Literatura - Lingüística | Revista 99

La mort secreta de les paraules: Empalagós

Quan sortirà aquest número ja hauran passat dies des del 8 de març, dia internacional de les dones; però l’article es fa pels volts d’aquest dia i va de paraules i gènere. Es veu que els homes utilitzen més paraulotes i tenen un domini lingüístic més feble que les dones en situacions socials (1). Però la secció va de castellanismes i no entrarà en aspectes d’aquest tipus, sinó que es centra en paraules que utilitzen més les dones.

Ja Sebastià Mariner va documentar que mono «como adjetivo lo emplean más las mujeres que los hombres» (2). No vam estudiar aquesta paraula l’any 2003, però es possible que aquesta diferència d’ús es donés encara, diferència que, de ben segur, ja s’ha perdut. Vam veure que els nens l’havien introduït en el seu argot particular: qualsevol cosa que els agradava era mona. Els nens del 2003 ara ja són granadets i utilitzen sovint aquest adjectiu. Val a dir que la normativa (3) accepta mono amb els significats de «Síndrome d'abstinència/Ànsia que sent algú d'alguna cosa que li reporta plaer o benestar» i també com a «Vestit d'una sola peça, granota». No l’admet en el sentit de mico (animal) ni com adjectiu, sinònim de bonic. Mariner fa referència a aquesta darrera accepció que, segons el DCVB (4), seria un castellanisme modern.

En el treball fet el 2003 vam trobar paraules que utilitzaven més les dones: capgròs (tots els homes entrevistats deien renacuajo o cullereta), amartelat i empalagós. La paraula triada és empalagós. Mariner la cita com a bastant utilitzada «tanto material como figuradamente».

Empalagós [?mp?l??ós] és considerat un barbarisme per Paloma i Rico (5). Nosaltres el vam preguntar en el sentit de ‘cosa massa dolça’ i vam trobar que la majoria dels informants anomenaven la normativa embafosa (38%), mentre que empalagosa la deia un 22%. Aquesta forma era dita, sovint, amb metàtesi: empagalosa. També vam recollir empegós (9%). Dues persones nascudes entre 1907 i 1913 van citar ufanós [?uf?nós], terme molt utilitzat a Vilaplana amb els significats recollits al DEIEC: «que és molt verd i frondós» i «que presumeix amb ostentació» (6).

Que utilitzessin ufanós com a sinònim d’embafós és ben intrigant. Podria ser que ufanós (que fa ostentació d’una cosa) es relacionés amb ofenós (que ofèn), ja que les dues paraules s’assemblen. Això s’anomena etimologia popular (7), i sovint ocasiona que s’acosti el significat de les paraules semblants. A més, els camps semàntics no són tan llunyans: a Vilaplana el mateix fet de fer ostentació ja era ofensiu, especialment quan qui ofenia ho feia amb ostentació. Aquest desplaçament semàntic havia arrelat tan fort que una olor podia ser ufanosa i un menjar massa dolç, també.

Exemple d’ús:

Aquest pastís és massa empalagós. Ja no el faré més.

En record d’una persona que no era gens empalagosa ni ufanosa ni ofenosa. L’Afortunada Alberich, que tant de bo hagués pogut viure uns altres temps.

1. Un estudi revela que les dones comuniquen més bé que els homes amb menys paraules. El Periódico.
https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20110218/un-estudi-revela-que-les-858832.
2. Mariner Bigorra S. Castellanismos léxicos en un habla local del campo de Tarragona. BRABLB, XXV. 1953.
3. Institut d'Estudis Catalans. Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. 1995.
4. Alcover A, Moll F. DCVB. Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll. 1930-1962.
5. Paloma D, Rico A. Diccionari de barbarismes. Barcelona: Edicions 62. 1997.
6. Institut d'Estudis Catalans. Diccionari essencial de la llengua catalana. En línia: https://deiec.iec.cat/
7. «Comunament s’entén per etimologia popular o etimologia encreuada o, encara, paraetimologia, el fenomen pel qual el parlant, basant-se en semblances formals, associa conscientment o inconscientment una forma a una altra, les quals, tanmateix, no tenen una justificada relació etimològica. D’aquest procés, en resulta sovint que els termes afectats per la falsa relació acaben per acostar-se en el pla semàntic, a més de l’estrictament formal.» Martí Castell J. Gramàtica històrica. Problemes i mètodes. València: Servei de Publicacions de la Universitat de València. 1990.

Isabel Salvat Salvat

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat