La nostra gent - Efemèrides | Revista 102

La nit del Pregó: Joan Serra Ferré, el pregoner

Senyor alcalde, senyora regidora de Festes, resta de membres del Consistori. Gràcies per haver-me concedit l’honor de llegir el pregó de Festa Major d’aquest any.

Convilatans i convilatanes! Bon vespre a tothom!

He Intentat fer una coseta senzilla i no massa llarga. Espero, no fer-me massa pesat i no avorrir-vos.

Podria parlar dels meus records de Festa Major. I segurament, seria el què s’escauria, que per això m’han convidat a parlar a la plaça en una data com aquesta. Però no estic gaire segur que a la concurrència li interessi massa saber com he viscut les 48 Festes Majors que ara conto a les meves espatlles.

En canvi, a mi m’agradaria parlar del nostre patrimoni, bàsicament del material i de com aquesta paraula, patrimoni, m’ha anat acompanyant les darreres dues dècades. El patrimoni configura part de la nostra identitat i l’hem de veure com una part constitutiva del que som com a poble.

Com ja sabreu molts de vosaltres, durant dues legislatures vaig exercir de regidor de Cultura, entre altres càrrecs, de l’Ajuntament de Vilaplana. D’aquella època, ja passada, en guardo bons records i algunes fites de les quals n’estic força satisfet.

Quan vaig assumir la Regidoria de Cultura vaig intentar que el meu pas per ca la Vila es recordés per haver donat una empenta en la valorització del patrimoni local, que tot sigui dit, no destaca per la seva magnificència: No tenim castell, ni una església d’un gran valor artístic ni arquitectònic, ni tenim, m’atreviria a dir, un nucli antic massa vistós, ans al contrari. En ell, hi destaquen les casetes humils fetes de materials de proximitat, els casals amb grans portalades adovellades i escuts grandiloqüents hi són quasi inexistents, a diferència del què trobem en viles ben properes. Però, també, a diferència del què passa en viles del nostre entorn, nosaltres, hem intentat mimar el poc que tenim.

D’aquells anys, en recordo especialment tres fites. La primera, la restauració de la Mare de Déu de la Llet. Des de petit havia sentit a dir que una restauració desafortunada, a principi del segle XX, l’havia desfigurada. La intervenció a què se la va sotmetre ajudà a dignificar aquesta imatge romànica de gran valor històric. La segona, l’arranjament del camí de les Tosques: anys i anys d’abandó havien convertit el mil·lenari camí en un còrrec que feia les delícies dels practicants de trial. Es van tornar a empedrar alguns trams i se’n va tancar l’accés al trànsit motoritzat. La tercera que destacaria és la neteja de la Mussara. Era un deure que teníem amb aquest paratge que tant estimem. Era de justícia dignificar les seves ruïnes, que el seu cementiri tornés a ser accessible i recuperar l’últim tram del camí de les Tosques, el que uneix el refugi amb la plaça del poble, i no ens podem oblidar tampoc de la consolidació de l’estructura de l’església. Podria anar estirant del fil i posant exemples de la feina feta durant aquells anys, però tampoc caldria.

Del que sí que m’agradaria parlar-vos és de dos projectes o idees que van començar a treure el cap en aquella època i que ara s’estan materialitzant. Abans, quan m’han fet la presentació, han parlat del Catàleg de Béns a Protegir. En ell s’hi detallen aquells elements que han de gaudir d’una especial protecció per part de l’administració local per la seva singularitat, la seva història, la seva arquitectura o el seu arrelament en la tradició popular. Un d’aquests elements inclosos és el Dipòsit Vell d’aigua, que és un exemple d’arquitectura singular que es troba a cavall entre el modernisme i el noucentisme. No puc amagar, doncs, que em fa molta il·lusió que l’Equip de govern actual hagi apostat per la seva restauració.

Canviant d’àmbit, qui hagi fullejat el programa de la Festa Major haurà reparat en un curiós acte previst pel pròxim dissabte 18 d’octubre, a les sis de la tarda. Deixeu-me fer una mica de memòria. L’any 2004 es va commemorar el 60è aniversari de l’alliberament del camp de concentració Nazi de Mauthausen i des del Consistori es va creure adient recuperar de l’oblit els tres vilaplanencs que hi van morir. Es va fer de forma molt senzilla, col·locant una làpida amb els seus noms al Cementiri municipal.

Ja en aquells anys vam sentir a parlar d’un artista alemany anomenat Gunter Demnig que havia creat un memorial per les víctimes del nazisme. Aquest artista ideà unes petites llambordes amb els noms i les dates de naixement i defunció de cada una d’elles. Aquestes, es col·loquen davant de l’última casa que les víctimes havien habitat, abans d’anar a parar als camps de concentració. En aquells anys la majoria de les llambordes es col·locaven en els països directament afectats per la Segona Guerra Mundial, però de mica en mica la taca d’oli s’ha anat escampant per la resta del continent. La primera que es va posar a Catalunya va ser a Navàs, el 2015. Ara, després de molt de temps d’espera, sembla que aquest reconeixement també arriba a Vilaplana. No en va, cal recalcar que les llambordes les continua fent de forma artesanal l’ideòleg del memorial. Així, doncs, dissabte vinent, vilaplanencs i vilaplanenques, tenim una cita amb la història i amb la memòria col·lectiva: No hi falteu, no hi faltem. Que el record de la barbàrie i del totalitarisme no s’oblidin mai.

Com també han apuntat en presentar-me, durant anys he format part d’algunes entitats del poble. Deixeu-me fer aquí un petit reconeixement a totes elles, ja que al darrere hi ha homes i dones que dediquen hores i hores del seu temps lliure, de forma altruista, per a fer un poble millor. Si us plau: estimem-les, recolzem-les i, mimem-les… a totes, i participem, si podem, de les activitats que organitzen. El sofà de casa és molt còmode, però al carrer hi ha un poble que batega i que s’alimenta del caliu d’uns vilatans actius, compromesos i participatius.

Durant quasi una dècada, em vaig apartar del món associatiu i cultural de la vila. Metafòricament, també em vaig asseure al sofà. Disposava de menys temps i a més me’n vaig anar a viure a Reus. Tot això va portar que paulatinament anés abandonant el tràfec de la vila. Però ara fa tot just uns cinc anys, una colla de persones amb inquietuds similars i amb una empenta que ja veurem quan ens dura -som un poble de fogonades- vam emprendre un interessant projecte de recuperació i valorització del patrimoni local. Veieu, ja torna a sortir la paraula patrimoni. Recuperem el Patrimoni, ens fem dir. Poca broma amb el nom! El que va començar amb el propòsit de netejar alguna font, aviat es va anar fent més ambiciós i ara, entre les nostres fites, ja s'hi conten la redescoberta d’un forn de rajola, la restauració i recol·locació de la làpida del Pont Vell, la neteja i condicionament de la font de la Teula, la neteja del Pou de la neu, el desbrossat i la redescoberta d’un forn de calç a l’entorn de la font de les Creus, i la dignificació de la bassa del molí del Savall. I actualment, com alguns de vosaltres haureu pogut veure, estem treballant a la Font de la Vila. És un projecte engrescador que ara ben just comença a veure la llum. Se’ns ha posat entre cella i cella endreçar tot l’espai que l’envolta, i també, fer-la accessible.

Aquest projecte s’inclou dins d’un de més gran i ambiciós que pretén recuperar tota la llera de riu, amb tots els elements arquitectònics i naturals que es troben entre el pont Vell i la font del Mas de Mariné i unir-los mitjançant un camí. De moment l’hem batejat com a Camí de l’Aigua. Nosaltres, posats a somiar, somiem a lo grande. Si la Barcelona del 92 es va obrir al mar, la Vilaplana del 2030 s’ha d’obrir al riu. Ha de deixar de donar l’esquena als nostres barrancs i ha d’apostar per dignificar-los i valorar-los. Com podeu veure, la tasca és majúscula, però amb l’empenta del voluntariat i el suport de l’Ajuntament, estic segur que ens en sortirem.

És importat que l’administració pública tingui especial cura del seu patrimoni i que anteposi el bé comú per sobre del bé particular. Tenir cura del patrimoni és de nacions cultes i civilitzades. La nostra estimada Catalunya no és un exemple gaire reeixit d’aquesta protecció: la nostra costa està destrossada, els nostres camps i muntanyes abandonades a la seva sort i molts monuments oblidats, enrunats i perduts entre el matollar, monuments que si estiguessin una mica més al nord estarien restaurats, cuidats i mimats. I encara, quan s’hi intervé per restaurar-los, es fa amb uns criteris més que discutibles. És per posar-se a plorar, un exemple ben proper d’això que dic és la intervenció que es va fer al teatre romà de Tarragona.

Voldria que Vilaplana fos un exemple de bona praxi i un exemple a exportar a la resta del país. I per ser-ho, hem de ser curosos, atrevits i valents. Fa anys, quan molts dels pobles del nostre entorn tenien els carrers de terra o en el millor dels casos encimentats, a Vilaplana gaudíem d’uns carrers amb llambordes, herència de l’antiga indústria extractiva de granit que va existir al poble durant bona part de la primera meitat del segle XX. Aquesta també és la nostra història i també és el nostre patrimoni i l’hem de protegir i reivindicar.

Per tant, no podia acabar aquest pregó sense fer un prec final.

Senyor alcalde, membres del Consistori: quan es redacti el projecte de la segona fase del carrer Major, que aquest contempli l’enllambordat de la part central de la calçada.

Gràcies.

Vilaplanencs, vilaplanenques: que gaudiu molt de la Festa Major!