaca. Ho feia tot tan fàcil, tan senzill i entenedor que era un goig escoltar-lo. Recitava amb aquell do natural o talent teatral adquirit amb ofici; amb eloqüència i solvència, amb humilitat i calidesa; posant la pausa, els silencis i l’accent melòdic al moment i al lloc adients... que tot en ell t’encisava. A l’artista, li traspuava a la mirada, al gest afable, a l’entonació diàfana, a la humanitat amb què exemplificava retalls de vida propis i fragments poètics ben escollits... tant de sentiment, respecte, amor, veritat, bellesa... que bona part de l’audiència, com jo mateix, vam quedar captivats pel “duende” que corria per les venes d’aquell gran artista. Si en algun moment el director  afalagava l’actor, l’Enric es treia importància i solia respondre-li en un accent andalús sorneguer  "Cada uno e, como e".

Tampoc sé què devia pensar o sentir cadascun dels assistents a l’escoltar-lo. Intueixo, per la cara atenta i els ulls concentrats, més d’una vegada mig entelats d’emoció, que alguna cosa amagada devia remoure’s dins seu. De vegades, ens feia sentir sensacions o sentiments pregons que et corprenien, que et feien sentir empatia pels personatges i que et portaven a reviure els fets poètics descrits. Altres ens feia visualitzar paisatges reals, reconeguts o enyorats, com la comarca del Vallès que Pere Quart versifica a Corrandes d’Exili: "En ma terra del Vallés / tres turons fan una serra,/ quatre pins un bosc espès,/ cinc quarteres massa terra./ Com el Vallès no hi ha res".

Tot era possible, a través d’aquella veu captivadora que declamava dalt de l'escenari, omplint l’aire i el riu de la Riba d’art i de vida. La ràbia, el dolor, el divertiment, l’enyorança, la pertinença, les injustícies, la llibertat, l’amor, la mort.... corrien i bategaven amunt i avall, de nord a sud, del mar cap a la muntanya... sense treva ni aturador, com cavalls desbocats, mitjançant uns versos que se’t clavaven a l’ànima com en el colpidor poema Funeral blues de W.H. Auden, traduït per Francesc Cerro: "Atureu tots els rellotges i el telèfon immediatament, / doneu un os al gos perquè calli de moment,/ tanqueu els pianos, i amb els timbals de processó / traieu el taüt fora: que vingui l’enterrador". O que et penetraven fins al moll de l’os, com quan recitava Romance Sonámbulo de Federico Garcia Lorca: "Verde que te quiero verde. / Verde Viento. Verdes ramas./ El barco sobre la mar./ y el caballo en la montaña".

De tant en tant, les preguntes o les apreciacions ajustades del director artístic, ens ressituaven i ens deixaven reposar de les emocions viscudes.

En alguns moments, confesso que em vaig sentir aclaparat, remogut per dins, delerós de voler saber més i més... El rapsoda, en alguns moments, em va fer pensar en la pel·lícula El Carter (i Pablo Neruda). Concretament, en l’escena en la qual el carter escoltava encisat la veu de Neruda recitant-li algun dels seus poemes. Recordava quan ells dos estaven asseguts davant la mar. El carter preguntava al poeta amb tendresa què volia dir “metàfora”. Al carter, mentre escoltava la resposta, li anava el cap i la mirada d’aquí cap allà, contemplant el moviment fluctuant i captivador de les ones. Se’l veia extasiat per la bellesa de les paraules de Neruda que comparava la imatge dels ulls preciosos i oceànics de l’estimada amb la bellesa i la immensitat de la mar. Com el carter de Neruda, em sentia captivat per la poesia que escoltava. I la ment m’anava d’aquí cap allà revivint el repic de La campana de Sant Honorat d’en Segarra que implorava per la pèrdua de la pàtria: "Vosaltres, gent de bona voluntat, / catalans de tota hora, / ¿no sentiu, caminant dins de la ciutat,/  la campana de Sant Honorat?/  ¿No la sentiu com plora?"

Algunes vegades, no gaires, no saps ni com ni per què, sorgeix una meravellosa  nit dels prodigis per fer-nos gaudir, aprendre, sentir, emocionar-se. Moltes gràcies Enric i Francesc per fer possible que el “duende”, sigui el que sigui, ens visités a través d’un actor i d’una poesia escollits amb Art i gran encert.

Pitxi



+ Publicar el meu comentari